Adulterios – La Finestra Digital

Les incursions de Woody Allen en la dramatúrgia no han estat, malauradament, massa freqüents, però les seves obres contenen tota la lucidesa i sentit de l’humor que caracteritzen els seus films, afegint una major riquesa als seus llegendaris diàlegs. Després de la fantàstica Sueños de seductor (Play it again Sam), que el mateix Allen va protagonitzar a Broadway acompanyat per Diane Keaton, la seva obra més representada és Adulterios, una comèdia de maduresa que reflexiona sobre el matrimoni i la identitat al millor ritme d’acidesa i autoparòdia “allenians”.

Adulterios obre amb una escena que resum gran part dels temes de l’univers de Woody Allen en un cop d’ull: un saló de classe alta de Nova York, la silueta de l’edifici Chrysler al fons, una dona elegant amb aspecte de flapper displicent, assaborint un Manhattan sobre una chaise longe. La calma inicial dura poc, òbviament, ja que aquesta dona, professional d’èxit dotada de cultura i intel•ligència, perdrà els papers davant d’un fet dramàtic, el descobriment de l’adulteri del seu marit. A partir d’aquest moment, s’aniran incorporant personatges i aniran succeint fets inesperats que complicaran la vida d’aquests intel•lectuals de Nova York que Woody Allen coneix a la perfecció, perquè és un d’ells.

“El sexe amb una home i una dona pot ser meravellós, sempre que aconsegueixis ficar-te entre l’home i la dona correctes”, diu Woody Allen, aplicant el sentit de l’humor i el sarcasme al sexe i a les relacions de parella. De la mateixa manera, aAdulterios sembla riure d’ell mateix amb cinisme i tendresa, com sempre ho fa, ja que parla d’una parella de neuròtics que entren en crisi per la infidelitat d’ell, que vol deixar la seva exitosa i envejada dona per una estudiant de cinema de 21 anys! No podem evitar establir una relació entre l’obra i la història que va viure l’autor en primera persona quan va enamorar-se de Soon-Yi, la filla adoptiva de la seva parella de llavors, una noia de 21 anys precisament. Sigui o no sigui una venjança artística d’Allen contra Mia Farrow, o una autoparòdia salvatge, el cas és que a Adulterioses combinen diàlegs carregats d’humor àcid i de lucidesa, amb una reflexió profunda i seriosa sobre les relacions humanes, sobre les nostres manies, les nostres pors i les nostres petites misèries.

A Adulterios tota l’acció succeeix en temps real, en un sol escenari, i és una peça curta, que acaba precisament quan l’espectador està totalment ficat en el to i en l’argument, potser per deixar-lo amb un bon regust de boca i amb ganes de més. Les dues actrius principals, ben acompanyades per Fermí Herrero, Fernando Acaso i Paloma Bloyd, ofereixen un retrat convincent d’aquests personatges tan característics de l’autor, especialment María Barranco, que traspua elegància i ironia tant en el to del seu discurs, com en els seus moviments. L’encertat disseny escenogràfic i la simplicitat d’un text que és una petita joia fan d’Adulterios una experiència molt recomanable, sobre tot per a aquells fans del món de Woody. Això sí, l’obra és breu, i no ofereix gaire moments de vodevil, cosa que pot decebre a qui espera una altra cosa.