entrevistes > ràdio > cinto niqui

CINTO NIQUI, periodista 

«Ràdio 4 pot seguir fent un paper clar dins de la comunicació»

Per Yolanda Aguilar i Aleix Cabrera - 20/03/2006

L'altra ràdio va arrencar la temporada 1979-1980 a Ràdio 4. Això vol dir que fa vint-i-sis anys que comenteu i analitzeu les noves tecnologies i el seu paper en la societat.

Sí. El nostre programa comença a Ràdio 4, en aquest cas, creat per tècnics de l'emissora, Manel Sorribas, que encara col·labora al programa, i Ramon Lluís, que està a la COM [ràdio]. I després van venir dos radioaficionats del moment, Joan Manel Domínguez i Amadeu Sala. Ells van crear L'altra ràdio i jo immediantament vaig començar a col·laborar enviant guions d'emissores internacionals perquè ells només parlaven de radioafició. Vam començar a entrar el tema de la ràdio internacional i molt poc després, durant un temps, vaig presentar el programa amb l'Amadeu Sala. L'Amadeu Sala també ho va deixar —abans ja va fer-ho el Joan Manel Dominguez— i dels vint-i-sis anys que té el programa, doncs, com a col·laborador de l'emissora són vint-i-tres anys.

Són molts anys per a un programa, no?

Això fa de L'altra ràdio un dels programes més antics creats a Ràdio 4 que continuï en antena.Hi ha encara dos programes més antics, també programes típics d'una emissora pública. Un es diu Gran gala que és el programa d'òpera creat per Joan Lluch, que va morir fa poques setmanes, gran divulgador del món de l'òpera. I la Conxita Casanovas amb el Va de cine que deu tenir vint-i-set anys, un any més que nosaltres, si no són dos.

I abans de Ràdio 4?

Abans de col·laborar amb Ràdio 4, a nivell radiofònic, el que havia fet era estar en emissores de l'època que es deien emissores lliures. Eren un conjunt d'emissores de Barcelona que reivindicaven que a la freqüència modulada també es poguessin tenir emissores per a col·lectius socials. Hi havia moviments feministes, moviments ecologistes, homosexuals, gent de barris... que van crear una sèrie d'emissores lliures. Estem parlant a partir de l'any 77. Hi havia Ona lliure, La Campana de Gràcia, Ràdio Venus a la Barceloneta i a Catalunya també va haver-n'hi més. A La Campana de Gràcia és on, amb un altre company que es diu Francisco Rubio, vam començar a fer un programa de divulgació d'emissores internacionals que es deia La Campana Diexista. Allà a la torratxa de [la plaça] Rius i Taulet és on vam començar a col·laborar amb aquella emissora lliure.

Quan vas tenir el primer contacte radiofònic? Et ve de molt lluny aquesta passió pel mitjà i per la comunicació?

Hi ha una generació d'entre 35 i 50 anys —i en aquest cas m'incloc— que entre els dotze i tretze anys vam començar a escoltar emissores d'ona curta i alguns altres van començar a fer comunicacions via ràdio amb el que es deia banda ciutadana i després els indicatius de radioaficionat. Jo en aquella època escoltava Ràdio Neverland, encara havia escoltat a casa la Radio España Independiente La Pirenaica, les emissions que feia la BBC de Londres, Ràdio Àustria Internacional... El que m'agradava era buscar emissores estranyes a través de la banda tropical als seixanta metres. M'hi posava a la nit i escoltava l'emissora de Burkina Faso, emissores de Mauritània, i no entenia els idiomes, més o menys sabia les freqüències per una informació que es disposava a l'època amb uns llibres.

D'aquesta generació dels setanta, un conjunt de gent jove va crear un programa a Radio España de Barcelona —després va ser Cadena Catalana— que es deia Escuchando el mundo. Jaime Baguena i Luís Segarra van crear el programa. L'associació de radioescoltes de barcelona la va crear Francisco Rubio que també ve al programa [L'altra ràdio]. Aquest col·lectiu de gent jove tenia ganes d'explicar emissores internacionals i d'aquí sorgeix el cuquet.

A casa el meu pare tenia un receptor. El meu pare és qui l'escoltava pel tema polític, per estar al dia, per la situació d'aquí amb la dictadura franquista. A mi els continguts, en aquella època, no m'interessaven gaire; jo volia sentir emissores molt distants, per exemple, centrava Sudamèrica, a les tres de la nit, quan la propagació et permetia escoltar emissores de Venezuela.

El temps i les ones t'han portat a Ràdio 4 amb un espai que supera els 1.600 programes. Segur que teniu corda per arribar als dos-mil, a menys que la direcció de RTVE executi el pla de sanejament i tanqui l'emissora. Com es viuen aquests moments d'incertesa?

L'equip que fem L'altra ràdio hem conegut tota la generació inicial que va crear l'emissora: Joan Lluch, Enric Frigola, Montserrat Minobis, Joan Ramon Mainat, el [Xavier] Sardà quan era jove, Tinet Rubira i un llarg etcètera. Et dol doblement, perquè aquesta emissora pot seguir fent el seu paper amb tota una sèrie de persones que fan molt bé la seva feina de ràdio pública, però a més, també hi ha tot aquell patrimoni de la gent que l'havia fet abans.

Ràdio 4 pot seguir fent un paper clar dins de la comunicació. Potser sí que s'hauria d'acotar bé quin tipus de programació o de serveis hauria d'oferir, diferenciar-se lo més possible d'altres ofertes públiques, mantenir també la presència de mitjans estatals en un estat una mica més desentralitzat, ja que Catalunya té una singularitat i mitjans de comuniació estatals de parla catalana val la pena que existeixin a part dels de la Corporació [Catalana de Ràdio i Televisió] i dels municipals.

Has parlat de Tinet Rubira, Xavier Sardà, Joan Ramon Mainat... Tots ells han acabat deixant la ràdio per la televisió. És per la febre de la imatge en moviment?

Als anys 80, abans dels Jocs Olímpics, ja hi va haver una reestructuració laboral. Uns van deixar l'emissora per adoptar una altra línia professional. D'altra banda, el cap de programes que era el Joan Ramon Mainat —un dels creadors de l'èxit de Gestmusic, director de Crónicas marcianas en aquell moment [abans de morir]— se'n va anar de cap de programes a Sant Cugat i se'n va endur gent jove d'aquí i van començar fer televisió. D'altres també van marxar a Sant Cugat a fer informatius o a fer programes, a provar el mitjà televisiu.

El que deia, la febre.

La televisió tira molt, té més poder mediàtic, té més audiència, es paga millor... Per una persona que no ho coneixia també era atractiu. En aquella època a Televisió Espanyola es treballava encara en condicions molt bones. I a dia d'avui, molta gent comença als mitjans de comunicació anant a la televisió sense haver passat per la ràdio. Però abans era bastant habitual la gent jove que començava a la ràdio perquè era mes fàcil trobar sortides laborals i després poder fer el salt a la televisió.

I la ràdio digital per quan?

Això, a dia d'avui, ningú ho sap perquè la tecnologia ja fa una dècada que existeix. Les emissores de la Corporació [Catalana de Ràdio i Televisió] ja fa molts anys que emeten en DAB, en digital audio broadcasting. Quan vam fer els vint-i-cinc anys, ara ja fa un any i mig, el que en aquell moment era sotsdirector de Catalunya Ràdio, Enric Frigola, comentava la gran despesa econòmica que suposava a la Corporació cada dia pagar la factura del transmissor de DAB perquè ningú l'escolti. El DAB té un problema tècnic, que no penetra bé les estructures de pisos, edificis... No hi ha prou senyal i no s'escolta com ells esperaven. S'escolta millor l'FM que el DAB.

Degut a aquesta sèrie de problemes tecnòlgics amb el DAB, que no hi ha hagut interès de les emissores, que no s'han fabricat equips fins fa quatre anys, que es van posar a la venda a Londres... No hi ha ni mercat de gent que el vulgui comprar ni les emissores estan interessades en emetre i ho fan per una obligació legal. És una tecnologia que s'ha quedat una mica obsoleta, perquè ara ja hi ha una millora del DAB que es diu Digital Multimedia Broadcasting [DMB] que l'han fet els coreans. Seria una altra tecnologia possible, pero voldria dir que el que s'ha fet amb DAB no serviria; es necessiten uns nous equips, una altra tecnologia...

I la segona competència, un sistema que està provant l'ona curta i l'ona mitjana, que es diu DRM, és una tecnologia més moderna i podria ser la que també s'apliqués a la banda d'FM. Per què no aplicar el DRM, no només a l'ona mitjana i a l'ona curta sinó també a l'FM i deixar el DAB ja que no s'ha implementat?

Doncs quin fracàs!

L'únic lloc on s'ha implementat una mica el DAB és al Regne Unit, però inclús hi ha països del nord d'Europa que ja han renunciat a posar el DAB. Estats Units té una altra tecnologia diferent que es diu IBOC o ràdio HD. Aquesta situació fa que la ràdio digital a dia d'avui sigui una incògnita; no hi ha cap data de tancament de l'FM analògica a diferència de la televisió digital terrestre que si que té la tancada analògica. Podria ser una cosa, doncs, de quinze anys vista, vint anys vista. L'FM analògica sembla que té molta vida per davant perquè la gent la troba prou satisfactòria: hi ha molta més oferta a l'FM que al DAB, la qualitat de so és prou bona, tècncicament funciona bé, els equips són econòmics, no es depèn d'una xarxa d'empreses de telecomunicacions... El DAB s'hagués hagut d'implementar fa deu anys, ja, massivament, molt abans que la TDT, no ha estat el cas i potser no ho serà mai.