Premi LaFinestraDigital 

La Decisió final

Per Gemma Armela Soler - 27/04/2009

El Jurat d'aquest 1r Premi de Narrativa Breu de LaFinestraDigital format pels editors de la
revista (Aleix Cabrera, Isa Martinez, David Fajardo, Iker Zarallo i Yolanda Aguilar) ha decidit en base a criteris de creativitat, ortografia i qualitat narrativa otorgar el "Premi LaFinestraDigital.com" a Gemma Armela Soler pel seu relat "La decisió final".

El pare va ser el primer en adonar-se'n. Li podia llegir la preocupació a la mirada, aparellada amb aquell gest tan seu de mossegar-se el llavi inferior. Alguna cosa no rutllava en la seva filla. O, el que és el mateix, en mi.

Als tres anys em van començar a angoixar dilemes que se'm presentaven irresolubles. A classe, el full en blanc em bloquejava com si m'haguessin emmanillat. Sabia que s'esperava de mi que l'omplís de formes i colors, tant se valia quins. Però no era el mateix pintar un gat verd, que blau o gris. Potser millor tons càlids? Al final arribava l'hora d'entregar la feina i l'únic canvi sobre el paper eren petites taques de suor. El mateix em passava si havia d'escollir una joguina.

Ara, el pitjor de tot, eren els aniversaris; un suplici que ni ideat per Dant. Quan bufava les espelmes del pastís havia de demanar un desig, que ben segur, em deien, es compliria. Com podia una nena suportar aquella responsabilitat? Hauria preferit que m'encarreguessin mantenir la Terra en moviment. Així ens va, pensava jo, regits tots plegats per capricis d'aniversari. Què podia desitjar, jo? Era tan difícil triar! Anar al circ, la pau al món, una bicicleta, un patinet, uns patins, anar a dormir a l'hora que volgués, un poni, viatjar a la Lluna, unes aquarel·les, no dinar mai més al menjador de l'escola, un gos, convertir-me en princesa... Més d'una vegada vaig demanar no tornar a fer anys, però devia fer alguna cosa malament, perquè mai no se'm va concedir.

Per si no n'hi hagués prou, els adults que poblaven el planeta i més concretament oncles, veïns i coneguts, em torturaven amb preguntes existencials. Què t'estimes més, m’interrogaven quan la mare estava embarassada, un germà o una germaneta? O l'etern: Què vols ser de gran? A mi em venien ganes de cridar: “No veieu, que només tinc cinc anys? Et pregunto jo què faràs amb el teu matrimoni més enfonsat que el Titanic?”.

Els grans, a més, sempre s'impacientaven abans que jo hagués mesurat els beneficis de compartir pares i habitació amb un ésser del sexe masculí o femení, o valorés les infinites professions. I ja els tenia: “Que se t'ha menjat la llengua el gat?” Aleshores repassava mentalment els esdeveniments dels darrers dies, parant especial atenció als contactes amb felins, i comprovava que conservava la llengua al seu lloc. Però quan estava en condicions de respondre ja se n’anaven carrer avall.

En contra dels qui pensaven que tenia l'activitat mental d'un enciam, el psicòleg de l'escola va diagnosticar, amb gran precisió, que em mancava decisió. El meu cervell era ben actiu, només que idees, opcions i opinions pujaven i es devaluaven com les accions de borsa abans que en pogués escollir una. Sí, aquell home m'entenia. Sempre he pensat que la meva vida hauria estat molt diferent si no l'haguessin despatxat. Potser fins i tot encara seria viva. Però poc després del clarivident diagnòstic sobre la meva persona va sortir a la llum la seva tai-xiaddicció, que sumat a l'indissimulat costum de sortir a fer unes fotocopies entre visita i visita, va suposar la seva fulminant expulsió.

Amb tot, a casa no es van resignar. Conservaven l'esperança que l'adolescència m'imprimiria personalitat. Mentre els pares dels meus companys adoraven el meu caràcter dòcil, els meus s'emocionaven esperant la rebel·lió de les hormones. Els hauria fet tanta il·lusió qualsevol iniciativa! El que fos: que cridés, els digués el nom del porc, arribés tard a casa, assaltés el Banc Central o em fugués amb un narcotraficant.

Això és el que em reca, no haver-los donat aquesta petita alegria. Perquè de sobte tot es va acabar: jo creuant el carrer, un cotxe a tota velocitat, jo que penso esquerra o dreta, el vehicle a uns metres, dubtes, i al final, ni dreta ni esquerra, va ser cap amunt. Amunt, amunt, amunt....
Però, ben mirat, potser no s'hi està tan malament, aquí. I si entrés?

Sant Pere, malgrat la seva condició de sant, comença a posar-se nerviós:

– Senyoreta, vol o no vol passar?

[puja]