Lleugeresa, joc, divertiment i humanitat dels personatges i dels seus conflictes, per parlarnos d’un model de jove, un “puer aeternus”.
Són paraules d’Antonio Simón sobre l’obra que dirigeix i que, durant mes i mig, serà sobre l’escenari del Teatre Tantarantana de Barcelona. El jove del que parla és Simon (Roger Pera), que, amb motiu de la mort de la seva àvia, es retroba amb la seva mare i al seu amor de joventut, a les que no havia vist des de feia anys. Un “petit” accident els posarà en una situació extrema, en la que les seves relacions trontollaran fent zig-zag entre un cúmul d’experiències hilarants.
L’obra, escrita pel francès Rémi de Vos i traduïda al català per Jordi Galcerán, basa la seva estructura en una sèrie acumulativa de reaccions en la que els tres protagonistes es veuen forçats a enganyar, a aliar-se, a convertir-se en diana i fletxa d’enfrontaments equivocs, incomodes i condemnats a embolicar més una situació que de bon començament promet enrenou i comicitat. Amb una sèrie d’interrupcions, en la que els protagonistes s’aparten de la representació per dirigir-se al públic, es trenca la quarta paret del teatre per connectar amb una “graderia” que se sent encara més pròxima i integrada a la història.
Tot i la seva estructura còmica i connectiva, són principalment els actors (Roger Pera, Alicia Gonzalez Laá i Teresa Urroz) els que fan de Fins que la mort ens separi una experiència positiva. Tots tres demostren el seu bon saber fer sobre l’escenari i sobretot dins la comèdia. Teresa Urroz impressiona amb la seva planta d’artista del vodevil, transformada en una mare dura, exigent i de caràcter difícil, una mare que estima el seu fill tot i amagar-ho darrera d’una màscara d’insensibilitat.
Alicia Gonzalez Laá, l’amor de joventut d’en Simon, sorprèn pel seu talant ingenu, simpàtic i alhora descarat i burlesc. Moltes de les rialles del públic li devem a ella. Per últim queda en Roger Pera, protagonista entre els protagonistes, en Simon, que sua la gota gorda amb cada un dels seus actes, en una actuació que recorda a en Jordi Sanchez d’Excuses! o Plats bruts, sèrie a la que el guió d’aquesta obra li hagués anat com a anell al dit per un dels seus capítols.
Però, tornant a les paraules que encapçalen aquesta crítica: Lleugeresa, joc, divertiment i humanitat… és precisament la primera la que defineix el costat agre de Fins la mort ens separi, que amaga les seves debilitats amb una forçada falta de pretensions. Lleugeresa extrema que fa del guió una peça poc remarcable i més pròpia d’una “sitcom” com la mencionada Plats Bruts que d’una obra global.
NOTA: Després d’una suspensió temporal de l’obra, el Teatre Tantarantana reprendrà la comèdia Fins que la mort ens separi a partir del 17 de febrer amb la incorporació de l’actor Quim Dalmau en substitució d’en Roger Pera. Tot això motivat per una indisposició d’aquest últim.
Envía una resposta