El final d’un llarg camí
Sobretot pels que ens vam enganxar tard a la saga, aquest camí per les aventures del jove aprenent de mag Harry Potter se’ns ha fet curt. Però en realitat ha durat una dècada que ara culmina amb la última entrega, un setè volum que posa el punt i final a tota una obra literària i fenòmen mediàtic que ha atrapat a petits i grans.
Fa doncs ja 10 anys que l’escriptora J.Kathleen Rowling ens presentava a ‘La pedra filosofal‘ a Harry Potter, un orfe obligat a viure amb els seus odiosos tiets que el dia del seu 11è aniversari descobreix que en realitat descendeix de mags i que ell mateix està destinat a desenvolupar les seves habilitats màgiques a l’escola de Màgia de Hogwarts.
Aquell primer llibre tenia un to quasi infantil, tant d’estil com de desenvolupament, però posava les bases perquè els lectors s’endisessin en un món amb vocabulari, éssers i costums propis que seria l’atmosfera de les aventures posteriors. En els volums que el van seguir, l’escriptora va anar construint un crescendo de complexitat molt coherent amb l’evolució del personatge central però també dels seus lectors. Així, les trames s’anaven complicant de mica en mica, el to es tornava més fosc i al colorista inici s’afegien moments més durs i de digestió més densa.
I d’aquesta manera, el volum anterior, ‘Harry Potter i el misteri del príncep‘ ens col.locava a les portes del clímax, amb la mort de Dumbledore, que deixava Harry Potter sense l’ampara del seu principal benefector, la revelació d’una profecia de tràgiques conseqüències i la inminència de la lluita definitiva entre els seguidors del malvat Voldemort i els mags de bé. Aquest ‘Harry Potter i les reliquies de la Mort‘ arrenca on ho deixava l’anterior, sense concessions ni prolegòmens, el què fa necessari haver llegit els precedents per entendre on ens trobem.
Ja des del principi, sabem que aquest no és un llibre Potter com els anteriors, amb el noi aguantant l’estiu a casa dels Dursley a l’espera de que comenci un nou curs a Hogwarts. En aquest volum no hi ha classes, ni examens sino la prova definitiva que el protagonista ha d’afrontar a la vida real. Això dóna una llibertat creativa a Rowling que es desmarca per fi de l’estructura més o menys estable que tenien els Harry Potter anteriors. Aquest és un llibre carregat d’acció i així queda patent des del principi amb una vertiginosa persecució que marca l’obertura de la trama i la desaparició d’un dels personatges principals.
Poder per la força d’aquest inici, el terç de llibre que segueix pot semblar una caiguda de ritme però en ell assistim a un periple necessari centrat en Harry i els seus inseparables amics Ron i Hermione que emprendran un llarg camí per intentar desxifrar el misteriós testament de Dumbledore i destruir els Horcruxes, elements que contenen part de l’ànima de Voldemort i que en ser eliminats podrien destruir el senyor obscur per sempre més.
En aquest viatge, Rowling desplega tota la complexitat que apuntaven lleugerament els volums anteriors, el què converteix aquestes ‘Reliquies de la Mort‘ en el llibre més dens de tots set, en alguns moments massa i tot, el què fa que calgui llegir amb calma per seguir tot el què se’ns hi vol explicar. Aquí els personatges, fins i tot aquells que creiem conèixer bé, ja no són bons o dolents sino que en molts casos ens sorprenen mostrant personalitats complicades i motivacions que no són fàcils de classificar aportant matissos interessants a una divisió entre Bé i Mal que realistament és difosa. El propi Harry Potter es presenta aquí més madur, víctima de dubtes i frustracions, davant d’un destí que sovint ha d’assumir a contracor i que en diversos moments del llibre es demostra cruel. I tant a ell com als seus amics i enemics l’autora no els escatima pors, enfrontaments i patiment. En global suposa un tractament de personatges molt més interessant que en els primers llibres de la saga. Això fa desitjar que potser Rowling no s’hagués centrat tant en Harry, Ron i Hermione i hagués dedicat uns quants capítols més a d’altres caràcters, però no són pocs els que aconsegueixen un retrat personal important.
L’estil narratiu també es fa reflex d’aquesta complexitat, amb frases més llargues i estructures més complicades que ens transporten del present al passat i entre diferents escenaris. L’avenç planteja uns quants enigmes, amb sorpreses, revelacions i girs argumentals, però també una explicació prou satisfactòria de tots els interrogants que s’havien anat obrint en els volums anteriors. Si bé en aquest cas, el ritme del llibre no és uniforme i certament, en algun passatge decau una mica, mai ho fa prou com perquè la història aburreixi. I a l’últim moment, amb l’enfrontament definitiu que es perllonga durant més de 150 pàgines, la tensió i l’emoció arriben al moment més alt i s’hi matenen, de manera que es fa molt difícil no atacar tot el tram del desenllaç d’una tirada.
El final segurament generarà divisió d’opinions. A alguns, entre els que em compto, els hauria agradat que el llibre acabés unes 50 pàgines abans de quan ho fa, mentre d’altres preferiran el final definitiu amb pròleg inclòs. Però sigui com sigui, aquest ‘Harry Potter i les reliquies de la mort‘ és en conjunt un gran punt i final, ric, emocionant i intrèpid per a la saga que ens ha acompanyat durant tota una dècada.
Envía una resposta