especials > llibres > funció de nadal

Contes en Nadal 

Funció de Nadal

Per Yolanda Aguilar - 22/12/2008

Un bon brou de Nadal ha de tenir un mànec d’herbes pel “caldo”, una patata, pit de pollastre, carn de vedella, pilota, botifarra negra, un tros d’os de pernil que fa al brou blanc i cigrons remullats. Bé, cada casa és un món i fa el brou a la seva manera, però per la Maria el seu brou ha de tenir aquests ingredients i no d’altres. De pasta, aquells galets gegants on s’amaga el brou bullint i amenaça de cremar al valent que els miri de clavar queixalada.

La Maria és la senyora Maria a tot el barri de Sant Antoni. Menuda i tot pur nervi és ara una jubilada ociosa que havia estat una fornera coneguda pels llonguets i la coca d’oli del seu forn què havia acabat traspassant. Ara remena a la cuina mentre a la taula tothom l’espera i ella mira de reüll com xerren mentre els repassa un a un. De cap de taula, el seu home: alt, esprimatxat, amb una seductora mata de cabell blanc i un bigotet a conjunt. A cada costat del seu home, els seus fills: en Miquel, el gran i la Laura, la nena petita. Ells són els seus nens encara que ja estan més que crescuts però per les mares això no fa res. Al costat d’en Miquel la seva dona, la Marta. Al de la Laura, el seu Joan. Colze a colze amb el Joan, el seu pare, l’Anna. Al costat de la Marta però, hi ha un buit que fa arrufar el nas a la Maria. No li agrada gens perquè falta en Miquelet, el seu altre nét. Treu l’aire pel nas tensa i es concentra nou en escudellar el brou a la sopera de porcellana que havia estat de la mare de la seva mare.

Amb passos cerimonials i amb la sopera plena agafada fermament amb les dues mans, la Maria s’apropa a la taula mentre l’aplaudeixen com si allò no fos el que serveix any rera any i somriu cofoia malgrat que no es treu en Miquelet del cap. “Vindrà més tard” li han dit però aquell no era el tracte i per primer cop en molts anys no estava sortint tot tal i com havia planejat.

Mengen el brou entre xarrups perquè crema i els galets són traïdors. Les culleres piquen contra els plats en estranya harmonia mentre ningú no parla i de sobte, un timbre fora de guió fa que la Maria es posi de peu de cop. En Miquelet! Obre la porta del carrer, espera el soroll de l’ascensor i obre la porta el pis.

- Hola àvia! – la reben a l’altre costat de la porta.

I l’àvia es queda muda perquè no reconeix al que té al seu davant. És diferent. No és el de sempre.

- Sí, àvia...sóc jo en Miquelet – li recorden

- Si mare, és el Miquelet, ja t’he comentat que havíem problemes aquest any i que tot aniria una mica diferent – remarca en Miquel, el seu fill.

- Quina mena de problemes? – diu la Maria força empipada-

La Laura s’apropa a tot aquell embolic amb un mòbil a l’orella i després de murmurejar unes quantes paraules al qui sigui que estigui a l’altre costat, l’ofereix a la Maria que ni s’adona.

- Sra. Maria ....perdó, volia dir....mare – acaben de fulminar a la Laura amb la mirada- Volen parlar amb tu...ells...ells t’explicaran.

La petita i dolça Sra Maria s’ha convertit en una petita fura. Li pren el mòbil de la mà amb una estirada seca i marxa a una habitació a part des d’on només li senten part de la conversa.

- Sí...- diu – Això no és el que havíem parlat. Sí, ja...un imprevist d’última hora que m’haurien d’haver comunicat. Està bé, ho salvarem aquest any com es pugui però passat festes vull parlar seriosament amb els responsables.-

S’acaba la conversa i la Maria surt encara amb cara de males puces. Tots es miren els uns als altres a l’espera de veure cap a on van els trets. De sobte, els llavis de la Maria es tornen somriure, allarga els braços i va cap en Miquelet.

- Però que no li fas un petonet a la teva iaia?? –

La resta respiren fons i tornen cap a taula. La Maria es mira, ara sí, tota la seva família reunida...la seva família somiada.

Després del brou arriba el pollastre rostit amb panses, prunes i pinyons. Per postres els tradicionals torrons. Del dur, del tou, del de crema cremada, del de xocolata i una caixa de polvorons d’aquells espessos dels que es triguen estona a mastegar i empassar perquè es fan bola. Amb el cava, arriben les neules i la conversa més distesa fins que el rellotge de paret deixa sentir les campanades de les 6 de la tarda.

La taula en ple es posa de peu com marcats per un conveni. “És l’hora”. Els petons de benvinguda es converteixen en petons d’adéu, fins la propera i la Maria es queda sola amb el seu marit esprimatxat de cabells blancs que també s’ha posat la jaqueta i espera amb un sobre a les mans.

- On li deixo el sobre? -
- Allà, sobre la taula –

No el mira quan marxa. Només sent la porta. Treu de mica en mica el que hi ha a la taula i endreça la cuina. La casa sembla més silenciosa que mai quan ha acabat de posar tot a lloc. El sobre encara és a la taula, esperant-la. Sospira, s’apropa i l’obre...ja sap que s’hi trobarà.

Un full blanc, amb un logo vermell amb la paraula “Actor’s”. Una factura pels serveis prestats. Una sèrie d’actors durant unes hores que es converteixen en la família nadalenca que la Maria tindria si s’hagués casat amb el seu home esprimatxat de debò. A més del brou, la Maria té cada any té la seva particular funció de Nadal amb els mateixos actors que l’acompanyen des de fa cinc anys...sempre els mateixos menys aquest any que li han canviat en Miquelet per un “imprevist”. Passat Sant Esteve parlarà amb ells!!

Deixa la factura sobre la taula de nou i marxa a l’habitació a buscar unes sabatilles, que les sabates que porta li estan destrossant els peus. Ja se sap, el dia de Nadal qui res no estrena, res no val.