1 de 1 a l'especial Kosmopolis 2006

19/10/2006

Kosmopolis 2006 Oriol BroggiUna tarda a Kosmopolis ens pot proporcionar experiències totalment diferents com una conferència sobre els autors oblidats a Rússia, un espectacle multimèdia que explica l’adaptació de diversos textos al teatre i una ‘jam session’ composada per dibuixants de còmics i música. Totes tres experiències en el mateix espai i en un interval de tres hores certifiquen la varietat d’aquesta festa de la literatura que no només es nodreix de paraula i de text sinó que afegeix també la imatge, el so, el dibuix i la música.

Dintre de l’espai dedicat a la literatura russa contemporània, Vitali Xentalinski presenta una intervenció titulada “Contra l’amnèsia”. Des de finals dels anys vuitanta, Xentalinski s’endinsà als arxius del KGB per tal d’investigar els expedients de milers d’escriptors oprimits pel govern. El resultat, Esclavos de la libertad: los archivos literarios del KGB (2006), és una exhaustiva mostra de l’interès de l’autor de la literatura documental, un gènere que lluita contra l’amnèsia història i les seves conseqüències sobre el pressent. Vitali Xentalinski descriu de manera apassionada el seu treball i dona exemples de diferents escriptor morts molt joves, perseguits pel règim comunista, desplaçats i oblidats per la història i que ell pretén a poc a poc recuperar. Ens presenta aterradors llistats de morts, redactors d’una cultura que lluitava contra el règim o que com a mínim volia tractar temes diferents, i reivindica la memòria com a forma d’aprendre dels nostres errors i intentar no repetir-los. La intervenció de Xentalinski ha estat molt interessant sobre tot perquè tractava un tema poc conegut des de la nostra perspectiva; l’únic problema de la sessió és que s’ha fet molt curta perquè a Xentalinski l’han precedit dues intervencions introductòries massa allargades i molt menys interessants del que ens esperava després. Calia molt més temps per poder aprofundir en el tema i no per perdre’s en soliloquis sobre orígens russos o introduccions històriques necessàries però poc aconseguides. Tot i així és molt positiu poder accedir a un acte d’aquest tipus, per l’aprenentatge que suposa i la quantitat de camins de lectura que garanteix.

A continuació Oriol Broggi presenta “El text a escena: translacions i transgressions” on ens dóna una idea sobre la seva experiència treballant amb textos de Stephan Zweig, Lleó Tolstoi, Molière, Tom Stoppard o Sòfocles. En una performance que mescla teatre, ficció, realitat, vídeo i música es destil·len petites idees sobre l’adaptació, la recerca del millor camí per traslladar a l’escenari un text determinat i el treball progressiu que s’ha de fer amb ell. La presència d’actors que han treballat amb Broggi i de Jaume Sisa han donat lloc a un espectacle interessant, de petit format però perfectament representable (amb algunes modificacions) al teatre; fragments teatrals que se solapen amb vídeos on es mostra la representació real, proves de lectures de textos, una cançó de Jaume Sisa, les reflexions de Broggi s’uneixen per construir un bonic conjunt que ens apropa al teatre des d’una perspectiva poc habitual.

L’últim acte de dijous all Hall Proteu de Kosmopolis s’enmarca en l’espai “Còmic, literatura i música”; “L’ocell que dóna corda al món”, obra de Haruki Murakami, serveix d’inspiració a tres autors de còmic i un grup de música. Albert Monteys, Max i Manel Fondevila interpreten amb dibuixos el text de Murakami acompanyats pels ritmes electrònics de Neosol creat una atmòsfera ben especial. Tot i l’originalitat de l’activitat, crec que es queda a mig camí respecte al que es vol donar; el procés creatiu no s’aprecia completament perquè a la pantalla de vídeo s’alterna ràpidament entre els tres autors i la música de vegades no ajuda. No cal dir, però, que aquesta experiència és força original, que suposa un pas endavant a l’hora de presentar el còmic al públic i que pot iniciar un camí que de ben segur milloraria en els següents intents.

Kosmopolis 2006 Còmic i música

21/10/2006

Les exposicions de Kosmopolis sempre són un punt positiu per visitar la mostra. Tot i que aquest any realment només hi havia una exposició específica la visita al CCCB permet gaudir també de l’espai destinat a Txernobil, amb fotografies, vídeos i altres mostres artístiques relacionades amb la catàstrofe del 1986.

Però centrant-nos en el festival es presentava “Seguir viu”, de l’escriptor Michel Houellebecq i els videoartistes italians Masbedo (Nicoplò Massazza i Jacopo Bedogni). A l’exposició s’explora la relació entre la literatura i les arts visuals, tot movent-se en diferents territoris on es mesclen i fusionen el videoart, la fotografia, el cinema i la instal·lació. És una instal·lació de petit format, és a dir, no hi ha massa obres i algunes d’elles resulten difícils si no ets un públic acostumat a aquest tipus de producció. Entre les més interessants un vídeo en tres pantalles on apareix Juliette Binoche de nom “Il mondo non è un panorama”. També es pot veure per primer cop a Espanya el documental “La Rivière”, primer treball fílmic de Houellebecq.

Dintre de les xerrades destacaré una dedicada a la “Narrativitat i els videojocs” presentada per Gonzalo Frasca amb Chris Crawford i Marie-Laure Ryan. La xerrada analitza la relació entre els videojocs i una nova forma de narrar històries, interactiva, que involucra més a l’usuari. Marie-Laure Ryan va exposar de manera molt ordenada les necessitats d’un veritable joc interactiu i les diferents possibilitats per crear-lo en funció de l’objectiu final que es vulgui perseguir; va destriar també els punts positius i negatius de cadascuna d’aquestes formes fins arribar a la necessitat d’un compromís per crear el joc ideal tot i la dificultat d’aconseguir aquest compromís. Chris Crawford és un veritable showman, la seva exposició va estar acompanyada d’acudits, sorolls i actuacions diverses mentre analitzava el que ell pensava sobre la interactivitat i sobre un sistema que respongués realment als estímuls externs de l’usuari. La xerrada va acabar amb un col·loqui entre els dos participants que va ser tan enriquidor com les seves intervencions per separat.

La tarda es completava amb actes amb Paul Karasik que parlava de l’adaptació d’obres literàries al còmic a propòsit de la seva adaptació de “La ciudad de cristal” de Paul Auster i amb Jostein Gaarder que presentava una atrevida “Declaració Universal de les Obligacions Humanes”.

  • KOSMOPOLIS 06: Rússia, còmics i videojocs

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies