El drama de ser dramaturg

Com és habitual en Thomas Bernhard, en aquestes seves tres miniobres ningú no queda lliure de la seva càustica escriptura. Mitjançant la seva ironia –que en moltes ocasions esdevé sarcasme– l’autor repassa una a una les peces que conformen i fan funcionar l’engranatge del teatre. Però el que resulta més notable és que ell, com a dramaturg, també s’inclou dins la seva crítica esdevenint, així, un dels pocs valents que exerceixen aquest esport d’alt risc com és l’autocrítica.

Bernhard utilitza com a base de les tres dramolettes –peces teatrals de curta durada i de caire eminentment irònic– un fet real: el seu amic Peymann, director d’escena, deixa Berlín per a fer-se càrrec del Burgtheater, prestigiós teatre de la prestigiosa capital cultural europea, Viena.

Durant la primera peça, Peymann fa les maletes acompanyat de la seva secretària per marxar cap a Àustria. En una magistral metàfora, aquest va decidint què inclou dins el seu bagatge i què no. Col·loca els escriptors amb els mitjons, els actors amb els pantalons… fa i desfà l’equipatge tot fent-nos evident que ningú no és imprescindible en el món de la faràndula; ni tan sols el que escriu el text que tenim a les mans!

El segon dramolette, un cop Peymann ja instal·lat a Viena, continua la línia de la reflexió encetada a la primera part. Són protagonistes Peymann i el propi Bernhard. L’autor segueix, a través de la veu del seu amic, la ferotge crítica, iniciada gairebé només començada la representació, a Viena i a Àustria, a les quals, per les seves difícils circumstàncies personals i familiars, guarda una rancúnia que traspua el diàleg. Considera Àustria com un gran teatre en què, per acabar-ho d’adobar, els governants són ex nazis:

Els austríacs creuen que la seva pàtria és una tragèdia però en realitat és una comèdia.

El llenguatge, comú a totes tres peces, és ràpid, oníric, repetitiu. A més, l’absència de signes de puntuació ajuda a emfatitzar aquest caràcter de bogeria que l’autor ha pretès –aconseguint-t’ho– donar a l’obra. En determinats moments ens recorda El procés de Kafka: el pensament va més ràpid que la ploma. Les metàfores els ajuden a explicar-se. L’humor (gairebé negre) esdevé l’única plataforma des de la qual llançar-se contra tothom i sortir més o menys indemne. I tot plegat amb molt pocs personatges, poques acotacions, poc farciment gratuït, en definitiva.

Finalment, a la tercera part, Bernhard descriu a un Peymann mig foll que busca la manera de superar el que s’ha fet fins aleshores. No hi ha prou amb una obra de Shakespeare… s’han de representar totes a de cop. Perquè en aquest món de l’art sempre hi ha el más dificil todavia, mecanisme que empeny als creadors a pensar i pensar per tal de superar-se –i de superar els altres, s’entén!–. Això sí, per molt irrespectuós que pugui semblar en molts passatges de l’obra, Bernhard no carrega tintes contra el públic que l’estimava (encara que hi havia qui l’odiava). I si ho fa, ho fa poc i subtilment… Naturalment.


Editorial: Arola Editors
ISBN: 978-84-96639-69-0
Pàgines: 76
Preu: 12€

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies