Tant el director Jordi Frades com l’autor del text Biél Perelló han ideat una obra per riure i ho aconsegueixen de totes totes.
El Professor Kenskoff (un científic de tercera) contracta a un nou ajudant, en Pomeriggio. Un dia reben la visita d’una jove que porta una carta de la seva mare que es troba en perill: El professor ha d’anar a la recerca de la mare. Les seves aventures els portaran de Moscou fins a Àfrica, on trobaran personatges, com a mínim, extranys.
Al folletó que acomapanya a l’entrada Biel Perelló, l’autor del text, admet que els seus referents no són teatrals sino cinèfils. I una altra cosa fins i tot més important: aquestes influències provenen de la cultura popular, en paraules del autor, i són Mortadelo y Filemón, Jules Verne, La Guerra de les galaxias i els Germans Marx.
Gràcies a l’advertiment de que no es busqui mai l’humor intel.ligent es pot disfrutar de l’obra de manera relaxada. Amb el cervell en posició divertiment.
L’obra està estructurada en succesius gags i els ecos del germans Marx es troben a tot el principi de l’obra ( especialment a la hilarant relació entre el professor i el seu ajudant ). També és fàcil trobar referents del mes famosos films americans d’humor des de Top Secret (Jim Abrahams, 1984) a Young Frankenstein (Mel Brooks, 1974) situacións del més divertides es barrejen amb sentits homenatges (el de Charlot boxejant és el mes evident).
Com tot texte teatral o guió cinematogràfic d’aquestes característiques té moments en que la suma de gags no dóna com a resultat el riure. Tot espectador necessita moments de relax i el major defecte de l’obra radica tant en la absencia de descans com en les (comptades) vegades que cau en l’humor fàcil. Aquest moments s’acumulen al voltant de la noia jove, la filla. Acumulació de clitxes al voltant de la típica noia atractiva però (molt) tonta. I especialment molestos són els acudits que fan referència al sexe. Fàcils i sense gràcia. En aquest pasatges de la obra pasem de Una nit a l’Opera (Sam Wood, 1935) a Porky’s (Bob Clark, 1982).
L’escenografia és senzilla però molt efectiva, formada per una lona de fons que canvia de color segons la zona del món en la que ens trobem i dos calaixos d’allò més versàtils. Degut (m’imagino) al baix pressupost de l’obra, els moments de canvi d’escenogràfia es feien molt llargs. A destacar també el vestuari (ambdós obra de Ricard Prat i Coll).
Els actors estan excel.lents tots tenen una bis còmica molt marcada. Però a resaltar per sobre de la resta a Pomeriggio (Pep Muñoz) divertidíssim a la seva actuació i amb una gran presència física a l’escenari.
Resumint una obra molt divertida, molt desigual, però d’on surts amb un gran somriure als llavis.
Envía una resposta