Als primers noms del dia els ha tocat anar escalfant l’ambient davant d’una audiència encara escassa. Bigott obria el MINI, on el de Saragossa presentava els temes del seu últim disc “The orinal soundtrack” del que acaba d’estrenar el videoclip “Turkey Moon”. Les primeres notes d’avui a l’escenari principal San Miguel eren les de Other Lives i el seu pop-folk oníric vestit d’arranjaments orquestrals que han perfeccionat al seu segon àlbum “Tamer Animals”. I poc després a l’escenari Ray-Ban començava a sonar el postpunk tranquil dels britànics The Chamaleons.

La primera gran estrella de l’escenari principal d’avui era Rufus Wainwright, que un pot pensar que té el seu habitat natural en un auditori o Palau de la Música. Però hi ha alguna cosa d’idònia en escoltar la seva música tendra i melancòlica al costat del mar, mentre es pon el sol al Fòrum. Amb estrambòtica jaqueta texana decorada i enormes ulleres de sol, el de Nova York ha posat l’atmosfera romàntica al final de la tarda.

Wainwright ha repartit el seu espectacle entre la guitarra i el piano, sabent-se obligat a ajustar-se a un horari implacable que l’ha obligat a anar al gra, impedit-li fins i tot presentar els seus músics, dedicant moments a la seva família (ha dedicat un tema a la seva filla Viva i reversionat un tema del seu pare, “One man guy”) i combinant els talls del recentment publicat “Out of the game” amb els seus grans èxits com “The one you Love”, “Going to a Town” o “14th Street”.

Just a la mateix hora, a l’Auditori Rockdelux , la londinenca Marianne Faithfull ha fet gala tant de la seva veu aspre i profunda com del seu caràcter més socarró demanant a l’organització que fes fora els fotògrafs per poder relaxar-se, posant en dubte de si serà capaç d’arribar als 50 anys de carrera (n’hi falten dos) o mirant el rellotge mentre manifestava les seves ganes de que el concert acabés aviat. Unes notes d’humor per acompanyar el repàs que ha fet a clàssics com “Horses and high heels”, “Crane Wife”, “Crazy Love” (escrita amb Nick Cave), “Baby let me follow you down”, “Broken English” o “As tears go by”.

L’espera fins a l’actuació de The Cure l’ha omplert de sons ètnics Afrocubism, un projecte que seguint l’estela del Buenavista Social Club vol connectar les arrels musicals que uneixen els sons cubans i africans de Mali. Amb el cantant i guitarra Eliades Ochoa i el mestre de la kora Toumani Diabaté al capdavant, l’extens grup de músics d’Afrocubism han ofert un espectacle colorit, divertit (fins i tot s’han parat a recordar que part dels músics venen d’allà mateix que el jugador del Barça Seydou Keita) i interessant, provant als presents que bé que combina el son cubà amb la rica instrumentació africana.

I poc després de les 22:00 començava el concert més esperat de la nit, com semblava indicar la gran quantitat de gent que havia escollit portar el seu nom estampat a la samarreta. Potser algú tenia dubtes per l’inflat i desmillorat aspecte físic de Robert Smith de si els The Cure aconseguirien projectar l’aura dels seus moments més gloriosos. I com a resposta la banda s’ha marcat un concert de quasi tres hores, davant de més de 40.000 persones (dels més multitudinaris que es recorden en un PS), a estones monòton, però amb moments estelars al abordar els clàssics que la gent esperava.

I és que els The Cure no sempre recorren als seus hits en els seus directes, però en el concert d’aquesta nit no han faltat ni ‘Lullaby’, ni ‘Lovesong’, ni ‘Friday I’m in Love’ (junt amb altres 4 temes del disc “Wish” del que es celebrava el 20è aniversari), ni ‘Pictures of you’, ni ‘Boys don’t cry’, ni ‘Just like heaven’, entre d’altres. Temes abordats amb energia i un Smith elèctric i a estones fins i tot somrient que ha gaudit i fet gaudir amb les seves maneres d’estrella tant gòtica com modesta i propera, disposat a complaure al seu públic festivaler, culminant amb fins a dos bisos.

Moments que es van perdre, però sense lamentar-ho, els qui van optar per assistir a l’Auditori Rockdelux. Allà els membres que sobreviuen de la banda pop-rock dels 70 Big Star es van dedicar a reviure el seu disc “Third/Sister Lovers” (1978) i homenatjar els membres difunts del grup. Un homenatge a l’obra d’Alex Chilton pel que es van acompanyar d’altres músics com Jeff Tweedy de Wilco, Norman Blake de Teenage Fanclub o Ira Kaplan dels Yo La Tengo. Entre tots van composar un espectacle molt emotiu que reivindicava davant del públic actual, amb interpretacions sentides i sensibles, temes de culte com “Kizza Me”, “O’Dana”, “Dream Lover” o “Holocaust”.

També alguns van desertar del concert de The Cure al cap d’una estona, per treure el cap per l’escenari Vice i veure que tal quadrava això del hard metal en un festival com el Primavera Sound. I la majoria es van emportar una grata sorpresa amb Napalm Death, nom hardcore per una banda provinent de Birmingham i considerats pioners del grind o hardcore punk, que potser ja passen de llarg la quarantena però mantenen intacta l’energia i la ràbia en viu.

Els més perjudicats per aquestes coincidències han estat Cristina Rosenvinge i Dirty Three. La cantautora madrilenya defensant davant d’un públic molt escàs un repàs a la seva carrera, acompanyada de Raúl Fernandez “Refree”. ‘Negro cinturón’, ‘La distancia adecuada’, ‘Jorge y yo’, ‘Mil pedazos’ o ‘Anoche’ són alguns dels temes que no han faltat al seu setlist. I els segons, el trio instrumental australià liderat pel violinista Warren Ellis (col.laborador habitual de Nick Cave), oferint un concert sorprenent que també hagués merescut una audiència major.

Passada ja la mitja nit apareixia al programa un dels solapaments més difícils de resoldre de la jornada i que la gent ha solucionat de manera salomònica: calia veure com a mínim dues de les tres propostes, encara que això impliqués recórrer el parc del Fòrum de punta a punta per anar d’un escenari a l’altre.

A l’extrem més allunyat, a l’escenari MINI, els francesos M83 han sorprès amb una escenografia carregada de llum i color per desplegar el seu repertori integrant l’electrònica i el rock instrumental, amb el so i l’aspecte visual donant-se la mà per triomfar. La seva música sortia projectada de l’escenari acompanyada dels colorits làsers com una onada expansiva disposada a atrapar a qui enganxés per davant i donat que ningú anava a oposar-hi resistència l’esplanada s’ha convertit en una multitudinària pista per tots els que tenien ganes de festa. Malgrat que algú ha posat el “però” al seu disc més recent “Hurry Up, We’re Dreaming”, els d’Anthony Gonzalez ja venien al Primavera amb el status d’estrelles, assaborint el dolç moment que viuen, i el seu show sintètic no ha decebut ningú, explotant ja del tot amb la imprescindible “Midnight City” o culminant amb una extensa “A guitar and a heart”.

A uns metres, a l’escenari Ray-Ban, compartien horari The Drums, més popers, igual de festius i amb un dels seus millors directes. Jonny Pierce, amb la seva veu i els seus moviments de contorsionista que a sovint fan que vulguis odiar-lo i adorar-lo a la vegada, liderava una actuació que, atacant molts temes del seu segon disc “Portamento”, intentava demostrar que hi ha vida més enllà dels seus hits “Let’s go surfing” i “Forever and Amen”. I se n’ha sortit, fent ballar i divertir-se tant als que ocupaven les graderies davant de l’escenari com als que han optat per deixar-se anar a peu de pista. Al final després de culminar amb la balada “Down by the water”, i com que sembla que no pugui haver-hi un concert dels The Drums sense excentricitats, Pierce s’acomiadava amb un enigmàtic “No ens veurem en molt, molt de temps, així que recordem aquest moment”. Geni i figura as usual.

Els tercers en discòrdia de la franja de la una de la matinada eren els Codeine, que han posat una nota més pausada i melancòlica a la nit. Els de Nova York han vestit d’elegància i maduresa el seu indie rock a estones trist i a estones psicodèlic contentant als seus fans, amb qui s’han disculpat per haver-los tingut abandonats durant tant de temps.

I passades les dues de la matinada encara hi havia energia per un altre plat fort a l’escenari principal: els novaiorquesos The Rapture, banda que amb més d’una dècada de carrera, viuen ara un moment d’èxit després del llançament l’any passat del disc “In the grace of your Love”. Amb petits altibaixos, el seu espectacle enèrgic s’ha trobat amb un públic que encara no estava disposat a deixar-se vèncer per l’esgotament de la jornada.

Els Rapture els han regalat una actuació plena d’èxits, en la que han fet partícips a tots aquells disposats a corejar-ne les tornades o deixar-se embolcallar amb els braços enlaire per, un darrere l’altre temes com “Get Myself Into It”, “Sail Away” o “House of Jealous Lovers” i culminar, com no, amb la pregunta ballable “How Deep Is Your Love?”. A aquestes alçades de la nit, molt gran.

Els esquelets més ansiosos de moviment encara tenien una cita a l’altre extrem, al MINI, per sacsejar-se al so d’uns Death in Vegas que han aparcat una mica la seva vessant electrònica i han optat per fer moure al personal a base d’enèrgiques guitarres i bateria post-rock.

I mentre molt abandonaven ja les portes del Fòrum camí d’un merescut descans, els més insomnes encara han tingut temps de gaudir d’una de les sessions del productor i discjockey londinenc Benga, figura del dubstep britànic i incansable explorador de nous horitzons sonors, que ha intentat que la nit no acabés a l’esplanada de l’escenari Ray-Ban.