La companyia de teatre valenciana Bramant Teatre pot estar ben contenta. Desprès de gaudir d’una gran acollida, qualitativament parlant, amb Construyendo a Verónica, el grup continua d’enhorabona amb “Reencuentros”, un puzle de relacions on l’amor i l’atzar juguen les seves principals cartes.

Són quatre els retrobaments que serveixen de base per a construir un espectacle en el que l’humor i drama s’intercalen en un exercici de descobriment del que no és possible escapar. Quatre ex-parelles que un dia de cop i volta, per coses de l’atzar (o del destí diria algú), tornen a trobar-se després d’anys de no saber-ne res els uns dels altres. I ja se sap, on hi va haver foc, cendres queden, i al remoure-les pot passar qualsevol cosa.

Fora de tòpics, clixés, i sentimentalismes barats, “Reencuentros” aposta per uns protagonistes diferents, moderns, amb unes històries tan comuns com sorprenents, de les que malgrat les diferències generacionals, sexuals, morals o en el mode de pensar, sentir o estimar, el públic acaba connectat d’una forma molt íntima.

I és que si haguéssim de destacar qualsevol de les virtuts de “Reencuentros“, seria precisament aquesta capacitat de connexió amb el públic. Una connexió a la que semblen convergir tots els ingredients d’aquesta tragicomèdia. Per una banda el format, petit, de prop, íntim. D’una altra la posada en escena, senzilla, a/efectiva i de primers plans. Sí, de primers plans. I és aquí on hem de lloar l’encert de ficar una càmera dins l’escenari. Una càmera que magnifica cada gest, cada expressió i, en definitiva, cada sentiment de la col•lecció de personatges, aproximant-nos encara més a uns éssers als que acabarem creient conèixer.

Per arrodonir aquest exercici de connexió res millor que unes bones actuacions, com les que ens porten des de València aquest grup notable coralment i excel•lent en interpretacions com la de Laura Useleti, que està fantàstica en cada un dels seus actes, que, no si per atzar o gràcies al seu treball, són els més àlgids de l’obra. Malgrat que tot el repartiment està a l’alçada, són les dones de Reencuentros les que aconsegueixen una connexió més profunda. Serà que el pes dels personatges en el guió no està compensat, o serà que els homes com a tals tenim aquest defecte comunicatiu que ens fa menys semblar profunds? No seré jo qui resolgui aquest interrogant.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies