especials > música > Estrella Damm Primavera Sound 2010

Estrella Damm Primavera Sound 2010 

San Miguel Primavera Sound 2010: Deu anys i pujant...

Per Joan Carles Sanchez-Marin - 29/05/2010

En un any de crisi, el festival ha presentat els seus millors números batent rècords d'assistència. Pet Shop Boys, Pixies, Wilco i Pavement van complir amb les expectatives.

El darrer dia, en roda de premsa, els organitzadors del Primavera Sound, amb Albert Guijarro- codirector del festival- al capdavant, van oferir unes xifres que sorprenen. Si bé és cert que la sensació és que cada any hi ha més gent al Fòrum i que, de vegades no es pot ni avançar , les xifres són absolutament contundents: 101.200 persones han passat durant aquests tres dies (27, 28 i 29 de maig) pel Fòrum de Barcelona per veure als seus grups preferits o, aquesta és una altra, per “lluir tipet” entre la modernitat de la ciutat comtal.

L'any passat van ser 86.000 persones les assistents a l'esdeveniment, de manera que la progressió de públic convida l'optimisme curiosament en temps de crisi. Guijarro va admetre que la previsió apuntava cap a aquests números ja que al desembre ja s'havien despatxat prop de 10.000 abonaments, a diferència dels 2.000, habituals en les mateixes dates, en edicions anteriors. 
 
La presència estrangera, segons l'organització, s'ha mantingut en el 35% tot i que la sensació durant les tres jornades era que o bé aquesta dada està equivocada o a Barcelona molta gent ha après anglès, francès i alemany i ha decidit practicar-ho mentre escolta la seva música favorita... 
 
El San Miguel Primavera Sound ha comptat aquest any amb més de 100 grups i, encara que s'ha criticat molt la cada cop més baixa presència en els escenaris importants de "producte nacional", es tracta d'un dels millors cartells que podien presentar-se. Amb una justa barreja entre el "hype", la guitarra, l’electrònica i la nostàlgia, l'esdeveniment compleix la seva primera dècada amb una salut de ferro: més grups, més públic, més escenaris. 
 
Qualsevol intent de recomanar actuacions o grups estava condemnat al fracàs així que m'he limitat a posar sobre el tapet les sensacions en aquestes tres jornades meravelloses de música, picotejant una mica entre escenaris i dies.

Dijous 27 de Maig

The Wave Pictures van desglossar amb simpatia i bon humor el seu fresc pop-rock que tant beu de Violent Femmes com s'emborratxa de Hefner. Van oferir un concert molt entretingut amb contínues bromes al públic i entre ells: un trio de bons tipus que alegrarien el dia a qualsevol deprimit. 
 
A l'escenari Ray-Ban, The XX no van respondre a les grans expectatives que el seu àlbum de debut havia ofert. Van sonar fluixet, llunyans, freds, una mica amateurs i només les seves grans cançons fan pensar que algun dia tindran en directe aquesta mateixa espurna que els seus enregistraments sí que tenen. Aquests jovenets britànics estan mostrant el seu creixement en públic, ni tan sols no han tingut temps de madurar d'amagat. Per això i només per això els perdonem.  
 
The Fall i la "bèstia" Mark E.Smith van aparèixer en escena i es va aturar el temps. Em faig creus de com s’ho fa Smith però es ben cert que pot canviar de companys de viatge mil vegades però The Fall sempre sona a The Fall: postpunk cabrejat, esquerp, cridaner, desagradable...o sigui postpunk de veritat. Mark E.Smith continua cantant com viu: al límit. I amb dentadura postissa. 
 
El boca a orella feia pressuposar que Wild Beasts triomfarien a l'escenari Pitchfork però ni el falset del Hayden Torpe (que recorda en ocasions el Brett Anderson de Suede) ni el seu pop britànic de nova generació els van salvar. No sonen a Simple Minds camuflats de modernitat? 
 
Dijous també va poder veure's molt en forma als canadencs Broken Social Scene (amb la vocalista Feist inclosa) desgranant el seu pop barroc ja conegut i noves cançons que es mouen, com sempre, entre la melodia i l'experimentació al·lucinada. Interessants. 
 
Pavement van omplir de gom a gom l'escenari gran denominat San Miguel. Trenta mil ànimes van corejar "Silence Kit", "Range Life”, "Here" ("estava vestit per a l'èxit però l'èxit no arribava mai"…quina ironia aquesta lletra davant de tants milers de persones, oi?), "Shady Lane" i tots els èxits que se us ocorrin de la que era la millor banda del món que tocava pitjor. Va ser un concert perfecte que va complir amb el guió i, sobretot, amb les quotes de nostàlgia necessàries. Els Pavement...aiii (sospir de nostàlgia).

 

 

 

[segueix]