Més d’un any després de la seva estrena a la Sala Becket, es reestrena la tercera obra de Jordi Casanovas i la companyia Flyhard que completa la trilogia formada per Wolfenstein, Tetris i City/Simcity, totes elles dedicades i inspirades al/pel món dels videojocs.

Sim City és un videojoc d’estratègia però també de simulació, on el jugador se sent com un Deu absolut en una ciutat virtual, però el programa té sempre la última paraula, generant desastres naturals o reaccions inesperades. L’obra de Jordi Casanoves reflexa aquesta idea de (des)control, en la que protagonistes fan tot el possible per (re)posicionar-se en el lloc que ells creuen que han d’ocupar dins d’un jeràrquic i maxambrat organigrama d’una gran multinacional.

A City/Simcity són tres els joves treballadors (el Daniel, l’Helena i la Júlia) els que esperen veure recompensat el seu últim treball, un projecte en el que han treballat molt intensament. Porten tres anys a l’empresa i creuen que finalment els faran indefinits. Malauradament, un quart companys, l’Alejandro, els comunica una mala notícia: No tindran el càrrec, seguiran com estan. Davant el que creuen una terrible injustícia, els tres miraran de dissenyar un la per desestabilitzar l’empresa. Arribaran a un punt en el que els importarà ben poc el seu lloc de treball i fixaran el seu objectiu en fer mal a aquells que no els valoren prou.

I és que poden passar moltes coses en la cafeteria d’una oficina, i sinó que li preguntin a Antunez, el director gerent de Camera Café. Per sort Antunez no té als quatre protagonistes de City/Simcity a les seves ordres, sinó l’oficina se li ompliria d’amenaces, regatejos, violència verbal, violència física, violència sexual i crisis nervioses. Per a rematar només faltava que ens passés com a l’Helena (Roser Blanch), que davant situacions d’estrès cau en rodó i experimenta una mena de flashforward en el que li permet viure un imminent futur esdevenidor.

És aquest joc de temps el que atorga a l’obra d’un esperit cinematogràfic molt interessant i molt ben portat a l’escenari. Casanoves recorre a la utilització de fosses a negre i juga molt amb els sons, la música i els elements d’il•luminació, demostrant també un bon aprofitament de l’espai escènic, del que els actors fan gala del seu coneixement.

Malgrat tot el cinema és el cinema i el teatre és el teatre, i si City/Simcity veu de tots dos, la veritat és que no compta amb el dinamisme del primer ni amb la intensitat del segon, quedant-se en un híbrid que com a mínim no perd l’interès de l’espectador i acompleix la promesa de fer-te passar una bona estona entre algunes reflexions i molts riures.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies