Déu sap que els episodis I i II han estat una mena via crucis que tots els fans d’Star Wars hem tingut que passar, amb moments de paciència i altres de gran impaciència, per arribar al costat fosc de la força.
Un primer episodi molt infantil va fer dubtar a molts si aquella trilogia nova tindria alguna cosa a veure amb la que ells recordaven. El segon episodi va desesperar a més d’un. Encara que sensiblement més suportable que el primer, la part romàntica i ensucrada es feia difícil de digerir. Els actors no tenien el carisma de Han Solo, Leia i Luke. Els dolents no tenien el caràcter de Darth Vader. Els efectes digitals feien enyorar els cables que aguantaven les maquetes de les naus.
Les incògnites per l’últim episodi estaven servides. Es deia que era sensiblement més fosc. Es va prohibir per menors. Els crítics deien que era el millor de la nova trilogia. Mentre els fans pregaven al cel, i a l’infern si feia falta, no dur-se cap decepció.
Aquest episodi III és el premi a l’espera pacient dels milers i milers de fans que esperaven veure la transformació del xulesc però tendre de cor d’Anakin Skywalker en el “malo malisimo” Darth Vader. És la recompensa a tots els que a dins la sala del cinema hem contingut la respiració per sentir la de Darth Vader o els que no hem pogut evitar un somriure al sentir un gruny del nostre estimat Chewie.
Lucas és un bon creador de móns, de ficcions, de fantasies. No és un episodi perfecte, però realment és el millor de la nova trilogia. Si un es posa analitzar el guió lluny de l’estima del fan es poden trobar errades amb facilitat, des de diàlegs que no tenen ni solta ni volta a actors que es troben rígids davant les pantalles blaves amb les que havien de rodar. Errades que són el peatge que s’ha de pagar a canvi de recuperar el sabor nostàlgic de la trilogia de tota la vida. La nostàlgia guanya i és precisament el que volíem els que un cop vam somiar a creuar l’espai en el “Halcón Milenario”.
Que la força us acompanyi.
EL MILLOR
– Hayden Christiansen
Els que no confiàvem que aquell nen amb aspecte de ser de família bona dones la talla del mític Darth Vader hem tingut que canviar d’opinió.
Molt més expressiu que en l’episodi anterior, és absorbit pel costat fosc de manera prou creïble com perquè el públic se’l cregui.
Encara és un actor a mig fer, però amb temps, pot donar més d’una sorpresa…
– La transformació en Darth Vader.
El silenci més espectacular que he viscut en una sala de cinema ha estat en aquesta pel·lícula quan centenars de respiracions s’han aturat per deixar pas a una única respiració metàl·lica, cavernosa i malaltissa: la de Darth Vader.
Una escena, la de la transformació, que com acostuma a fer Lucas és tot un homenatge al cinema clàssic. Si la carrera de vaïnes de l’episodi I és un homenatge a la cursa de quadrigues de Ben-Hur, i l’escena del circ de Kamino un homanatge al cinema de gladiadors romans, l’escena de l’aparició de Vader recorda sobremanera a la mítica Frankenstein.
– La lluita a Mustafar
La lluita més casolana, amb menys saltirons digitals és la que més recorda les lluites artesanals de la trilogia antiga.
EL PITJOR
– Natalie Portman
Desaprofitada Natalie Portman o com convertir a una bona actriu en un bònic gerro decoratiu que té com a única missió la d’engendrar els hereus de la força.
– Els saltirons digitals, excessius i poc creïbles o com enyorar les lluites d’espases de la vida anterior a la digitalitat.
– L’espantós doblatge castellà (i diuen que el català també) d’Anakin i Palpatine
– Les curioses i excessives ganyotes de Palpatine
Envía una resposta