“Una vegada em van preguntar: ¿És important que un director sàpiga escriure?, i jo vaig respondre: no, però sí és útil que sàpiga llegir.” Així era ell, Billy Wilder. Irònic i un gran Déu creador de pel·lícules que molts no oblidarem mai.

Va néixer un 22 de juny de 1906 en la ciutat de Sucha, en una zona de Polònia que per aquells anys formava part d’Àustria. Samuel era el seu nom encara que la seva mare li deia Billie. De cognom Wilder.

Fill d’un home de negocis, eren les històries que la seva mare li explicava durant la seva infantesa als Estats Units les que li feien volar la imaginació. El seu pare va morir al 1928 a Berlín on havia anat a visitar a Billy fent una parada en un viatge a Amèrica.

Encara que va estudiar Dret, la seva carrera creativa va començar amb una feina periodista a Viena. Posteriorment Wilder va viatjar a Berlín al juny de 1926 convidat pel músic de jazz Paul Whiteman i allí es va quedar. Era bo en la seva feina com a periodista per al diari Die Stunde i la revista de teatre Die Bühne. Va arribar a fer-se passar per ballarí i gigoló per escriure alguns dels seus articles.

“L’exili no va ser idea meva, sinó de Hitler.”

El seu llinatge jueu l’obliga a abandonar Alemanya en 1933, amb l’arribada al poder d’Adolf Hitler. La mare de Wilder va morir en el camp de concentració d’Auschwitz.

S’inicia en el cinema tant a Alemanya com a França, on va debutar en la direcció amb ‘Curvas peligrosas’, fins que marxa a Amèrica l’any 1934. Arriba a Hollywood reclamat per un altre exiliat, Joe May, perquè redactés guions per a altres cineastes refugiats, malgrat el seu desconeixement de l’anglès. Wilder va viatjar en un vaixell britànic per tal d’aprendre anglès durant la travessa.

“Vaig anar a Mèxic i vaig esperar allí fins que vaig aconseguir el visat per a entrar als Estats Units. Llavors vaig començar a escriure arguments originals per la Paramount, i vaig passar una mica de fam. Compartia una habitació amb l’actor Peter Lorre, vivíem amb una llauna de sopa al dia. Després vaig aconseguir treball a la Paramount; treballava en equip amb Charles Brackett i vaig estar allí divuit anys. L’ambient creatiu que existia a la Paramount era meravellós: passejaves per l’estudi i podies veure a Sternberg, Gary Cooper, Dietrich, Charles McCarey, Lubitsch… Era un ambient de gran creativitat: llavors fèiem pel·lícules, no negocis. Avui, dediquem el vuitanta per cent del nostre temps a fer negocis i només el vint per cent restant a fer pel·lícules.”

Aquesta etapa com a guionista va arribar a la seva major cúspide creativa quan va fer equip amb Charles Brackett, amb el qual va iniciar la seva col·laboració en la comèdia de Ernst Lubitsch “La octava mujer de Barbazul” (1938). Lubitsch es convertiria en l’autor més influent en la carrera de Billy Wilder. Els tres noms més importants per als quals Brackett i Wilder van treballar van ser Lubitsch, al que a més de la citada “La octava mujer de Barbazul” li van escriure “Ninotchka” (1939). Mitchell Leisen, amb el qual van col·laborar en delicioses pel·lícules com “Medianoche” (1939), “Adelante, mi amor” (1940) o “Si no amaneciera” (1941) i Howard Hawks, amb el qual van col·laborar en “Bola de fuego” (1941). Pels seus treballs en “Ninotchka” (1939), “Si no amaneciera” (1941) i “Bola de fuego”, la parella de guionistes que serien recompensats amb sengles Oscars al millor guió.

“Treballar en el cinema era vergonyós, era el més despreciable. Gràcies a Déu es va inventar la televisió.”

En el 1942, Wilder va dirigir la seva primera pel·lícula “El mayor y la menor” (The major and the minor) a partir d’un guió de Brackett el seu primer gran col·laborador. Amb ell de productor, el duo va crear diversos clàssics com ‘Perdición’, ‘Cinco Tumbas al Cairo’, ‘Días sin Huella’ (Oscar a la Millor Pel·lícula, Millor Director i al Millor Guió) i ‘El Crepúsculo de los Dioses’ (Oscar al Millor Guió).

“Recordo perfectament el dia en el qual decidir ser director. Va ser quan vaig veure una pel·lícula el guió de la qual jo havia escrit per a la UFA, a Alemanya. En la pel·lícula sortia un club nocturn que tenia un gran cartell en l’exterior: “És obligatori dur sabates i corbata”. Hi havia dos porters, que miraven a les persones que obstaculitzen per veure si duien sabates i corbata. En un dels gags que vaig escriure, un home duia una barba llarga; el porter el para i mira sota la barba per a assegurar-se que duu corbata. Quan vaig anar a veure la pel·lícula, em vaig trobar amb que el director li havia posat a aquest actor una perilla; ja no havia una barba que aixecar per a mirar sota. El director va conservar l’acudit perquè va creure que seguiria sent divertit; però ja no tenia gràcia. Així que vaig dir: “fins a aquí hem arribat”. Un ha de recordar, com guionista, que ningú va a llegir el que escriu. Per això em vaig fer director, perquè ningú llegia els meus guions.”

