especials > cinema > festival docupolis 2009

DOCUPOLIS '09
 

Roda de Premsa i Inauguració

Per Andy Martínez - 30/09/2009

Roda de premsa de presentació

En un auditori quasi buit (no sabria dir si és una errada del departament de comunicació, del dia de convocatòria o de la famosa falta d’interès pel gènere documental) s’ha presentat l’octava edició del festival Docúpolis.

Un cop més situat al principal enclau de l’activitat cultural barcelonina: el CCCB, aquest any podem veure més de 100 documentals, 39 finalistes opten a premi i uns 70 en seccions paral.leles del festival.

Un dels punts mes interessants del festival és que ens ofereix als cinèfils i curiosos l’oportunitat de gaudir d’un tipus de cinema que és pràcticament impossible de veure a les sales comercials. És més, molts del films presentats als festivals més alternatius són pràcticament impossibles de trobar ni mitjançant la pirateria informàtica.

L’organització ha indagat en el mercat i ha vist centenars de documentals per poder oferir al públic el millor i més representatiu d’aquest gènere cinematogràfic. Films amb una visió única i particular del món en què vivim, històries que molts cops ni els millor dels guionistes ens podria oferir.

El festival segueix amb l’estructura de dues seccions, el concurs i activitats paral.leles.
Dins del concurs internacional podem trobar diferents categories: Premi oficial Docúpolis amb una dotació econòmica de 6.000€, el premi Òpera Prima amb un interessant premi de distribució del film i el Premi Off Docúpolis. Totes tres categories opten també als premis honorifics: Premi Drets Humans, Premi Tercer Ull pel millor documental experimental, Premi Millor Documental Llatinoamericà i Premi del Públic (en molts festivals el que millor reflexa la qualitat dels films a concurs).

Aquest any han apostat per activitats paral.leles i s’ha modificat sensiblement l’estructura de les mateixes. Per un costat tenim les monografies d’autor i temàtica (Ignacio Agüero i la bogeria), la secció Memòria dedicada a l’actualitat fílmica catalana i la secció Alianzas on Docúpolis s’ha associat amb les agrupacions Connectats i Tots per Tots (el programa de Com Ràdio) on podrem veure els documentals més compromesos i solidaris.

 

Inauguració: "Mundo Alas"

 

Amb una emotiva guitarra s’inaugura aquesta nova edició del Docúpolis. El hall del CCCB estava ple de gom a gom i tothom expectant davant del que ens oferirien.

Després d’una breu presentació del festival, les pel.lícules seleccionades i les novetats, han donat pas al film inaugural "Mundo Alas".

Abans d’entrar amb la crítica, només comentar que no entenc la selecció dels films inaugurals dels festivals. No sé si són motius econòmics o política del festival però la primera impressió que es dóna a l'espectador el dia inaugural és crucial. Especialment quan parlem d’un gènere com el documental que no és dels més populars. Aquesta reflexió ve a compte de què, com explico a continuació, el film inaugural és d’una qualitat molt discutible.

Entrant en el film, no voldria que el respectat lector es confongués. No estic en contra de la (lloable) idea del film i sé que és políticament incorrecte criticar una proposta d’aquestes característiques.

Leo Gieco és un artista poc conegut al nostre país però molt popular a l’Argentina. Cantautor, va patir la censura durant la dictadura i porta més de quaranta anys tocant i acumulant èxits, el més popular segurament és la cançó mes tard versionada per Ana Belén i Victor Manuel "Sólo le pido a Dios".

Aquest amable senyor va decidir, amb el recolzament d’agrupacions en pos de la normalització dels discapacitats, realitzar una gira (a més d’un llibre i una sèrie de TV) amb un nodrit grup d’artistes amb dificultats físiques o psíquiques. Per exemple hi ha una cantant cega, un senyor que pinta amb els peus, un altre al que li falten els braços i cames i toca l’harmònica,…

El problema que trobo aquí és la separació de forma i contingut, repeteixo que com a concepte és meravellós i totalment necessari, però és imprescindible jutjar aquesta proposta com el que és: un documental. I com a tal és una pel·lícula de la qual jo tan sols puc salvar la proposta, ni tan sols l’argument.

Començant pel guió, senzillament és dolent. Es presenta al senyor Gieco com si de Michael Landon a "Autopista hacia el Cielo" es tractés. Tots els personatges són presentats com gent vàlida però estancada fins que arriba el gran salvador, el famós cantant que els dóna l’oportunitat de cantar i expressar-se. Tothom s’abraça constantment i agraeix a la càmera l’oportunitat rebuda. L’argument és repetitiu  i no dóna la informació que l’espectador necessita. Inclús hi ha un moment de vergonya aliena en que el sr. Gieco expressa que sempre ha estat el centre d’atenció, que a la seva carrera ho ha aconseguit tot i que ara està integrant-se en un grup que el rodeja i alça com el Mesias. És una road movie que segueix l’autobús de la gira però que no avança de cap de les maneres. Jo voldria saber qui són aquests nois, com ha estat la seva vida o què tenen a dir amb les seves paraules sobre qualsevol tema. Però no ens donen la oportunitat, l’apropament als nois és pobre i superficial.

A l’apartat visual no hi ha gaire que destacar. El film és visualment justet i s’hauria d’haver cuidat una mica més els enquadraments o, ja que té un fons oníric, fer una posada en escena més poètica. Si argumentalment recorda a publicitat de l’ONCE, visualment no ho recorda per res. Al menys aquests anuncis tenen un afany d'entrar a l’espectador per la mirada i hipnotitzar-nos. Aquest documental sembla més un programa especial d’Antena 3 sobre la temàtica escollida.

El muntatge és dinàmic i en els moments musicals permet cert ritme que fa més suportable el conjunt, però és potser a l’apartat musical on trobem més ben explicada la metàfora del film.

Composat per molts temes del famós cantautor argentí i algun tema extra, la banda sonora és fidel reflex de l’esperit del film. Una pregunta a la que un servidor no gosa (per no violentar-me) donar resposta tanca aquesta crítica amb ganes i esperança de que els següents dies pugui veure treballs més en concordança amb les expectatives:

És el protagonista Leon Giego o els valents artistes?

 

 [segueix]