Algo torna a l’escena catalana 8 anys després de la seva estrena, amb el mateix equip. Sorprenentment, el text es manté totalment vigent i sobretot la primera de les escenes (Algo Nou) sembla escrita no fa pas gaire mesos.

Quatre actors (Aina Clotet, Hèctor Claramunt, Ivan Massagué i Carmela Poch) es mouran per un escenari pràcticament nu durant 1 hora i 20 minuts, per tal de mostrar-nos les obsessions de la nostra societat per combatre una existència que de vegades sembla haver perdut el sentit, i s’ha convertir en rutinària i avorrida, en previsible i fútil.

El primer acte, Algo Nou, és el més fluix del tres. Potser precisament perquè està centrat en el món de la política, se’ns fa especialment pesat. En sentim tant a parlar darrerament de polítics, de poder (sobretot d’abús del mateix), de corrupció, de crisi… que en un primer moment, perdem l’interès en conèixer que potser tornarem a sentir parlar del mateix, del de sempre… I així és en cert sentit. Aquesta primera escena (una reunió entre un conseller extern, un alcalde en funciones, una responsable del departament econòmic i una quarta persona que no queda clar ben bé que fa) està plena de tòpics. Actuals sí, potser certs també, però tòpics. No aconsegueix acabar d’arrencar i es fa una mica repetitiva. Potser la culpa d’això és també de la crisi, del fet que en tinguem ganes de sentir a parlar de coses diferents.

El segon acte ens presenta una història nova, totalment deslligada de l’anterior i on els mateixos actors prenen uns altres papers. Dos matrimonis avorrits i aburgesats es lliuren a tota mena de jocs absurds, perillosos i enverinats per tal de combatre la seva sensació de buidor. És la recerca de la novetat I la il·lusió a qualsevol preu, fins i tot si per aconseguir Algo Diferent han de perdre o malbaratar tot allò que de bo posseïen. Reflex de l’absurditat del comportament humà, de les frustracions i la incapacitat de superar la banalitat de la quotidianitat.

Al tercer acte (Algo Genuí) trobem als actors convertits en 3 alumnes i un professor d’un curs que bé podria ser de superació personal com de preparació actoral. La recerca de la individualitat i la originalitat es posa en escena elevant-la al seu màxim absurd. Sens dubte la millor de les tres escenes, on les dues actrius estan especialment esplèndides, i on les llàgrimes de riure són irreprimibles.

En definitiva una obra interessant i intel·ligent que va clarament in crescendo, d’un primer acte més moderat i amb un text més pobre, a un segon i tercer molt més divertits, agosarats, originals, punyents i crítics alhora.

Els quatre actors fan molt bona feina, sent creïbles, àgils i flexibles en tot moment, ens els canvis d’escena, de to i fins i tot d’idioma que es van produint al llarg de l’obra. En un escenari pràcticament buit, amb 4 cadires que van servint als propòsits de l’obra, tot el protagonisme està en la interpretació actoral, que és altament efectiva i de qualitat. Destacar positivament la feina d’Aina Clotet, actriu que a la televisió em sembla repetir sempre el mateix paper i registre, i que a escena va demostrar que sap fer moltes més coses, i que la seva interpretació és molt més creïble i rica quan pot fer altres coses (i quan té un text que ajuda, tot sigui dit). Ivan Massagué, com ja ens té acostumats, no falla i fa una actuació d’alçada.

Obra molt recomanable que estarà poquets dies a La Villarroel. Aprofiteu!

Puntuació: 3.5 out of 5 stars

Fent servir una sala de cinema a mode de confessionari, els tres “nens” i l’Aina Clotet, la seva mestra a la ficció, ens expliquen la seva participació en “Els nens salvatges”. Un passeig per les seves pors, alegries i dificultats, que ens conduirà a avaluar la seva feina però també a analitzar un món tant important com el que es veu des de (i per a) la mirada dels joves. Nosaltres vam donar-li al “rec”, ara us toca a vosaltres donar-li a “play”.

“Els nens salvatges” ens porta la història de tres adolescents l’Àlex, el Gabi i l’Oki. Viuen en un una gran ciutat i són uns desconeguts per als seus pares, professors i per a ells mateixos. Què passaria si poguéssim saber què estan pensant i sabéssim què voldrien fer? El seu aïllament emocional, portat a l’extrem, tindrà conseqüències inesperades que sacsejaran a la societat.

La pel·lícula està rodada majoritàriament en català i compta com a protagonistes amb la jove guanyadora d’un Goya Marina Comas (Pa Negre), amb el protagonista de l’exitosa sèrie de TV3 Polseres Vermelles Àlex Monner (REC3, Herois) i amb Albert Baró (El cor de la ciutat). El repartiment el completen Ana Fernández (Solas, La Mari), Aina Clotet (Elisa K, 53 días de invierno), Clara Segura (Mar adentro, Los ojos de Julia), Emma Vilarassau (Para que no me olvides, Los sin nombre), Francesc Orella (Alakrana, Tres dies amb la família), Montse Germán (El patio de mi cárcel, Ficció) i José Luis García Pérez (Buried, Retorno a Hansala).

“Els nens salvatges“, de la directora Patricia Ferreira, ha estat la gran guanyadora del recent 15è Festival de Cine de Màlaga on s’ha endut la Biznaga d’Or. El film s’ha endut, a més, tres premis més: millor actor de repartiment per Álex Monner -compartit amb Álvaro Cervantes per ‘El sexe dels àngels‘-, millor actriu de repartiment per Aina Clotet i millor guió.

El film proposa, en to d’intriga, observar la relació entre adolescents i adults.  Combina el drama amb un cert to de thriller ja que alguna cosa ha passat, una cosa que l’espectador ha de descobrir a través del testimoni dels joves. En aquest camí per saber, per lligar caps és el que ens endinsarà en les inquietuds dels adolescents protagonistes, en les seves aficions, en els seus somnis i sobretot, en com es comuniquen (o millor, com no es comuniquen) amb el món dels adults representat pels seus pares. “Els nens salvatges” és una història d’amistat entre tres joves cadascun d’ells amb la seva problemàtica concreta. L’Àlex, el Gabi i l’Oki troben amb la seva amistat el refugi per seguir endavant en la recerca de les solucions als seus problemes  i això els porta a evolucionar de forma diferent. Seguint als joves coneixerem als seus pares (una parella burgesa, una mare asfixiant amb un pare possessiu i uns pares treballadors que arriben amb dificultat a fi de mes) i el sistema educatiu que els envolta.

“Els nens salvatges” no és un film que toqui una temàtica nova, ni tampoc que ho faci d’una manera diferent, però el film de Patricia Ferreira té solidesa en la manera de presentar la història i sobretot compta amb unes interpretacions dotades de tanta naturalitat que resulta fàcil acceptar els personatges i acompanyar-los en la seva aventura. Ferreira no excusa a ningú, ni als adolescents i els seus comportaments “salvatges”, ni els pares i no saber escoltar el que els seus fills els diuen, ni els educadors que només volen encarregar-se dels no conflictius, però sí que és cert de què si pren partit per algú és pels joves.

“Els nens salvatges” és una bona aproximació al món adolescent, per entendre, recordar que un dia també vam ser-ho i sobretot, adonar-nos que alguns cops només es tracta d’escoltar els desitjos dels altres.  Si a tot això li sumem les bones interpretacions sobretot dels més joves, “Els nens salvatges” és una bona proposta per trepitjar una sala de cinema.

Puntuació: 4 out of 5 stars

“Gran Nord”, és la nova sèrie de TV3, una comèdia per a tots els públics, amb un humor que neix del xoc entre modernitat i tradicions sorprenents; entre urbanites i personatges rurals, amb costums i creences que sovint trenquen tots els esquemes i ens situen en una altra realitat. Jesús Font dirigeix aquesta sèrie, que produeix TV3 amb la col·laboració de Veranda.tv i que protagonitzen Aina Clotet, Roger Coma i Nacho Fresneda, entre altres.

Anna és  una jove inspectora dels Mossos d’Esquadra, amb un brillant expedient i un futur prometedor però amb un caràcter obstinat i un acusat sentit de la justícia i del deure professional que li acaba provocant problemes. Un dia, en el compliment del seu deure, fica la pota i el seu cap la degrada i la destina al Gran Nord, una vall de muntanya als Pirineus poc coneguda.

Gran Nord és un lloc especial, especial per l’Anna una noia de ciutat però una llar fantàstica  per a la gent que hi viu. El que ja no és tan normal, ni tan sols per a la gent de Gran Nord, són els habitants del petit poble de Nord. Surrealista, especial, únic, el poble de Nord és un altre món.

A Nord tenen el seu sistema polític particular, no té autoritats, ho fan tot en Consell, una mena d’assemblea on sempre estan reunits el Manolo, la Rita, el Joan, la Frederica, el Sisquet, la Tanja, l’Ermengol i el Quico. Tenen un Llibre de Privilegis, atorgat per Carlemany, que els fa diferents, originals i lliures.  L’Anna, una dona de ciutat i amb un gran sentit del deure, una defensora absoluta de la llei, començarà una nova vida en aquest poble i s’hi haurà d’adaptar s’hi vol sobreviure.

“Gran Nord”, la nova sèrie de TV3, és una dissonància en aquest costum que té la televisió catalana de fer sèries costumistes, que miren d’apropar a realitats del país gràcies a la ficció. En aquest cas no apropen a cap realitat, se la inventen i de manera exagerada. “Gran Nord” no és un documental de cap zona rural, no és una mostra real de la vida en els pobles de Lleida, és una comèdia surrealista, un apropar a un lloc fictici, amb costums inventades i estrafolàries que no existeixen.

Un experiment proper a films com “Bienvenidos al Sur” o “Bienvenidos al Norte” amb personatges fora de la normalitat, començant per la imatge dels mossos, passant per l’alcaldessa de Fogony i acabant pel tiet Quico i cadascun dels habitants del poble. Són personatges extrems, una caricatura surrealista, que diuen ”Ei!” i “Teu”, en comptes d’hola i adéu i que acompanyen amb un clatellot i una aixecada d’índex respectivament. És una sèrie per mirar-se-la tenint en compte que hi haurà coses que trobaràs surrealistes, increïbles, difícils de creure i amb un punt de vergonya aliena perquè estan fetes expressament així i que s’han de prendre d’aquesta manera i no com cap imatge real de cap poble.

La nova sèrie de TV3 peca d’alguns dels pecats habituals com durada excessiva dels capítols (concretament 50 minuts) i repetició de rostres massa habituals en les sèries. A banda potser en aquest cas hagués estat un encert fer un càsting d’actors de la zona per assegurar el màxim de realisme en la varietat dialectal.

La sèrie s’ha endut una bona garrotada en els comentaris de gent de la contrada a Twitter (#GranNord) en el dia de la seva estrena descontents de la imatge que dóna.  “#GranNord Home, la visió de la gent que viu a l’alta muntanya deixa molt a desitjar… ” o “El menyspreu i la ignorància dels guionistes i TV3 pel Pirineu de Lleida és desmesurat. Que ens retornin els diners! #grannord” són una petita mostra.

Malgrat això la sèrie va registrar un alt índex d’audiència. El primer capítol de la nova sèrie de TV3 va tenir unes mitjanes del 23,3% de quota i de 752.000 espectadors. A més, va ser el segon programa més vist de la jornada, darrere  del “Crackòvia”. En els propers capítols veurem que passa amb la sèrie, si la gent li troba algun punt positiu o si l’abandona definitivament.

Millor pel·lícula:  “Els nens salvatges”, de Patricia Ferreira

Premi especial del Jurat: “Carmina o revienta”, de Paco León.

Menció especial: “Kanimambo”, de Abdelatif Hwidar, Carla Subirana y Adán Aliaga.

Millor direcció: Imanol Uribe, per “Miel de naranjas”.

Millor actriu:Carmina Barrios, per “Carmina o revienta”.

Millor actor:Antonio Dechent, per “A puerta fría”.

Millor actriu de repartiment: Aina Clotet, per “Els nens salvatges“.

Mención Especial: Ángela Molina, per “Miel de naranjas“.

Millor actor de repartiment: Ex aquo a Álex Monner, per “Els nens salvatges“ i Álvaro Cervantes, per “El sexo de los ángeles“.

Millor guió: Patricia Ferreira i Virginia Yagüe, per “Els nens salvatges“.

Millor banda sonora: Aziza Brahim, per “Wilaya“.

Millor fotografia: Sergi Gallardo, per “El sexo de los ángeles“.

Millor muntatge: Koldo Idigoras, per “The Pelayos“.

Millor guionista novell: Remedios Crespo, per “Miel de naranjas“.

Premi de la Crítica: “A puerta fría“, de Xavi Puebla

Premi del Públic: “Carmina o revienta“, de Paco León

Premi Especial del Jurat Jove: “Memoria de mis putas tristes“, de Henning Carlsen

El film narra els dos moments més importants a la vida de la protagonista, els més durs, els més emocionals: Elisa K és violada amb 11 anys a mans d’un amic del seu pare (un joier sense nom, només és “l’amic del pare” que promet regals) i catorze anys després recorda o, més ben dit, s’adona realment del que va passar. Tant de temps intentant oblidar que al final el record surt amb força destrossant el seu present. Elisa (interpretada en les dues edats per unes espectaculars Clàudia Pons i Aina Clotet) quasi bé de forma inconscient, ha volgut eliminar el moment del seu cap però aquest moment torna per atzar un dia mentre beu un cafè a la cuina.

Es tracta d’una pel·lícula on la forma guanya al contingut. El cinema i el seu llenguatge visual guanyen a la narrativa dels fets. Una primera part (de Jordi Cadena) rodada en blanc i negre, pràcticament sense diàlegs i amb una veu en off que s’avança a l’acció.

Aquest recurs de la veu del narrador descol·loca al principi però comença a fer mal poc a poc (“en uns minuts Elisa K serà violada”). Una primera part que explica els moments repetitius i anodins d’una família que no semblen tenir importància però que per l’espectador es fan molt intensos al conèixer el què ha passat. La segona part (de Judith Colell) s’oblida del blanc i negre, tira de diàlegs (pocs però suficients i gens sobrexplicatius) i la càmera es tira a sobre dels actors. El moviment de la càmera és agressiu, segueix amb nervi el cos de la protagonista. Dos pel·lícules en una, dos formes de rodar en una, dos estils perfectament adequats als sentiments de la protagonista. Una primera part en tercera persona i una segona en primera. La forma guanya.

Destacaria dos moments de cada part: l’excel·lent muntatge del moment de l’agressió sexual que no es veu però es pateix: no importa el grau, una agressió sexual per a una nena tan petita es una violació en tota regla. El fill gran trenca el gronxador com si la peça que s’ha de posar bé perquè funcioni sigui una metàfora del que haurà de fer Elisa catorze anys després: arreglar tot aquest silenci. El segon moment que destacaria es el moment d’anagnòrisi de la Elisa. El brot pràcticament psicòtic que ataca al seu cos es d’una duresa esfereïdora i l’actuació de la Clotet es absolutament memorable.

El càsting (ja ho he dit en els papers principals) és perfecte però també vull destacar a la Lydia Zimmermann amb un paper contingut (valor intrínsec de tota la peli) i excel·lent. El disseny de so és un altre element a destacar: cuidat i al servei de l’implicació del espectador (com a mostra l’escena final amb Elisa i el seu pare…al mateix cafè on esmorzaven de petits).

En definitiva, una gran reflexió sobre la descomposició de l’ànima i del poder (a tots els nivells) de la memòria i del record. Una aposta (per alguns experimental) que ens fa gaudir del cinema i de la posada en escena sense perdre de vista la tragèdia. Un film que demostra que es pot fer cinema d’autor amb concreció, que demostra el valor de les pel·lícules petites i que deixa clar, en paraules del propi Cadena, que “la infantesa hauria de ser un lloc on sentir-se segur”.

Jo vull fer aquest cinema i sobretot continuar veient-lo a les sales del nostre país. És un cinema àrid i dur, si, però elegant i bo. Molt bo.