Voliem Bruce? Del millor i en sessió doble

Fa molt de temps, quan encara aixecava pocs pams de terra, els meus pares em van regalar el primer cassette de música. Era ‘Greetings from Asbury Park‘, el primer de Bruce Springsteen. I des d’aleshores la seva música m’ha acompanyat tota la vida amb cançons rockeres, reivindicatives, romàntiques, compromeses, animades, intimistes i plenes d’esperança en els durs moments que van donar lloc a ‘The Rising‘. I després de tants anys, tants discs i tants concerts, sé que sonarà repetitiva qualsevol paraula que faci servir per explicar què té d’especial viure un concert de Bruce a Barcelona. Així que simplement em remetré al títol del seu últim àlbum per qualificar el cap de setmana del 19 i 20 de juliol: Magic.

Si fa unes setmanes, al concert de Bon Jovi, constatavem que són ja pocs els que per sí sols aconsegueixen omplir en un macroconcert, que sigui capaç d’emplenar fins la bandera un Bernabeu i dos Camp Nou consecutivament només n’hi ha un: el Boss.

Potser no cal buscar-li la lògica a la simbiosi entre Springsteen i els públic català encara que fins i tot se n’han escrit llibres i quan un busca videos de concerts seus se n’adona quan es topa amb un de Barcelona (els somriures de la banda i l’actitud del públic marquen una diferència inconfusible). Sigui com sigui, qualsevol dels qui estavem ahir al camp del Barça podem donar fe de que certament, quelcom de màgic passa quan Springsteen puja a l’escenari aquí perquè visita rera visita aconsegueixi mantenir el podi intacte i revalidar l’amor incondicional dels fans catalans.

Entre el públic es podia veure des de nens en edat preescolar fins a àvies amb crosses, però sobretot moltes ànimes rockeres, quan passades les deu de la nit la E-Street Band va pujar a l’enorme escenari negre presidit per una bandera catalana i una de nordamericana.

Canons de llum encesos, pantalles gegants laterals en marxa i el concert començava amb les piles ben carregades i sense més preludis a ritme de ‘No surrender‘. Tot seguit, el primer single de l’últim àlbum, ‘Radio Nowhere‘, ‘Out on the street‘, ‘Promised Land‘ i ‘Hungry Heart‘ van servir per posar a prova l’audiència que demostrà que els 75.000 assistents sense excepció haviem anat al concert a cantar i ballar sense parar.

Amb ‘Brilliant Disguise‘ Bruce i la seva dona Patti Scialfa van oferir una preciosa interpretació a duo culminada amb un celebradissim petó. I seguidament tot i que no és habitual als seu setlists però si quasi imprescindible a Barcelona, vam poder gaudir de nou d’una emotiva versió del clàssic ‘The River‘.

Però quan tot just haviem avançat uns quants temes del repertori, Bruce va decidir improvitzar i servir un capítol a la carta o, més concretament, a la pancarta. Recorrent l’escenari de punta a punta es va apropar als fans recollint alguns dels cartells que aquests havien portat demanant cançons determinades. I així posteriorment, ‘Janey don’t lose heart‘, ‘Waiting on a sunny day‘ o ‘Backstreets‘ van fer les delicies del públic mentre Bruce les presentava amb les pancartes recollides.

Amb ‘Livin in the future‘ Springteen va explicar en perfecte català el seu compromís per impulsar el canvi socio-polític als Estats Units. Un català que també feu servir per arengar al públic tota la nit al crit de ‘Som-hi!‘, que es convertí en el nou lema de batalla al costat del tradicional “One, Two, Three, Four!”

El camí cap als bisos es completà amb temes com ‘Mary’s Place‘, ‘The Rising‘, ‘Last to die‘, ‘Long Walk home‘ i una de les pancartes pendents, ‘Badlands‘. Uns bisos però, que de tan llargs i complerts no poden ser considerats com a tals. En total encara 7 cançons més com ‘Jungleland‘, ‘Born to run‘, ‘Bobby Jean‘, i ‘Dancing in the dark‘, culminats amb un apoteòsic fi de festa a base de ‘American Land‘, ‘Twist and shout‘ i ‘La Bamba‘.

En total més de tres hores de música enllaçada frenèticament amb Bruce canviant de guitarra entre tema i tema en qüestió de segons per no deixar ni un moment de respir. El seu apropament al públic de Barcelona es va fer palpable en nombroses incursions a peu d’escenari on va encaixar mans, va regalar l’armonica a un noi que li demanà, oferí el micròfon a un nen petit i fins i tot es deixà estirar sobre un llit de braços. Els altres membres de la E-Street Band tampoc van fallar. Tot i algunes absències de l’escenari de Clarence Clemons en les seves aparicions regalà solos de saxo i mostres de la seva potent veu. Soozie Tyrell i el seu violí aportaren la nota adequada als temes més festius. I els guitarres es lluiren en autèntics duels, fent els altres reis de la nit a Steve Van Zandt i sobretot un imparable Nils Lofgren (només cal veure el solo que es va marcar amb ‘Because the night‘).

Pel diumenge tocava una altra cita i els que portaven el setlist assajat del dissabte el van haver d’estripar, perquè Bruce es va treure de la màniga un concert totalment diferent. Amb un moment més tranquil a la part central i més guitarrer en la final, alguns temes del dissabte com ‘No surrender‘, ‘The river‘ o ‘Brilliant disguise‘ van deixar pas a moltes sorpreses. L’obertura de la segona nit va córrer a càrrec de ‘Tenth avenue freeze-out‘, mentre que en aquest cas les pancartes seleccionades van donar pas a ‘I’m goin’ down‘, ‘This hard land‘, ‘Tougher than the rest‘ o ‘Prove it all night‘. Els regals especials per Barcelona també van portar clucades d’ull als fans més antics i incondicionals amb temes com ‘Spirit in the night‘, ‘Rosalita‘, ‘Detroit Medley‘ i sobretot una inesperada però celebradissima ‘Thunder Road‘.

Davant de la prolongada ovació amb què el públic va despedir Bruce al concloure el concert de diumenge i amb ell la gira, aquest i la seva familia des de dalt de l’escenari van donar les gràcies de nou al públic de Barcelona amb un sincer: ‘Us estimem Barcelona, us portem al cor. Ens tornarem a veure’.

En les cròniques d’algun altre concert de la gira, alguns han posat en dubte que els membres de la banda li puguin seguir el ritme i l’energia a Bruce, amb el què es podrien estar veient les últimes actuacions del conjunt. En tot cas, abans de posar data de caducitat a la màgia, aquí la gaudirem tant com puguem. Sobretot perquè després de nits com aquestes, sortim amb la sensació de que aquestes són experiències impagables i irrepetibles perquè darrera no ve ningú més que sigui capaç de fer moure 150.000 braços al ritme del màstil de la seva guitarra com Bruce Springsteen.

Comparteix...

Twitter

Facebook

0

Email

Google

Pinterest

0

Print