Assistir al primer concert d’una gira té els seus riscs. Si a més és el concert d’un grup que acaba de treure al mercat un disc amb 28 cançons que els fans encara no han digerit, l’experiència s’apropa més a l’experiment que a una comunió entre seguidors i banda fruit d’un espectacle rodat.

El passat 30 de maig, els Red Hot Chili Peppers van sortir a escena després d’uns teloners que no van enganxar ningú, i fent esperar el públic 20 minuts sobre l’hora prevista. Un públic que esperava amb gran impaciència i que havia esgotat les entrades des del moment que van sortir a la venda.

Quan per fi es van apagar els llums Flea, Frusciante i Chad Smith van saltar a l’escenari. Un fet significatiu ja que ells tres, sobretot el guitarrista John Frusciante, van ser els autèntics reis de la nit. Després d’un breu preludi instrumental, va aparèixer el quart component, el cantant Anthony Kiedis, i el show es va posar en marxa.

Mentre començava a sonar ‘Can’t Stop’ l’espectacular escenografia va desplegar tota la seva potència. 500 tubs de llum adornaven la paret posterior i una sèrie de pilars que es desplaçaven fins al sostre. Rojos per la primera peça o plens de cors multicolor per al single ‘Dani California’, van acompanyar 4 pantalles amb un trepidant muntatge d’imatges, que es van convertir en el punt fort del show.

En l’apartat musical, la sel.lecció de temes de ‘Stadium Arcadium’ va incloure ‘Charlie’, ’21st century’, ‘Snow (Hey oh)‘, ‘Torture Me’, ‘Wet Sand’ i ‘Tell me baby’. Cada una d’elles anava precedida d’unes quantes notes que no tenien a veure amb el tema que les seguia, i alguna frase inintel.ligible proferida pels membres del grup. De treballs anteriors, es va rescatar ‘Give it away’, ‘Under the bridge‘, ‘Scar Tissue’, ‘Other Side’ o ‘By The Way’. Aquesta última va suposar el moment més emotiu al ser corejada, aquesta sí, per tots els assistents. Els ritmes més funk i ska van generar una autèntica marea de gent que tot i tenir entrades de grada va baixar a la pista convertida en una gegant pista de ball.

No es pot negar que els quatre de California es van deixar la pell en cadascuna de les interpretacions. Kiedis no va parar de saltar i girar per tot l’escenari (fins i tot es va obrir el cap en un dels seus bots i va haver de rebre assistència), Smith colpejava la bateria com si li anés la vida i Flea i Frusciante van oferir riffs i solos de guitarra que van portar el públic a l’èxtasi. Tot i l’escassa durada (1 hora 20 minuts), l’espectacle va ser intens i vibrant.

Però el problema és que el conjunt no acabava de sonar compacte. El volum del so, absolutament eixordador, ofegava la veu del cantant en la majoria dels temes, va deixar sentir algunes distorsions i entre introduccions, temes i solos posteriors va donar més la impressió d’un assaig que d’un concert milimètricament planificat.

15 minuts de guitarres i un ‘mucha suerte con su mundo y con su vida‘ per part de Flea, van posar punt i final a un show esperat i que val la pena, amb tots els seus defectes, i totes les seves virtuds, que fan preveure una gira que anirà in crescendo.



1.Intro Jam
2.Can't Stop
3.Dani California
4.Scar Tissue
5.Charlie
6.Throw Away Your Television
7.21st Century
8.Snow ((Hey Oh))
9.Right On Time
10.Don't Forget Me
11.Torture Me
12.Otherside
13.Tell Me Baby
14.I Feel Love
(Donna Summer cover) (John Frusciante Solo)
15.Wet Sand
16.By the Way
Bisos:
17.Under the Bridge
18.You're Gonna Get Yours / Give It Away
19.Final Jam

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies