BON JOVI PER TOTS ELS GUSTOS
Poder omplir un espai com l’Estadi Olímpic fins a la bandera de fans entregats , sembla ja un luxe reservat a grups de llarga i contrastada trajectòria capaços d’aglutinar gent de gustos heterogenis però que no es deixen perdre per res el ritual que suposa gaudir en directe d’un macroconcert dirigit per artistes que saben com portar-los d’una manera quasi mil•limètrica.
Amb 25 anys de carrera a les espatlles, Bon Jovi entra en aquesta categoria i cinc anys després de la seva última visita, ahir va aconseguir reunir a més de 50.000 persones entre els que hi havia de tot: des de veterans seguidors de quan portaven melenes i coquetejaven amb el heavy fins a adolescents que els han conegut amb els seus últims treballs, des de rockers vestits de negre fins a enamorats de les elèctriques balades romàntiques de la banda.
Els de Nova Jersey els van satisfer a tots amb un repertori molt ben triat que va saber repassar els temes clau de la seva carrera al llarg d’una actuació de dos hores i quart que no va decaure en cap moment. Presidit per un escenari reduït que no permetia masses filigranes físiques per part de la banda, l’espectacularitat al show la van aportar unes columnes de llums multicolor i focus que van adquirir tota la potencia quan per fi va caure la nit i sobretot un so perfecte i ben conjuntat que van fer que Bon Jovi en directe sonessin molt bé.
Puntuals com un rellotge, el grup va saltar a l’escenari a les 21:00 per obrir la nit amb el single homònim del seu últim disc “Lost Highway”. Res simptomàtic perquè tot i que la gira porti també aquest nom el que seguiria no es limitava ni molt menys a repassar aquest àlbum. ‘Born to be my baby’ ens traslladava directes als 80. I de fet va ser amb un altre clàssic, el tema ‘You give love a bad name’ (del seu “Slippery when wet”, 1986) quan el públic es va començar a encendre de debò saltant i corejant la cançó.
La festa de veritat havia començat i ja res l’aturaria. A ritme de ‘Raise your hands’ una marea de braços va fer prendre consciencia als de dalt de l’escenari de la quantitat de gent entregada que tenien als seus peus. I Jon Bon Jovi, amb la seva casaca negra i el seu somriure perfecte va exclamar que acabava de trobar el seu lloc perfecte per tocar en aquesta ciutat de Barcelona que serà la seva única parada a l’estat espanyol.
‘Captain Crash & the beauty queen from Mars’, ‘I’ll sleep when I’m dead’ I una versió del ‘Rockin’ all over the world’ de John Fogerty van donar pas als inconfusibles teclats de ‘Runaway’. Amb la llum del dia ja desapareguda del tot, les vermelles terres d’Arizona van inundar les pantalles mentre Jon entonava la mítica ‘Blaze of Glory’ acompanyat dels riffs de guitarra que van convertir Richie Sambora en l’altra estrella indiscutible del concert.
Acte seguit el públic va prendre el relleu portant la veu cantant a dos temes de principis dels 90: ‘These arms’ i la balada ‘Bed of roses’, aquesta intercalada d’una curiosa versió del ‘Can’t help falling in love with you’ de Elvis, per només aleshores tornar a revisar “Lost highway” a través d’un dels seus talls més contundents, ‘We got it going on’. Després de les explosives ‘It’s my life’ i ‘Keep the faith’, Jon abandonava l’escenari i deixava sol a Sambora per cantar ‘I’ll be there for you’, un tema amb el què el guitarra va aconseguir fer-se acompanyar de 50.000 veus com el més expert dels mestres de cerimònies.
Amb el retorn a l’escenari, Jon es va posar de genolls mirant al cel per entonar ‘Hey God’ en una postura més pròpia dels números messiànics de Bono de U2. Però deixant de seguida el misticisme a banda, només va caldre que aparegués una careta somrient a les pantalles gegants perquè tothom sabés que tocava a continuació: saltar al ritme de ‘Have a Nice Day’. De nou Sambora, amb una impressionant guitarra de doble màstil, va convertir aquest en un dels seus moments estel•lars de la nit. ‘Livin’ on a prayer’ va ser l’encarregada de posar el punt i seguit abans d’una maratoniana sessió de bisos protagonitzada per ‘Always’, ‘Wanted’, ‘Saturday Night’ i una festiva versió de ‘Shout’. Quan va tocar l’hora de la retirada ningú tenia ganes de plegar la festa i així el tema final ‘Bad Medicine’ es va allargar en un joc còmplice entre cantant i públic que es resistien a dir-se adéu.
En actuacions tan calculades a vegades es troba a faltar el toc de genuïna improvisació que dóna un plus de memorabilitat a un concert. Però ahir Bon Jovi va aconseguir portar un espectacle no per sabut menys satisfactori, amb un so excel•lent, bon repertori, moments divertits i una gran entrega. Així 50.000 persones van sortir de l’Estadi Olímpic satisfetes d’haver gaudit exactament el concert que havien anat a buscar.
1. Lost Highway
2. Born to be my baby
3. You give love a bad name
4. Raise your hands
5. Captain Crash & The Beauty Queen from Mars
6. I'll sleep when I'm dead
7. Rockin' all over the world (Cover)
8. Runaway
9. Blaze of glory
10. Whole lot of leavin'
11. In these arms
12. Can't help falling un love (Cover)
13. Bed of roses
14. We got it goin' on
15. It's my life
16. Keep the faith
17. I'll be there for you
18. Hey God
19. Have a nice day
20. Who says you can't go home
21. Livin' on a prayer
Bisos:
22. Always
23. Wanted dead or alive
24. Someday I'll be Saturday night
25. Bad Medicine
26. Twist and shout (cover)
Envía una resposta