Quin sentit tindria fer un concert sense públic? i pintar un quadre per no mostrar-lo? i escriure un llibre per no ser llegit? Això és el que es planteja Miquel Pairolí en el seu llibre El manuscrit de Virgili en què tot gira entorn el sentit de la creació artística. Per què acceptem que un quadre estigui en mans d’una sola persona? És extrapolable això al fet literari?
Reinald Virgili, nom del mediocre escriptor protagonista, coneix a una misteriosa i rica col·leccionista que està cansada del col·leccionisme habitual. Per això, proposa al novel·lista que treballi només per a ella: haurà de fer una entrega periòdica d’un capítol d’una novel·la que només podrà ser llegit i guardat per l’autora de l’encàrrec. Un cop acabada, haurà d’entregar-li el manuscrit que ha anat elaborant al llarg del procés.
A partir d’ aquesta trama amb reminiscències romàntiques –pel fatalisme i els dubtes existencials-, Pairolí reflexiona sobre com escriu un escriptor, sobre la pressió que pateix per les dates d’entrega, sobre la necessitat de crear, sobre la inspiració, sobre la metodologia,… i mostra el creixement personal i la posterior davallada del protagonista lligat a una dona per un pacte que potser l’acabarà destruint personalment i professional. Si més no, el farà canviar.
És molt destacable el paral·lelisme establert al llarg de la narració entre l’escriptura i altres arts –principalment amb la pintura- ja que farà reflexionar al lector al voltant de fets que estan passant en la societat actual i que donem per vàlids sense qüestionar-los.
Està escrit amb un llenguatge clar, elaborat, ple de símbols (fixeu-vos en el laberint) i tocs erudits que fan de la lectura d’aquest llibre un vertader plaer pels sentits.
Totalment recomanable!!!
Editorial: RBA / La Magrana
Pàgines: 256
Preu: 18€
Envía una resposta