especials > cinema > Festival cinema San sebastián

FESTIVAL DE CINE DE SAN SEBASTIAN  

Les promeses cumplides de Cronenberg inauguren el Festival

Per Isa Martínez - 21/09/2007

Quan vam conèixer Viggo Mortensen i David Cronenberg a la presentació de 'Una historia de violencia', actor i director ja ens van prometre que tornarien a treballar junts. Avui amb la promesa complerta, els dos s'han encarregat de donar el tret de sortida a una nova edició del Festival de San Sebastian.

La parella ha protagonitzat així una potent arrencada de Festival amb 'Promesas del Este' en què segueixen explorant el tema de la violència, aquest cop apropant-se al món de les màfies ruses instal.lades a Londres.

Allí, una jove mor al donar a llum una nena i deixant un diari personal escrit en rus que la llevadora que l'ha assistit (Naomi Watts) interarà desxifrar. Els intents de Anna de buscar la familia de la jove la portaran a topar-se amb una de les families més importants del crim organitzat de l'Europa de l'Est, pertanyent a la germandat mafiosa Vory V Zakone i dirigida per Semyon, l'encantador amo d'un restaurant que en realitat amaga una naturalesa brutal i freda darrera del seu somriure. En aquests moments, la sort de la familia perilla per culpa de Kirill, el fill esbojarrat que fa més cas a Nikolai, el xófer de la familia, que al seu pare.

'Promesas del Este' és un thriller intens que atrapa de principi a final plantejant més preguntes que respostes i que es construeix sobre diverses capes i, sobretot, uns personatges molt ben elaborats que amb la seva complexitat posen l'ànima un cop més a la intenció manifesta de Cronenberg de mostrar la realitat i implicació física de la violència.

I en ell, brilla Mortensen, qui una vegada més fa gala de la implicació que el caracteritza en els personatges que interpreta. L'actor es va traslladar a Rússia i es va submergir en la seva cultura, anant al cinema, veient la televisió i posant a prova els seus coneixements de rus. També es va documentar sobre el tràfic sexual i les bandes que operen amb base als Urals abans del rodatge. De tot plegat en surt aquest Nikolai, que ha descrit com "un home molt precís, controlat i prudent. A primera vista és un delinqüent però també té un costat tendre. És fort i delicat a la vegada. També es una persona amb molts secrets, algú que no acabes de conèixer del tot".

En competició entrava la directora Icíar Bollaín, qui sap molt bé què suposa conciliar vida professional i vida privada quan es tenen fills, ja que és mare de quatre. Com ella, les tres protagonistes de la seva pel•lícula 'Mataharis', interpretades magistralment per María Vázquez, Najwa Nimri i Nuria González, compatibilitzen la seva condició de dones i mares amb una feina que requereix molt d’elles, i que sovint els genera conflictes: la de detectius privats. Inés (María Vázquez), és una detectiu infiltrada entre els empleats d’una multinacional, i la investigació de la qual la portarà a una difícil decisió ètica. Eva (Nimri) compagina com pot la feina d’investigació amb la maternitat, quan descobreix que la seva parella Iñaki (un fantàstic Tristán Ulloa) li oculta quelcom important per al futur de la relació. Finalment, Carmen (Nuria González) és testimoni del fracàs matrimonial d’un client que la farà reflexionar sobre la seva pròpia vida.

Així, Bollaín s'escuda en el món peculiar de la investigació privada no per mostrar-nos els seus tòpics sino com a excusa per parlar de temes d’abast molt més ample i emocional, com les relacions de parella o les renúncies que tots hem de fer, de vegades, per tal de poder conservar la feina; En resum, per establir una interessant anàlisi sobre la privacitat, i també sobre el fet de mirar sense ser vist, d’espiar, com ho pot fer un cineasta.

Amb una sòlida construcció narrativa, 'Mataharis' mostra tres històries de parella en diferents moments, tres dones immerses en diferents conflictes, que potser no depara grans sorpreses en la seva resolució pero que resol convincentment la intenció declarada aquí per la directora de "en el cinema em mou el mostrar la condició humana, com som, com ens relacionem, el que veig al carrer. I ara mateix veig que el món laboral està d'esquenes a la vida privada i necessita un canvi."

La jornada d'avui tancava amb la primera d'unes quantes pel.lícules que al llarg del certamen vindran a presentar els horrors de la guerra. Parlem de 'La batalla de Haditha' dirigida pel britànic Nick Broomfield. En ella, recorre a uns fets reals ocorreguts a Irak per exposar de manera quasi documental i molt rigurosa la cruesa i el drama del que ell anomena "el teatre de la guerra".

Els fets: El novembre de 2005 un grup d'insurgents iraquía van fer explotar un artefacte al pas d'un convoy militar nordamericà provocant la mort d'un dels marines. Els seus companys, enfurismats van emprendre un atac mogut per la ràbia en el veïnat pel qual passaven, provocant la mort de 24 persones, dones i nens incloses, no implicats en l'atemptat.

En el seu retrat Broomfield accentua inteligentment el so i l'impacte de la imatge, amb soldats que es mouen com en un videojoc i una atmosfera que accentua la reacció sense sentit, moguda per la bojeria i l'horror més primaris. En tot això, el director fa l'exercici de posar-se als dos costats dels fets sense recórrer a una reducció simplista que senyali culpables. Tal com ha manifestat ell mateix 'la culpa és dels qui van prendre les decisions polítiques que van portar a aquesta situació, dels valors i la filosofia que els va moure'.

 

[segueix]