Michael Winterbottom va fer una singular adaptació al cinema del clàssic de Laurence Sterne, donant com resultat “Tristram Sandy: A Cock and Bull Story”. L’adaptació al cinema va generar un spin-of en la BBC de sis episodis i després s’han convertit en llargmetratge que arriba ara als cinemes, “The Trip”. Steve Coogan i Rob Brydon, els dos actors que rodaven la versió del llibre de Sterne en la pel•lícula de ficció que estava dintre de la pel·lícula de Winterbottom, se’n van de viatge gastronòmic pel nord d’Anglaterra –que no sabia jo que tingués tanta nouvelle cuisine. Una excursió culinària. Un viatge de dos amics que no se suporten. Una road movie amb molta parada i fonda.

The Observer contracta a Steve Coogan perquè valori i tasti uns quants restaurants del Nord del país. L’actor decideix que és el viatge ideal per fer amb la seva parella i convertir-lo en una escapada romàntica. Però la seva parella, nordamericana torna al seu país. Per no fer el viatge sol i després d’esgotar totes les opcions possibles, Coogan li diu a Brydon si el vol acompanyar. Durant els sis àpats en sis restaurants diferents al voltant del Lake District, Lancashire i els Barris Yorkshire, aquesta difícil parella no només dóna compte d’aquest, sinó que també s’endinsa en qüestions com la fama, les relacions, els fills i les vides.

Els respectius egos, la manera contraposada de viure la vida privada, els diàlegs improvisats, les imitacions d’actors de renom com Michael Caine són l’eix central d’aquesta buddy movie, pel•lícula de companys amb tocs de road movie.

Potser “The trip” no és un treball tan reeixit de Michael Winterbottom com un podria desitjar però ningú no pot negar el talent Steve Coogan i Rob Brydon per improvitzar i omplir pantalla. “The trip” es comença a veure amb un somriure però mentre avança el metratge acaba resultant repetitiu i reiteratiu encara que espurnejat per moments atraients com veure’ls cantar al cotxe o analitzar les lletres d’ABBA com la cosa més existencial del món.

Puntuació: 3 out of 5 stars

Text en català

Tras el éxito de ‘Drive’, que ganó el premio al mejor director en la edición de 2011 del festival, es indudable que ‘Only God Forgives’, la nueva colaboración del tándem Nicolas Winding Refn – Ryan Gosling, era una de las películas más esperadas de la competición de Cannes.

En esta ocasión, Gosling interpreta a un estadounidense, fugitivo de la justicia de su país y propietario de un club de boxeo en Bangkok que no es más que la tapadera de su negocio de tráfico de drogas. Cuando asesinan a su hermano mayor, su madre y cabecilla de la banda, interpretada por Kristin Scott Thomas, irá a Bangkok buscando venganza.

El director danés lleva aún más allá la propuesta de ‘Drive’ y convierte su nueva película en un despliegue esteticista de tono entre místico y transcendental, con una muy lucida fotografía marca de la casa, una repetitiva banda sonora de Cliff Martinez y un hilo argumental que se queda en casi nada. Un muy vistoso envoltorio de casi nada.

Ryan Gosling, chico guapo oficial de Hollywood con todas las de ley, ejerce de tal con un conjunto de poses y posturitas (la mirada es casi siempre la misma,) que dan para un par de calendarios, media docena de catálogos de ropa y miles de carpetas de adolescentes. A falta de personaje, pone su cara.

Justo todo lo contrario ocurre en la chadiana ‘Grigris’ de Mahamat-Saleh Haroun que ganó el premio del jurado con su anterior película ‘El hombre que grita’. Cuenta de forma sencilla y directa, las peripecias de un aspirante a fotógrafo de una ciudad del Chad con una pierna paralizada que se gana unas pelas más, bailando en una discoteca aprovechando que su enfermedad le permite hacer unos pasos casi imposibles. Sin embargo, cuando su padre enferma, ni siquiera esos ingresos adicionales serán suficientes y deberá buscarse la vida con otro tipo de actividades.

Con unos personajes muy arquetípicos y un estilo muy cercano al neorrealismo, el principal interés de la película está en el exotismo del entorno en el que está rodada. A priori era una de las favoritas para la Palma de Oro según las casas de apuestas, pero vista la reacción después de su proyección, seguramente ya habrá dejado de serlo.

Y frente a la decepción por ‘Only God Forgives’, la sorpresa en Un Certain Regard de la mexicana ‘La Jaula de Oro’ del director nacido en Burgos, Diego Quemada-Díez. Una película sobre el viaje hacia los Estados Unidos de tres chicos guatemaltecos de 15 años, al que se les une Chauk, un indio que ni siquiera habla español.

Uno tiene la impresión de que ya se lo han contado casi todo sobre la inmigración ilegal de Centroamérica hacia el norte, pero esta película de amistad, compañerismo, sueños y supervivencia demuestra que todavía es posible emocionar al espectador con lo que ocurre en esa zona del mundo. Es ya una de las favoritas para los premios de su sección.

Texto en castellano

Després de l’èxit de ‘Drive’, que va guanyar el premi al Millor Director a l’edició de 2011 del festival, és indubtable que ‘Only God Forgives’, la nova col.laboració del tàndem Nicolas Winding Refn – Ryan Gosling, era una de les pel.lícules més esperades de la competició de Cannes.

En aquesta ocasió, Gosling interpreta a un nordamericà, fugitiu de la justícia del seu país i propietari d’un club de boxa a Bangkok que no és més que la tapadora del seu negoci de tràfic de drogues. Quan assassinen al seu germà gran, la seva mare i cap de la banda, interpretada por Kristin Scott Thomas, anirà a Bangkok en busca de venjança.

El director danès porta encara més enllà la proposta de ‘Drive’ i converteix la seva nova pel.lícula en un desplegament esteticista de to entre místic i transcendental, amb una fotografia molt lúcida marca de la casa, una repetitiva banda sonora de Cliff Martinez i un fil argumental que es queda en ben poc. Un vistós embolcall de quasi res.

Ryan Gosling, guapo oficial de Hollywood amb totes les de la llei, exerceix de tal amb un conjunt de poses i posturetes (la mirada es quasi sempre la mateixa) que donen per un parell de calendaris, mitja dotzena de catàlegs de roba i milers de carpetes d’adolescents. A falta de personatge, hi posa la cara.

Just tot el contrari passa a ‘Grigris’ de Mahamat-Saleh Haroun que va guanyar el premi del jurat amb la seva anterior pel.lícula ‘El hombre que grita’. Aquí explica de forma senzilla i directa les peripècies d’un aspirant a fotògraf d’una ciutat del Txad amb una cama paralitzada que es guanya uns quartos més ballant en una discoteca aprofitant que la seva malaltia li permet fer uns passos quasi impossibles. No obstant, quan el seu pare es posa malalt, ni tant sols aquests ingressos addicionals seran suficients i haurà de buscar-se la vida amb un altre tipus d’activitats.

Amb uns personatges molt arquetípics i un estil molt proper al neorrealisme, el principal interès de la pel.lícula està en l’exotisme de l’entorn en el que està rodada. A priori era una de las favorites per la Palma d’Or segons les cases d’apostes, però vista la reacció després de la seva projecció, segurament haurà deixat de ser-ho.

I davant la decepció per ‘Only God Forgives’, la sorpresa a Un Certain Regard de la mexicana ‘La Jaula de Oro’ del director nascut a Burgos. Una pel.lícula sobre el viatge cap a Estats Units de tres nois de Guatemala de 15 anys, als qui s’uneix Chauk, un indi que ni tant sols parla espanyol.

Un té la impressió de que ja li han explicat quasi tot sobre la immigració il·legal de Centreamèrica cap al nord, però aquesta historia d’amistat, companyerisme, somnis i supervivència demostra que encara és possible emocionar l’espectador amb el que passa en aquella part del món. És ja una de les favorites pels premis de la seva secció.

Robert Langdon, el professor de simbologia protagonista d’anteriors obres de Brown, es desperta en un hospital en plena nit, desorientat i adolorit per una ferida al cap. No recorda el que ha passat durant les últimes trenta-sis hores. Tampoc tindrà massa temps per pensar-ho perquè es veurà ficat en una gran persecució pels carrers de Florència durant la que haurà de confiar en Sienna Brooks, una noia plena de recursos que li salvarà la vida en aquests primers moments de desorientació. A partir d’aquí s’obre una gran aventura, possiblement una de les més perilloses que Langdon ha viscut, per ell i per tota la humanitat.

Sense desvetllar massa de la trama, perquè estaria espatllant el principal punt d’interès de la novel·la, “Inferno” ens porta per un viatge pel càntic de l’Infern del poema “La Divina Comèdia”. És un viatge ple de paral·lelismes entre el que va escriure Dante i els moviments dels nostres protagonistes i que amaga de fons una trama amb referències científiques, amb un punt de versemblança però també molta ficció. De nou Langdon viatjarà per diferents localitzacions, encara que gran part de la novel·la transcorre per la ciutat de Florència. I també de nou, Langdon conduirà al lector en l’anàlisi progressiva de les pistes, que uneixen literatura, art, missatges xifrats i moltes de les tècniques que ja hem vist amb anterioritat.

Dan Brown construeix un joc de miralls on les coses no són el que semblen. Però en aquest llibre, l’autor dona un pas més enllà i enganya al lector massa explícitament en algunes de les facetes de la història. Si l’engany és satisfactori és una qüestió de gustos però és un fet que tot està una mica forçat, el que juga en contra de la coherència de la història. Tot i així, “Inferno” no és una novel·la per pensar. La seva estructura convida a llegir sense parar; tots els capítols acaben amb un ‘cliffhanger’ que et deixa amb les expectatives altes, ganes de començar el següent i sense temps per plantejar-te el fons de tot el que portes llegit fins aquell moment. Com he dit al principi, Brown té perfeccionada la seva fórmula, ja marca de la casa, i la fa servir amb gran habilitat per enganxar al lector.

No espereu un gran desenvolupament de personatges ni que tot us sembli completament coherent. En una novel·la de Dan Brown hi haurà emoció, persecucions, lliçons d’història, arquitectura i art i molts enganys. No és el lloc per trobar personatges tridimensionals i relacions plenes de matisos.

“Inferno” és Dan Brown en estat pur. Amb això tots aquells que el coneixeu ja sabeu el que podreu trobar i podreu fer una tria conscient. És una novel·la trepidant, que es llegeix en un sospir sense cansar i molt recomanable per aquests mesos d’estiu durant els que busquem lectures lleugeres que portar-nos de vacances amb nosaltres.

Puntuació: 3 out of 5 stars

Text en català

Es sin lugar a dudas la película que ha generado mayor división de opiniones. ‘La Grande Bellezza’ o se odia, o se adora. Algunos la encuentran hueca y pretenciosa y otros opinan que es una obra maestra. Yo estoy entre estos últimos.

Paolo Sorrentino realiza una actualización de ‘La Dolce Vita’ para hacer una dura crítica de la élite política, económica y cultural, la gente guapa, y la iglesia en la Italia actual. A base de un conjunto a priori inconexo de fiestas, hechos, ocurrencias, anécdotas y paseos por una bellísima Roma sin turistas y casi siempre nocturna. Una ciudad y una atmósfera de ensueño.

El nexo de unión de todos estos elementos es Jep Gambardella, un cínico escritor de 60 y tantos con una única novela e incapaz de escribir la segunda, interpretado por un soberbio Toni Servillo , una figura de referencia de esa casta de privilegiados en plena decadencia.

Y para ello Sorrentino se apoya en una apabullante puesta en escena, en un prodigioso trabajo de cámara y una excelente utilización de la banda sonora. Película arriesgada, sorprendente y tremendamente ambiciosa, barroca y excesiva en su forma, pero también lúcida y sugerente en el fondo.

‘Behind the Candelabra’ es la supuesta última película de Steven Soderbergh, director que se reveló en la edición de 1989 del Festival de Cannes con ‘Sex, Lis and Videotape’, su ópera prima, con la que se llevó la Palma de Oro. No parece que en esta ocasión vaya a ser así. Su recreación de la relación entre el pianista Liberace y Scott Thorson, uno de los amantes, compañeros, secretarios o chicos para todo con los que convivió se queda en correcta y convencional.

Sin lugar a dudas, lo mejor de la película son las interpretaciones de Michael Douglas y Matt Damon. También llama la atención el diseño del vestuario y la dirección artística de la película, ya que el gusto por el exceso y el kitsch más desprejuiciado de Liberace, son la excusa ideal para que sus responsables den rienda suelta a toda su imaginación.

En los Estados Unidos, la película se va a estrenar directamente en televisión ya que al parecer, opinan que es demasiado gay para las salas cinematográficas. Visto desde Cannes, todo parece una campaña de promoción de la HBO.

Como en ‘Es más fácil para un camello…’ da la impresión de que Valeria Bruni-Tedeschi se sigue mirando a su ombligo para encontrar inspiración para sus películas. Esta vez dirige, escribe y protagoniza ‘Un château en Italie’.

Louise, una cuarentañera muy rica, perdida y desorientada y plenamente consciente de ello, intenta encontrarse a ella misma y quitarse de encima la desazón que le provoca su vida. Cuando los espectadores vemos que la solución está en un personaje interpretado por Louis Garrel, nos tememos que por ahí no va la solución.

Si además su hermano mayor está enfermo y la familia debe ir deshaciéndose de su patrimonio para poder sobrevivir, la crisis de esta niña rica de 40 y tantos años y su familia está servida.

Una comedia escrita, dirigida e interpretada (¿dónde está la dirección de actores?) de forma muy libre que no consigue que todos esos elementos casen en una película sólida.

Texto en castellano

És sense cap mena de dubte la pel.lícula que ha generat més divisió d’opinions. ‘La Grande Bellezza’ o s’odia, o s’adora. Alguns la troben buida i pretensiosa, i altres opinen que és una obra mestra. Jo estic entre aquests últims.

Paolo Sorrentino realitza una actualització de ‘La Dolce Vita’ per fer una dura crítica  de l’elit política, econòmica i cultural, la gent guapa, i l’església a la Itàlia actual. A base d’un conjunt a priori inconnex de festes, fets, ocurrències, anècdotes i passejos per una bellíssima Roma sense turistes i quasi sempre nocturna. Una ciutat i una atmosfera de somni.

El nexe d’unió de tots aquests elements es Jep Gambardella, un cínic escriptor de 60 i tants amb una única novel.la que és incapaç d’escriure una segona, interpretat per un superb Toni Servillo, una figura de referència d’aquesta casta de privilegiats en plena decadència.

I per això Sorrentino es recolza en una aclaparadora posada en escena, en un prodigiós treball de càmera i una excel.lent utilització de la banda sonora. Pel.lícula arriscada, sorprenent i tremendament ambiciosa, barroca i excessiva en la seva forma, però també lúcida i suggerent en el fons.

‘Behind the Candelabra’ és la suposada última pel.lícula de Steven Soderbergh, director que es va donar a conèixer a l’edició del 1989 del Festival de Cannes amb ‘Sex, Lis and Videotape’, la seva opera prima, amb la que es va endur la Palma de Oro. No sembla que en aquesta ocasió hagi de ser així. La seva recreació de la relació entre el pianista Liberace i Scott Thorson, un dels amants, companys, secretaris o nois per a tot amb els que va conviure, es queda en correcta i convencional.

Sens dubte, el millor del film són les interpretacions de Michael Douglas i Matt Damon. També crida l’atenció el disseny de vestuari i la direcció artística de la pel.lícula, ja que el gust per l’excés i el kitsch més alliberat de prejudicis de Liberace, són l’excusa ideal per que els seus responsables deixin volar tota la seva imaginació.

Als Estats Units, la pel.lícula s’estrenarà directament a la televisió ja que, pel que sembla, opinen que és massa gay per les sales cinematogràfiques. Vist des de Cannes, tot sembla una campanya de promoció de la HBO.

Como a ‘Es más fácil para un camello…’ dóna la impressió de que Valeria Bruni-Tedeschi es segueix mirant el melic per trobar la inspiració per les seves pel.lícules. Aquesta vegada dirigeix, escriu i protagonitza ‘Un château en Italie’.

Louise, una dona de més de quaranta molt rica, perduda, desorientada i plenament conscient de ser-ho, intenta trobar-se a sí mateixa i treure’s de sobre el neguit que li provoca la seva vida. Quan els espectadors veiem que la solució està en un personatge interpretat per Louis Garrel, ens temem que per allí no va la solució.

Si, a més, el seu germà gran està malalt i la família s’ha d’anar desprenent del seu patrimoni per poder sobreviure, la crisi d’aquesta nena rica de 40 i tants i la seva família està servida.

Una comèdia escrita, dirigida i interpretada (on és la direcció d’actors?) de forma molt lliure que no aconsegueix que tots aquests elements casin en una pel.lícula sòlida.

Per Aristòtil, una comèdia havia de representar homes pitjors que l’individu mitjà. I es referia, en concret, a homes ridículs: aquells amb una tara o deformitat inofensiva pels altres. Certament, el personatge còmic és en moltes ocasions aquell que no aconsegueix allò que es proposa degut a les seves pròpies mancances. Però allò que és risible en ell no és pròpiament el seu fracàs sinó l’error de percepció: la creença –o, fins i tot, la seguretat– que aquell propòsit quedava a l’abast de les seves possibilitats. Derek Noakes, protagonista de l’última creació televisiva del Ricky Gervais, no aspira sinó a la deferència, l’atenció i el favor envers aquells qui l’envolten i reïx. No és, per tant, un personatge còmic. I “Derek” (2013) no és una comèdia.

Membre indispensable de l’staff d’una petita llar per a gent gran, el Derek pateix (o això se n’extreu) una mena de trastorn generalitzat del desenvolupament que condiciona el seu intel·lecte alhora que esborra de la seva personalitat tot rastre d’egocentrisme i malícia i prodiga un tipus de bondat i d’indulgència pròpies d’un món imaginari. A Broad Hill hi viuen les seves “persones favorites”: la Hanna (Kerry Godliman), que és la directora del centre, a més de “la persona més bona del món”; el Dougie (Karl Pilkington), que s’encarrega del manteniment; el Kev (David Earl), un sense sostre resignat a una vida també sense propòsits; i els seus vint-i-dos residents, majoritàriament octogenaris. En aquest entorn on ningú no és exactament on li hauria agradat ser, el Derek diu sentir-se “l’home més afortunat del món”.

A aquestes alçades són poques les persones a qui sorprèn la capacitat del Ricky Gervais per inventar formats i formes de fer televisió en un context indubtablement favorable i tanmateix tan i tan competitiu. Però fins i tot pels que l’hem seguit de prop des de The Office (2001-03) ens ha sobtat el gir copernicà que suposa l’aparició de Derek, no tant pel que fa al discurs general del seu creador, sinó per la manera de presentar-lo.

En els seus productes de ficció i també en les seves aparicions com a monologuista o presentador, Gervais ens havia mostrat sempre i fins ara els homes ridículs a qui Aristòtil feia referència. Sens dubte ho eren el David Brent (The Office) i aquella obsessió malaltissa per la pròpia popularitat; o l’Andy Millman (Extras), perdedor digne a l’inici i titella grotesca de l’establishment televisiu a la cloenda; o el Warwick Davis (Life’s Too Short) i els prejudicis que el seu complex d’inferioritat feien créixer en ell. Als stand-up shows no era el propi Gervais qui pujava a l’escenari, sinó una versió xulesca del comediant; una estrella milionària, insolent i ignorant capaç d’afirmar que el fet que Nelson Mandela no hagi reincidit després de tants i tants anys en llibertat provava que el sistema penitenciari funcionava a la perfecció. I de la mateixa manera, el mestre de cerimònies dels Globus d’Or que va confondre el Bruce Willis amb el pare de l’Ashton Kutcher no era ben bé el Ricky Gervais, sinó un actor forà poc o gens familiaritzat amb el laberíntic univers sentimental de Hollywood.

A Derek, però, la cosa canvia. The butt of the joke (l’objecte de la broma) ja no és el personatge entorn del qual hi pivota la resta ni tampoc ho són aquells qui l’envolten. La figura còmplice de l’audiència, indispensable en tota comèdia convencional, tampoc no existeix i fa mer acte de presència en els moments puntuals (si bé no escassos) de comicitat explícita en què un personatge patètic actua de forma lleugerament menys patètica que algú altre. A Derek s’hi riu sovint, però per fer servir una altra expressió típicament britànica, la majoria de vegades the joke is on us. I és que els únics personatges veritablement representatius de la societat (i per tant de l’audiència) que hi apareixen són els familiars dels residents de Broad Hill a qui caracteritza una actitud ara condescendent, ara interessada. En aquell entorn, són ells –com també ho seríem nosaltres– els homes pitjors que l’individu mitjà.

Derek no cau maldestrament en la crida moral a la reflexió, però sí és un al·legat enèrgic i dolç en favor de la bondat, enaltida aquí com a valor suprem i insubstituïble. “He conegut persones que no creien en Déu i que eren horribles i d’altres que eren amables”, diu el protagonista, preguntat per les seves creences religioses. “I he conegut persones que sí creien en Déu i que eren horribles i d’altres que eren amables.”

I acaba: “Siguem amables, doncs. És així de fàcil.”

Hickman modifica radicalment el concepte original del projecte americà per desenvolupar la bomba atòmica. El guionista va més enllà imaginant que aquesta reunió de científics no només es va dedicar a la bomba sinó que definien altres programes més arriscats, lluny del que l’home del carrer podia suposar.

El primer volum de “Los Proyectos Manhattan” ens presenta als diferents protagonistes, individus àmpliament coneguts com Richard Oppenheimer, Enrico Fermi o Albert Einstein, però que aquí adquireixen una nova dimensió. Cada capítol d’aquest còmic és auto conclusiu i ens explica una aventura dels nostres protagonistes mentre es va construir un tot més gran i les subtrames van guanyant en presència.

A Hickman li agrada molt planejar les històries a llarg termini i els seus arguments guanyen en profunditat quan s’han llegit moltes de les pàgines dels seus còmics. És difícil jutjar cap a on va “Los Proyectos Manhattan” però per ara el viatge és molt satisfactori. El més destacable d’aquesta obra són els personatges, una distorsió extremadament enginyosa dels originals que ens proporciona una gran quantitat de sorpreses ja des del primer moment, i la possibilitat de llegir una història completa en cada número, cosa difícil en l’actual mercat del còmic. Per jutjar les subtrames necessitarem més temps però coneixent Hickman puc aventurar que el viatge serà d’allò més divertit.

Al dibuix l’acompanya Nick Pitarra, un autor d’estil una mica lleig però el suficientment solvent com per que aquesta característica no suposi un problema per l’obra. Pitarra és un bon narrador, caracteritza molt bé als personatges i és solvent a l’hora de retratar tecnologia i mons imaginaris.

“Los Proyectos Manhattan” és obra del Hickman més sci-fi, de l’autor que imagina un món diferent i l’explora fins a les últimes conseqüències, escrita amb enginy i ganes de sorprendre. Es tracta d’un còmic en el que guió està per sobre de dibuix però el conjunt és el suficientment equilibrat per a enganxar-nos i deixar-nos amb ganes de més.

Puntuació: 4 out of 5 stars

Texto en castellano

I ha arribat l’hora dels germans Coen i la seva ‘Inside Llewyn Davis’. Era, sense mena de dubte, una de les cintes més esperades de la competició i no ha decebut. ‘Inside Llewyn Davis’ és una petita joia plena d’humor jueu fi i fosc, amb una galeria de personatges i atenció als detalls marca de la casa.

La pel.lícula ens explica la odissea de Llewyn Davis, un músic folk que al NovaYork de principis dels anys 60, a falta d’èxit es conforma amb sobreviure. Està protagonitzada per un excel.lent Oscar Isaac (el marit de Carey Mulligan a ‘Drive’) que aconsegueix treure espurnes del seu personatge-bombó, acompanyat de la pròpia Carey Mulligan, Justin Timberlake i un molt divertit John Goodman, en pla robaescenes amb un personatge cent per cent Coen.

Amb un guió molt intel.ligent, una direcció brillant, uns actors perfectes i una fotografia magnífica, ‘Inside Llewyn Davis’ és una comèdia tant deliciosa com àcida que es veu amb un somriure permanent a la bova, mentre de mica en mica va deixant anar les seves càrregues de profunditat.

Més divisió d’opinions hi ha hagut amb ‘Jimmy P. (Psychotherapy of a Plains Indian)’ d’Arnaud Desplechin, director entre altres de ‘Reyes y reina’ i ‘Un cuento de Navidad’. Jo sóc dels “pro”. La pel.lícula ens explica el que indica el seu títol: la detallada recreació de les sessions de psicoteràpia a les que es va sotmetre James Piccard, un indi peus negres a qui a la tornada de la Segona Guerra Mundial li diagnostiquen esquizofrènia, amb l’antropòleg i psicoanalista francès Georges Devereux, en el llibre del qual (Reality and Dream) es basa el guió de Desplechin.

Les converses entre els dos, magníficament interpretats per Benicio del Toro i Mathieu Amalric en dos registres molt diferents però complementaris, construeixen la columna vertebral sobre la qual s’articulen els flashbacks que expliquen el passat de James Piccard i l’origen dels seus traumes. Una elegant posada en escena i un muntatge precís contribueixen a aconseguir la fluïdesa narrativa necessària i a que la pel.lícula no caigui en l’episòdic.

I les esbroncades més sonores i els aplaudiments més entusiastes com a resposta li han correspost a ‘Shield of straw’ de Takeshi Miike, un film policíac sobre la perillosa missió que ha de complir un grup de policies que han de custodiar al presumpte assassí d’una nena, l’avi de la qual ofereix mil milions de iens a qui el mati.

Apunta temes tant socorreguts però resultons com la necessitat de venjança, el “tots tenim un preu” o on està el límit del que s’ha de fer per salvar una vida. Però Miike porta la seva pel.lícula a terrenys més propers al gènere d’acció hollywoodense més convencional (no podia treure’m del cap les pel.lícules de Steven Seagal mentre veia ‘Shield of Straw’), amb algunes seqüències d’acció espectaculars, però llastada per un estil excessivament obvi, uns personatges que són pur estereotip, uns diàlegs massa explicatius i una duració excessiva.

Grans documentals en altres seccions

Però no només de la Secció Oficial a competició viu el Festival de Cannes. I ahir vam tenir la oportunitat de veure dos grans documentals.

Per un costat, ‘L’image Manquante’ del director cambodjà Rithy Panh que torna a explicar, com a ‘S-21, la machine de mort Khmère Rouge’ i ‘Duch, le maître del forges de l’enfer’, la repressió a la que van sotmetre al pobre de Cambodja Pol Pot i els seus jemers rojos. Rithy Panh complementa la veu en off del narrador i les imatges de propaganda del règim amb el contraplà de la realitat de la que ell va ser testimoni reconstruïda amb petites recreacions estàtiques amb ninots de fusta, com si d’un pessebre de Nadal es tractés.

Encara que no soni atractiu, el resultat és absorbent i emocionant. La pel.lícula participa a la secció Un Certain Regard i va ser rebuda amb una llarga ovació en la que van participar fins i tot els membres del jurat.

I per altra banda, el veterà Claude Lanzmann, el director de ‘Shoah’,  va presentar ‘Le dernier des injustes’, 3 hores i 40 minuts sobre Benjamin Murmelstein, l’últim president del consell jueu de Theresienstadt, un suposat gueto model ideat pels nazis. Partint d’unes entrevistes que el propi Lanzmann va realitzar el 1975 a Murmelstein, torna als llocs on van ocórrer els fets i queda ben clar que, traïdor o no, Murmelstein era un home que va viure uns fets extraordinaris que era necessari treure a la llum.

Text en català

Y llegó la hora de los hermanos Coen y su ‘Inside Llewyn Davis’. Era sin lugar a dudas una de las cintas más esperadas de la competición y no ha decepcionado.  ‘Inside Llewyn Davis’ es una joyita llena de fino y oscuro humor judío con una galería de personajes y esa atención a los detalles marca de la casa.

La película cuenta la pequeña odisea de Llewyn Davis, un músico folk que en el Nueva York de principios de los 60, a falta de éxito se conforma con sobrevivir. Está protagonizada por un excelente Oscar Isaac (el marido de Carey Mulligan en ‘Drive’) que consigue sacar chispas a su personaje-bombón,  al que acompañan la propia Carey Mulligan, Justin Timberlake y un muy divertido John Goodman, en plan robaescenas con un personaje coeniano cien por cien.

Con un guión muy inteligente, una dirección brillante, unos actores perfectos y una fotografía magnífica, “Inside Llewyn Davis” es una comedia tan deliciosa como ácida que se ve con una sonrisa permanente en la boca, mientras poco a poco va soltando sus cargas de profundidad.

Ha habido más división de opiniones con ‘Jimmy P. (Psychotherapy of a Plains Indian)’ de Arnaud Desplechin, director entre otras de ‘Reyes y reina’ y ‘Un cuento de Navidad’. Yo soy de los ‘pro’. La película cuenta lo que dice su título: la detallada recreación de las sesiones de psicoterapia a las que se sometió James Piccard, un indio pies negros al que a la vuelta de la 2ª Guerra Mundial le diagnostican esquizofrenia, con el antropólogo y psicoanalista francés Georges Devereux, en cuyo libro ‘Reality and Dream’ se basa el guión de propio Desplechin.

Las conversaciones entre ambos, magníficamente interpretados por Benicio del Toro y Mathieu Amalric en dos registros muy diferentes, pero complementarios, constituyen la columna vertebral sobre la cual se articulan los flashbacks que explican el pasado de James Piccard y el origen de sus traumas. Una elegante puesta en escena y un montaje preciso contribuyen a lograr la fluidez narrativa necesaria y que la película no caiga en lo episódico.

Y los abucheos más sonoros y los aplausos más entusiastas como respuesta han correspondido a ‘Shield of Straw’ de Takeshi Miike, un film policiaco sobre la peligrosa misión que debe cumplir un grupo de policías que debe custodiar al presunto asesino de una niña cuyo abuelo ofrece mil millones de yenes a quien lo mate.

Apunta temas tan socorridos, pero resultones como la necesidad de venganza, el ‘todos tenemos un precio’ o dónde está el límite de lo que se debe hacer para salvar una vida. Pero Miike lleva su película a terrenos más cercanos al género de acción hollywoodense más convencional (no podía quitarme de la cabeza las películas de Steven Seagal, mientras veía ‘Shield of Straw’) con algunas secuencias de acción espectaculares, pero lastrada por un estilo excesivamente obvio, unos personajes que son puro estereotipo, unos diálogos demasiado explicativos y una duración excesiva.

Grandes documentales en otras secciones

Pero no sólo de la sección oficial a competición vive el Festival de Cannes. Y ayer tuvimos oportunidad de ver dos grandes documentales.

Por un lado, ‘L’image Manquante’ del camboyano Rithy Panh que vuelve a contar como en ‘S-21, la machine de mort Khmère Rouge’ y ‘Duch, le maître del forges de l’enfer’, la represión a la que sometieron al pueblo camboyano Pol Pot y sus jemeres rojos. Rithy Panh complementa la voz en off del narrador y las imágenes de propaganda del régimen con el contraplano de la realidad de lo que él fue testigo reconstruido con pequeñas recreaciones estáticas con muñecos de madera como si de un belén navideño se tratara.

Aunque no suene atractivo, el resultado es absorbente y emocionante. La película participa en la sección Un Certain Regard y fue recibida con una larga ovación en la participaron hasta los miembros del jurado.

Y por otro, el veterano Claude Lanzmann, el director de ‘Shoah’,  presentó ‘Le dernier des injustes’, 3 horas y 40 minutos entorno a Benjamin Murmelstein, el último presidente del consejo judío de Theresienstadt, un supuesto gueto modelo ideado por los nazis, y única persona que ocupó ese puesto que no fue asesinado por los nazis. Partiendo de unas entrevistas que el propio Lanzmann realizó en 1975 a Murmelstein, vuelve a los lugares en los que ocurrieron los hechos y queda bien claro que traidor o no, Murmelstein era un hombre que vivió unos hechos extraordinarios que era necesario sacar a la luz.

També canvia la seva ubicació principal, ja que el DocsBarcelona 2013 concentrarà bona part de les seves propostes al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Un gran espai que tot i així es queda petit per acollir l’extensa programació d’un festival que creix any rere any, i que transformarà Barcelona durant cinc dies convertint-la en la capital del gènere documental, atraient a prop de 450 professionals procedents de 34 països. Set sales més de la ciutat completen el mapa d’espais del certamen: els Cinemes Renoir Floridablanca, la Filmoteca de Catalunya, l’Aribau Club, els Multicines Aribau, l’Auditori de La Pedrera i les biblioteques Vilapicina i la Torre Llobeta i Esquerra de l’Eixample-Agustí Centelles.

En total seran 38 títols repartits en les diferents seccions del festival, que aquest any s’amplien i reforcen l’oficial. Com les seccions Nou Talent, amb la projecció de propostes signades per la pedrera emergent de realitzadors, Xtra, no competitiva, i Kids & Teens, l’aposta per atraure públic infantil i juvenil. Una edició que comptarà també amb actuacions al carrer i nous espais de trobada. Sense oblidar-nos del Pitching Forum, el mercat de finançament i difusió per a la indústria documental, amb workshops, un congrés internacional sobre documental interactiu (InterDocsBarcelona) i sessions de visionat a porta tancada amb televisions, distribuïdors i agents de venda (Rough Cut Screenings).

Com en passades edicions, també tindrem l’ocasió única de participar en els col·loquis programats en algunes de les sessions amb la presència dels directors dels films projectats, així com les ja mítiques classes magistrals, aquest any impartides per Fredrik Gertten, director de Bananas! i Big Boys Gone Bananas!, i Michael Glawogger, de Whores’ Glory.

Per començar a escalfar motors aquí teniu els tràilers dels documentals presentats a la Secció Oficial, amb un ampli ventall d’experiències al públic, connectades en molts casos amb temes d’absoluta actualitat, com són la identitat (Finnish blood Swedish heart), els terratrèmols a la Xina (Fallen City), les conseqüències de la crisi econòmica (The Queen of Versailles), els abusos de poder (El Alcalde), el futur d’Internet (Google i el cervell mundial), l’extrema violència (The Act of Killing) o el mur israelià (Infiltrators).

Approved For Adoption [+ informació]

Bajarí [+ informació]

Beware of Mr. Baker [+ informació]

Breathing Earth – Susumu Shingu’s Dream [+ informació]

El Alcalde [+ informació]

Elena [+ informació]

Fallen City [+ informació]

Finnish Blood Swedish Heart [+ informació]

First Cousin Once Removed [+ informació]

Google i El Cervell Mundial [+ informació]

I am Breathing [+ informació]

Infiltrators [+ informació]

La última estación [+ informació]

Noise [+ informació]

Palme [+ informació]

The Act of Killing [+ informació] 

The Queen of Versailles [+ informació]

Trains of Thoughts [+ informació]

Whores’ Glory [+ informació]

Primer Amor és una creació de Miquel Gorriz i Àlex Ollé a partir d’una idea original de Moisés Maicas i del propi Pere Arquillué.

El text (brillant) de Samuel Beckett ens presenta un personatge extravagant que es dirigeix al públic per explicar-los, prenent com a punt de partida la mort del pare, la seva única experiència d’amor a la vida.

L’actor que dóna vida al personatge sense nom de Beckett és un excels Pere Arquillué, que durant una hora i cinc minuts omplirà l’escenari per defensar-nos el seu personatge i de pas, donar-nos una lliçó d’actuació.

L’escenari és completament buit, a excepció d’una plataforma que recorda una taula de dissecció amb un llum fluorescent a sobre que anirà pujant i baixant il•luminant la plataforma-taula de dissecció-taüt segons les necessitats de la història. Tampoc fa falta gaire més, donat que gràcies a l’esplèndida actuació vocal i corporal d’Arquillué, l’escenari s’omplirà miraculosament de la grandiosa presència de l’actor.

El personatge és estrany, rar, malcarat, tosc, torturat i deslligat dels interessos humans i, malgrat tot, ens acaba sent entranyable. El repertori de moviments, expressió corporal i facial, tics i jocs de veu que desplega Arquillué, ens permet acostar-nos al personatge del vagabund que semblava tancat i inaccessible. La interpretació és extraordinàriament sòlida, fent creïble d’aquesta manera les rareses d’un personatge que de vegades sembla retardat, i a voltes ens deixa anar reflexions lúcides i punyents que no lligarien amb el que havíem vist fins el moment del personatge i que, no obstant, comprem sense cap mena de dubte. Tant el domini del text per part de l’actor com el text, que ja és brillant en si mateix, ens ajuden a mantenir la tensió i l’interès en tot moment.

El personatge es dissecciona davant els nostres ulls: ens mostra les seves entranyes, la seva concepció particular del món (“tot es barreja dins el meu cap: cementiris, matrimonis i les diferents classes d’excrements”) i les seves misèries. Tot això regat amb el particular humor negre, irlandès i escatològic de Beckett. I no pots deixar d’escoltar-lo atentament, de preguntar-te quina mena d’exorcisme seguirà a la frase anterior, de voler saber quina és la seva història. Una tragicomèdia que et deixa enganxat al seient, que et fa voler saber més d’aquesta estranya persona, que provoca somriures però que alhora et deixa glaçat per la negror que contenen… en definitiva, una text, una posada en escena i una interpretació magnífiques.

«Allò que en diuen amor és, en realitat, un exili,
i de tant en tant una postal de casa.»

Puntuació: 4.5 out of 5 stars

L’espectacle es desenvolupa mitjançant la vida d’una locutora de ràdio, interpretada sense massa esma per Paula Sebastián, que des d’un fictici “Estudi Joaquín Luqui” ens posa al dia de la seva moguda vida sentimental i alhora va donant pas als diferents números musicals, que no tenen gaire a veure amb la història en molts moments. La història de la locutora de ràdio és força infantil, plena de tòpics i fent pretendre creure que o bé la noia és molt més jove del que aparenta o bé s’expressa amb termes pretesament “moderns” que corresponen al vocabulari més caspós dels anys 80.

Pablo Perea (La Trampa) va obrir l’estrena ahir a Barcelona interpretant el suadíssim –Bienvenidos de Miguel Ríos, per continuar amb Una noche de amor desesperada de Triana, encara que sonés més proper a Manolo García que al malaurat Jesús de la Rosa.

Al llarg de la nit podrem sentir èxits que van des dels començaments de la movida madrilenya: Nacha Pop, Burning, Los Secretos, Alaska, Radio Futura, Rosendo, Gabinete Caligari o Tino Casal per continuar amb Loquillo, Miguel Bosé, Hombres G, Joaquín Sabina o El Último de la Fila fins arribar a Estopa, Fito & Fitipaldis o Amaral.

Els intèrprets de les diferents cançons defensen modestament el repertori, però sense tirar coets. Pablo Perea destaca per la seva gran veu, però hauria de fer un esforç per no modificar les lletres de les cançons sense justificació prèvia.

Alberto Comesaña, després de projectes com Semen Up i Amistades Peligrosas potser s’hauria d’haver quedat a “La selva de los famosos”, perquè la seva pose de seductor de mercat dominical ja no ven gaire, per no dir res.

El tercer dels cantants és Joaquín Padilla (Iguana Tango) que resultava francament pesat amb la “pose” de rock star en un concert multitudinari, quan la realitat era una altra. Quan adoptava la personalitat de cantautor guitarra en mà, encara era més insuportable. Potser li queda millor el paper de cantant de la banda d’acompanyament de La Ruleta de la Suerte d’Antena 3, on no té protagonisme i passa desapercebut.

El quart cantant és Carlos Segarra (Rebeldes), que ahir a la nit no va poder actuar. Un que se’n lliura.

La banda, correcta, va acomplir amb les expectatives, encara que el repertori no era, no ens enganyem, d’excessiva dificultat (ja ho sabem: “Its Only R’n’R”). El so, potser el més destacable, mereix una ovació pel tècnic (si obviem els abusos del reverb).

L’escenografia, plagada de tòpics, obvietats i tirant a cutre: Plaza de Enrique Urquijo, portades de discos escampades per l’escenari com si fos el dormitori d’un adolescent, el ja esmentat Estudio Joaquín Luqui i una barra de bar que serveix per a que l’intèrpret de torn es recolzi o es deixi caure, sobreactuadament, a temes com Ojos de Gata o Cadillac Solitario i el seu Martini que fa oblidar les penes…

Les projeccions de vídeo que acompanyaven la música tenien regust de televisió local, i només uns quants dels temes eren acompanyant pel seu vídeo clip original, suposem que per manca d’autorització dels propietaris.

Menció especial requereix la coreografia marciana de Mediterráneo, on l’elenc, proveïts de l’indumentària estiuenca de rigor (banyador, xancles i tovallola al coll) van envair l’escenari provocant un moment important de vergonya aliena.

En definitiva un espectacle de Cover Band amb cantants més o menys coneguts que podríem trobar a qualsevol revetlla de poble a l’estiu (estil Década Prodigiosa) i que es queda petit per a un escenari magnífic com el del Coliseum.

S’ha de reconèixer que el públic (granadets en la seva majoria) es va mostrar molt entregat (davant la nostra sorpresa) i que va semblar passar-s’ho molt bé. Això segurament vol dir que si als 80 senties les radiofòrmules, portaves sabates nàutiques, serrells i cardats i totes les senyes típiques i tòpiques de l’època, potser gaudiràs de l’espectacle. En qualsevol cas, hace falta valor, hace falta valor….

Si pel contrari senties altre tipus de música (o no només aquesta en tot cas) i apreciaves les coses que se sortien una mica de la corrent majoritària imperant, potser gaudiràs més fent-te la teva pròpia llista nostàlgica a l’Spotify, acompanyant-la de la teva beguda preferida i la teva parella o amics, o fins i tot en soledat.

Puntuació: 1 out of 5 stars

Amb una acurada traducció a càrrec del traductor i escriptor Eduardo Berti –autor d’”El país imaginado”, editada per Impedimenta–, aquesta novel·la fa un minuciós recorregut sobre com la visió adulta de les coses s’imposa dramàticament a l’existència de Portia Quayne, una jove orfe acollida pel seu mig germà durant un període mínim d’un any. Thomas Quayne conviu amb la seva dona Anna quan l’arribada de Portia es produeix. Tots dos, Thomas i Anna, mantenen una relació matrimonial distant basada en el individualisme, que troba com a refugi el balafiament i la superficialitat.

La novel·la, estructurada en tres parts gairebé metafòriques del que representaria la pèrdua de la innocència: El mundo, La carne i El diablo, presenta amb fredor els esdeveniments que se succeeixen, amb un equilibri perfecte, entre les actituds d’aquells que fan veure que no passa res i les d’aquells que amaguen la incomprensió d’allò que se’ls hi estan fent. L’autora utilitza el diari de Portia com a recurs per aprofundir més en el contrast d’aquestes dues maneres d’interpretar la vida, element que facilita al lector reprendre aquella etapa vital en la què la puresa dels pensaments no dóna cabuda a les segones intencions característiques de la vida adulta.

Sense ànims d’emetre judicis sobre la vida personal de l’autora, s’adverteix una semblança més que subratllada entre la seva vida matrimonial i la relació que Anna, la cunyada de Portia, manté amb Thomas. Elizabeth Bowen va tenir una vida personal marcada per l’escàs contacte físic amb el seu marit Alan Cameron, no obstant això, Bowen va tenir vàries relacions extramatrimonials, una de les quals duraria anys. Coincidències a banda, el dibuix que es fa a la novel·la de la superficialitat de la classe acomodada assombra al lector degut, sobretot,  a l’absència de concessions amb la què es retracta.

Considerada com una brillant successora del cercle de Bloomsbury –al què ingressaria a principis dels anys 20–, la seva obra està considerada com una peça clau en la literatura britànica del segle XX, junt a la de Virgina Woolf o Iris Murdoch. L’editorial Impedimenta, per la seva banda, prepara l’edició d’una altra de les seves novel·les: ”El calor del día”. Fins llavors, ens quedem amb la plaent sensació que “La muerte del corazón” ens deixa.

Puntuació: 5 out of 5 stars