L’aparició al 1987 de Appetite for destruction, el primer LP de Guns N’Roses, va sacsejar els fonaments de la música rock just abans de l’adveniment del Grunge i el rock alternatiu, i va esdevenir, sense discussió, un clàssic instantani i referent ineludible per entendre el panorama musical de finals dels 80 i principis dels 90. Farcit de Rock dur, brut i viciós i paradigma del Sex, Drugs & Rock’n Roll,Appetite… combinava el so bluesy dels guitarristes Izzy Stradlin i Slash, la tirada Punk del baixista Duff McKagan, l’efectivitat percusiva d’Steven Adler i la veu histèrica d’Axl Rose per donar forma a un so agressiu deutor del Hard Rock però amb una forta identitat pròpia. Cançons com Welcome to the Jungle, Paradise Cityo Sweet Child O’mine van fer possible que el disc despatxés 25 milions d’exemplars, el disc de debut més venut de la història.
Guns N’Roses mai van ser capaços de superar la seva opera prima i, des del mateix moment de la seva publicació, la seva carrera va començar a davallar, malgrat que la seva popularitat va mantenir-se, i fins i tot augmentar, durant uns quants anys. Poc a poc el grup es va anar desintegrant: primer l’expulsió del bateria Steven Adler per problemes d’addicció; la posterior deserció d’Izzy Stradlin per desavinences artístiques i personals i, finalment, la fugida de Duff McKagan i Slash en un ambient caòtic després de la publicació del seu darrer treball, un disc de versions poc brillant editat l’any 1993, The Spaghetti Inciden,. Axl Rose va aprofitar la confusió regnant per comprar els drets sobre el nom del grup i tot plegat va acabar com el rosari de l’aurora.
Per què explico tot això? A banda de per la necessària contextualització, perquè cal aclarir que Chinese Democracy no és un disc de Guns N’Roses, l’esperit original dels quals va morir l’any 1991 (i possiblement molt abans), amb la publicació deUse your Illusion, sinó que és el projecte personal del Sr. Axl Rose. Un altre aspecte que cal tenir en compte és l’extramusical: Axl Rose porta 15 anys treballant en aquest disc, que es calcula que ha costat prop de 10 milions de dòlars, que ha anat retardant la seva sortida un any si i un altre també i pel qual han desfilat desenes de músics (hi ha cançons on hi participen fins a cinc guitarristes diferents), 3 ó 4 productors i que s’ha passejat per 10 estudis. A tot això cal afegir la personalitat, diguem-ne, erràtica d’Axl Rose: típica Rock Star egocèntrica, capriciosa i barallada amb mig món, trets que el converteixen en un objectiu fàcil per a la premsa (musical o no) que està esperant amb candeletes la sortida del disc per esquarterar-lo sense pietat. Inevitablement, doncs, si sumem tot això a les expectatives que el nom GNR desperta, es genera un biaix que cal mirar de defugir, per tal de ser justos, a l’hora d’analitzar aquest treball.
Chinese Democracy
Si però, posem-nos ja en farina, què tal el disc? Doncs bàsicament una de freda i una de calenta. Chinese Democracy, la peça que obre el disc, és un bon tema, amb grapa, sense ser tampoc una meravella. Shackler’s Revenge i Better no estan malament, però les seves bases programades i l’orientació al rock industrial (probablement influència de Robin Fink, ex-guitarrista de Nine Inch Nails que va col·laborar en el disc) fan que, gairebé al 2009, sonin un pèl desfasades. La quarta peça,Street of dreams és una bonica balada amb orquestracions i podríem considerar-la una de les grans cançons del disc. L’apropament al pop amb guitarra espanyola i arranjaments lleugerament Funky de If the World val més oblidar-lo per infumable. La sisena cançó, There was a time és un tema interessant, també amb orquestracions i amb un molt bon treball vocal. Amb Catcher in the Rye, una altra excel·lent balada, arribem a la meitat del disc amb divisió d’opinions.
La segona part (a l’època del vinil parlaríem de la cara B) s’obre amb Scraped, peça guitarrera però bastant mediocre. Riad N’ The Bedouins segueix la mateixa tònica i, amb la desena composició, l’horrible balada Sorry, un comença a témer el pitjor. La cosa remunta amb IRS, un tema que comença amb una intro baladística que posteriorment es va endurint i, en alguns passatges, recorda al so clàssic del grup amb un esmolat treball de guitarra i un Axl força motivat. El disc encara la recta final amb tres bones peces de tall baladístic, to èpic i profusament arranjades amb cordes i teclats: Madagascar (que, per moments, recorda al Kashmir, de Led Zeppelin), This I Love i Prostitute.
Conclusió: el disc és força irregular (com no podia ser d’una altra manera), amb bones cançons i altres de mediocres. Axl està en una molt bona forma vocal i, en general, el treball de guitarres és més que correcte. El resultat és d’aprovat alt però, si s’haguessin eliminat 2 ó 3 cançons i la producció i el so fossin més homogenis, es podria haver arribat al notable.
El que sembla clar és que on més còmode se sent avui en dia Axl Rose és cantant peces melodramàtiques al piano i envoltat d’arranjaments orquestrals, com ja va començar a demostrar a Use Your Illusion, cosa que l’acosta més cap a un Pop-Rock a l’estil Queen que al Hard Rock dels seus inicis. Al cap i a la fi, aquest va ser un dels motius pels quals es va començar a desfer la formació original: penso que Axl Rose té clar que el primer disc de GNR és, per molts motius, insuperable i en aquest vida, ens agradi o no, tothom té dret a evolucionar i a fer allò en què creu. Clar que, si venen mal dades, no descarteu una reunió de la formació original amb gira mundial inclosa, que ja ho hem vist abans: Com deia el famós disc de Frank Zappa We’re Only In It For The Money.
Així doncs, si us agraden les peces èpiques de l’estil November Rain, Chinese Democracy ofereix bons arguments per convertir-se en un disc apreciable; si busqueuHard Rock de la vella escola, haureu de trobar-lo en una altra banda.
Web oficial:
1.- Chinese Democracy
2.- Shackler's Revenge
3.- Better
4.- Street Of Dreams
5.- If The World
6.- There Was A Time
7.- Catcher In The Rye
8.- Scraped
9.- Riad N' The Bedouins
10.- Sorry
11.- I.R.S.,
12.- Madagascar
13.- This I Love
14.- Prostitute
Envía una resposta