Moltes de les seves pel·lícules van ser notablement cíniques, com ‘El Gran Carnaval’, encara que Wilder també va produir comèdies sublims com ‘Con faldas y a lo loco’ i ‘El Apartamento’ (Oscar a la Millor Pel·lícula i Millor Director). Wilder era un director inquiet.

“M’avorreixo si faig sempre el mateix. Admiro a Hitchcock; però no podria treballar com ell, perquè sempre feia la mateixa pel·lícula. Em vaig dir: “Ara vaig a fer una pel·lícula millor que Hitchcock” i vaig fer Testigo de cargo (Witness for the prosecution, 1.958), per exemple. Salto d’un costat a un altre, com una peça d’escacs, sempre amb projectes diferents… Puc fer diferents tipus de pel·lícules. Spielberg fa el mateix: després de rodar una pel·lícula de dinosaures, fa una de nazis. És molt difícil copiar o parodiar una pel·lícula meva, perquè un mai sap bé el que va a veure.”


La feina de director l’apassionava.

“Mai em retiraré. Haurien de prendre’m la càmera perquè deixi de fer pel·lícules. Moriré fent pel·lícules.”

Wilder es va retirar definitivament al 1981. “Aquí un amigo” va ser la seva última pel·lícula. Va ser escrita pel seu altre gran col·laborador I.A.L. Diamond.

“No tinc temps per considerar-me un immortal de l’art. Faig pel·lícules només per entretenir a la gent i les faig tan honradament com puc.”

Va ser Fernando Trueba qui el va proclamar oficialment i mundialment com a déu. La nit en què va guanyar l’Oscar per “Belle époque” va dir la recordada frase: “M’agradaria donar gràcies a Déu per aquest premi però jo només crec en Billy Wilder, així que gràcies Sr. Wilder.” L’endemà al matí era Billy Wilder qui trucava per telèfon a Fernando Trueba al seu hotel de Los Angeles. La salutació: “Hola Fernando, sóc Déu.”

“Tots els dies miro les esqueles dels diaris i em fixo sobretot en l’edat del mort. La majoria són més joves que jo. M’espanto i penso: potser, l’única cosa que succeeix és que s’han oblidat de mi.”

Però no s’havien oblidat d’ell. Va ser un dijous Sant al tard, exactament el 27 de març del 2002. Aquell dia ens vam assabentar de la desaparició d’un déu per a molts cinèfils, Billy Wilder. Per Setmana Santa quan molts recorden la mort del fill de Déu, molts només recorden la mort d’aquest homenet cínic.

“M’agradaria morir als 104 anys, completament sa, assassinat per un marit que m’acabés d’enxampar, in fraganti, amb la seva jove esposa.”

Wilder va morir als 95 d’una pneumònia a la seva casa de Beverly Hills.

Willliam Holden, un dels actors que van treballar amb ell deia que tenia “fulles d’afaitar a la llengua” i és que Wilder es conegut tant pel seu cinema com per una bona col·lecció de frases iròniques i corrosives.

“Antonioni segur que és un gran director, un gran artista. Però en el que a mi es refereix, sóc incapaç de mantenir-me despert.”

“Sobre Ingmar Bergman he de dir que els crítics no tenen ni idea del que està dient, però, malgrat tot, els xifla… Existeix una associació internacional d’aquest tipus de crítics, capaços d’extasiar-se davant l’ase mort de Cocteau embolicat amb teles damunt d’un piano.”

“Comprenc sense dificultat per quina raó Godard ha pogut per si sol exterminar diverses empreses productores.”

En el 1952 la revista Sight and Sound va enquestar a Billy Wilder sobre les seves deu pel·lícules favorites. Aquesta va ser la seva resposta i evidentment no havia cap de Godard, Antonioni o Bergman.

1. El acorazado Potemkin (Eisenstein, 1925)
2. Avaricia (Stroheim, 1923)
3. Varieté (Dupont, 1925)
4. La quimera del oro (Ch. Chaplin, 1924)
5. Y el mundo marcha (K. Vidor, 1928)
6. La gran ilusión (J. Renoir, 1937)
7. El delator (J. Ford, 1935)
8. Ninotchka (E. Lubitsch, 1939)
9. Los mejores años de nuestra vida (W. Wyler, 1946)
10. Ladrón de bicicletas (Vitorio de Sica, 1948)

El cinema era el seu tot i molts l’adorem i l’adorarem sempre.

“He fet pel·lícules que a mi m’haguessin agradat veure. I jo només vull veure pel·lícules que m’entretinguin.”

Moltes gràcies Sr. Wilder.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies