1 de 7

FESTIVAL SITGES 2008  

Sitges 2008: Recordant a Kubrick

Per Joan Carles Sánchez-Marin - 02/10/2008

[En castellano]

Cartell de l'edició 2008

 

Brad Anderson, Woody Harrelson i Noriega

 

Woody Harrelson a la roda de premsa

La 41 edició del Festival Internacional de Cine de Catalunya, Sitges 2008, retrà homenatge a “2001, una odisea del espacio” una de las pel.lícules clau de la ciència-ficció que cumpleix 40 anys des de la seva estrena.

Sens dubte, serà un dels plats forts, tot i que a la taula també es serviran menjars tant suculents com l'últim treball del guionista de moda Charlie Kaufman ara en tasques de direcció (“Synecdoque, New York”), el fals biòpic de Jean Claude Van Damme (“JVCD”), el debut darrera la càmara de l'escriptor Michel Houellebecq, els obscurs passejos cinematogràfics de Jennifer Lynch (sí, sí, és la filla de son pare), animació japonesa, clàssics, gore…. Un any més, a priori, la programació és per llepar-se els dits. I des de les pàgines (electròniques) de La Finestra anirem desgranant el festival dia a dia. En el balanç final sabrem si ens hem emptaxat o ens hem quedat amb gana. De moment, parem la taula.

Noriega a 'Transsiberian'

El dia d'avui ha començat amb la projecció a l'Auditori de “Transsiberian”, un thriller dirigit per Brad Anderson (“Session 9”, “El maquinista”) i protagonitzat per Emily Mortimer (veritable protagonista principal), Woody Harrelson, Eduardo Noriega i Ben Kingsley. El cert és que n'esperava menys, ja que les últimes produccions de Filmax en cinema fantàstic han estat un despropòsit. Seré sincer: em temia el pitjor. La pel.lícula comença molt parsimoniosa i poc a poc aconsegueix ficar-te en un estat de tensió que creix i t'atrapa. L'ambient gelat i el viatge en tren sempre han estat uns bons elements per al thriller i, certament, estan força ben aprofitats.

La trama és sencilla: Jessie (Emily Mortimer) i Roy (Woody Harrelson) són una parella americana que viatja en el cèlebre ferrocarril que travessa Rússia. Jessie és una persona insegura, que amaga un passat tortuós. En el seu viatge coincideix amb amb uns misteriosos Eduardo Noriega i Kate Mara que no semblen ser qui diuen ser. Poc a poc tot es complica per a la parella protagonista, fins a veure's involucrats en un cas de tràfic de drogues. Com dic, un thriller “tipus” que triga en arrencar però que quan ho fa disposa de tres o quatre moments de tensió ben construïda i, sobretot, d'un ambient malsà, cosa que Anderson ja havia demostrat que sabia articular en la seva filmografia prèvia. Llàstima del final confús i precipitat. Però si Filmax segueix per aquest camí (una història correcta, “fitxatges” de renom i bona realització) segurament ens donarà alguna que altra satisfacció.

K. Sutherland a 'Mirrors'

El següent visionat del dia era "Mirrors" ("Reflejos"), una de les pel.lícules que més expectació havien generat quan es va publicar la programació del festival. El seu director, el francès Alexandre Aja, és un dels “nens mimats” del festival, no en va la seva segona pel.lícula “Alta Tensión” va guanyar dos premis a l'edició de 2003. Com em sol passar en aquests casos - si és que no escarmento- espero tant que després em decepciono; i la decepció, en aquest cas, ha estat monumental.

Aja sap moure la càmera, això és innegable, però la història és tan summament tòpica que venen ganes de sortir de la sala. Kiefer Sutherland fa de pare de familia separat però encara enamorat de la seva dona, ex-alcohòlic, ex-policia apartat del cos per haver ocasionat la mort d'un company. És un tipus torturat… ¿segueixo? No fa falta ¿oi? La pel.lícula és una adaptació d'una cinta sudcoreana (aquí es va anomenar “El otro lado del espejo”) i abarca desde possessions demoniaques fins a fets sobrenaturals, passant per nenes esquizofrèniques i secrets ocults. Abarca tant i tant malament que es queda en una altra pel.lícula d'ents malignes sincerament oblidable. Ensurts, pocs. Badalls, uns quants. Al final, Aja, intenta fer una mica el Shyamalan amb un twist que, tristement, es veu venir de lluny. Un desastre, vaja, en el què el director francès desperdicia tot el crèdito que s'havia guanyat fins ara. ¡Ah! Se m'oblidava una cosa: ¿ningú li dirà a Kiefer Sutherland que deixi de posar cara de Jack Bauer?

El dia ha acabat per un servidor (crec que tres films per dia és el millor per a aguantar tot el festival) amb el visionat de "Encuentros en la tercera fase, Director's Cut" dins de la secció “Sitges Clàssics” que ens va tornar a deixar clar que hi va haver una època en què Steven Spielberg era el rei. Això del “Director's cut”, doncs el de sempre: millor so, millor color, alguna escena una mica diferente (em van dir, que jo mai m'adono d'aquestes coses), però en realitat la mateixa pel.lícula. En aquest cas, una obra meravellosa sobre els misteris de la vida extraterrestre que es manté fascinant a pesar dels anys.

En fi. Agafo forces i demà torno. Com diu una de las publicitats del certamen:

- ¿Saps? Ja ha començat el Festival de Cine de Sitges.

- ¡Ah, fantàstic!

Doncs això, fantàstic. Ja ha començat.

[puja]

[segueix]