Ricard Biel (Badalona, 1970) va ser el guanyador de l’edició 2008 de premi Just M. Casero de novel·la curta (del què ja va ser finalista l’any 2006) amb l’excel·lent Potser perquè érem nens, la crònica d’una desintegració familiar vista a través dels ulls d’un infant, narrada amb pols ferm.

Malgrat tractar-se d’un escriptor relativament jove, Biel no és pas un nouvingut en el món de les lletres car, a banda de la ja esmentada participació en els premis Just M. Casero, va ser el guanyador del Premi Calldetenes de Narrativa de 2003 amb el recull de relats Ombres concretes i finalista del premi El Lector de l’Odissea de 2008 amb la novel·la Hem conegut un home. Col·labora, a més, en diferents mitjans com ara la revista cultural Benzina i el diari digital directe.cat.

No és per casualitat, doncs, que amb aquesta novel·la l’autor demostri quelcom més que simple ofici: Biel palesa ser un escriptor de “raça”, un “animal” literari que converteix Potser perquè érem nens en un exemple de potència narrativa que agafa al lector pel coll amb un inici impactant, que marca el to de l’obra de manera contundent, i ja no el deixa anar fins al final.

A partir d’una trama ben filada, que flueix de manera molt coherent (malgrat ser un relat relativament curt), i d’uns personatges sòlidament construïts i de perfil psicològic molt marcat, Biel desenvolupa un entramat de relacions i esdeveniments que deixa força malparat tant el món dels adults en general, com de la institució familiar en particular.

Tot i ser una història poc “amable” i, a estones, descarnada, té un rerafons optimista i esperançador, personificat en la relació còmplice dels dos germans que, de l’odi inicial de “rei destronat” per part del germà, va evolucionant subtilment per acabar esdevenint un oasi d’autenticitat i tendresa enmig d’un entorn mesquí i ple d’interessos i falsedats. Posats a buscar-li tres peus al gat, potser alguna situació, com ara la malaltia del pare, pot resultar una mica forçada i inversemblant cosa que, en tot cas, no trauria mèrits al bon treball de l’autor al llarg de tota l’obra.

De lèxic acurat i elegant i amb un estil directe, gairebé aforístic, l’autor ens obsequia amb frases exemplarment construïdes, algunes de memorables, que hom podria rellegir una vegada i una altra:

Res no canvia, perquè l’ànima humana no canvia i és aquesta la que ens dóna la vida, la llibertat i alhora la que ens empresona en els límits de la nostra pròpia condició fins que desapareixem. (pàg. 38)

Les persones es fan mal les unes a les altres amb una facilitat que després no correspon a les conseqüències de les ferides. (pàg. 50)

L’adult no tria el record, és el record que el tria a ell, per banal o irracional que pugui semblar. El record mateix és la prova de la seva transcendència, per això cap record d’infantesa hauria de morir en la mort de qui l’emmagatzema.(pàg. 54)

Donem, doncs, la benvinguda a Ricard Biel, una figura literària emergent de la què n’estic segur que en sentirem a parlar força en un futur proper.


Editorial: Amsterdam Llibres
Pàgines: 126
Preu: 14€

Ricard Biel va néixer a Badalona el 1970. És llicenciat en filologia anglesa, traductor i escriptor. Ha col·laborat en setmanaris del Barcelonès Nord i a la revista cultural Benzina com a columnista i crític de cinema i al diari digital directe.cat. Bibliografia "Potser perquè érem nens", (Ara Llibres, 2009), "Llit d’Espines", (Emboscall, 2008), "Ombres Concretes", (March Editor, 2004)

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies