entrevistes > llibres > eva dominguez: master en manhattan

Eva Domínguez, autora de 'Máster en Manhattan'  

«Escric per donar sentit, per entendre; el què visc o el què passa lluny de mi»

Per Isa Martínez i Yolanda Aguilar - 15/12/2008

Eva Dominguez, després d'anys de treballar com a periodista de premsa, es va llençar a l'aventura de marxar dos anys a estudiar un màster a Nova York, com a estudiant becada per La Caixa, moguda per la seva passió per Internet i les noves tecnologies.

Anys després de la seva tornada a Barcelona ha escrit la seva experiència en el llibre 'Máster en Manhattan'. Un llibre que de manera amena ens transporta a un Manhattan particular amb què l'autora va viure una relació molt personal que la va canviar per sempre.

 

Han passat anys entre la teva tornada de Manhattan i la publicació del llibre. Quan i perquè vas sentir la necessitat d’escriure sobre la teva experiencia? Va ser més un repte personal o una proposta externa?

 

Va ser un repte personal. Feia ja uns anys que el volia escriure però no trobava el temps per fer-ho. Fa un any vaig haver d’estar de baixa durant uns quants mesos i, com que no podia sortir de casa, l’escriptura també em va servir com a teràpia.

 

El llibre plasma una vivència molt personal i a la vegada inclou algunes dades històriques més objectives i també està clar que has deixat moltes coses al tinter. Vas imposar-te alguna barrera entre el què escriuries i el què no, o va anar sortint de manera natural?

 

La veritat és que tot va anar sortint sol, tant el to, com els temes, com la llargària dels capítols, com la mescla entre història pròpia i història de la ciutat. L’únic que m’exigia és que tot el que explicava fos d’alguna manera interessant, ja fos perquè era divertit o curiós. Jo crec que tot ha de servir per aprendre alguna cosa. Jo sempre intento aprendre de tot el que llegeixo o veig, però de manera lúdica. Per mi és fonamental. I sí, és clar que he deixat coses al tinter. Hi ha coses que són per compartir i d’altres que no.

En diferents moments menciones la teva visita a la redacció del Times i el periode de pràctiques a Ogilvy. En cap moment vas sentir la temptació d’acceptar la seva oferta o alguna altra i quedar-te allà?

 

Sí, sobretot perquè tenia molt clar que la tornada no seria fàcil i que les oportunitats laborals aquí no serien les mateixes. Era molt conscient de la renúncia professional però també de que en la vida hi ha altres coses i que aquestes són molt importants. En aquell moment, aquestes van pesar molt més. Tenia clar que com volia viure era fonamental i el que no volia és que tota la meva vida s’acabés convertint en la professió.

De tot el que vas passar, que repetiries i què canviaries o afrontaries de manera diferent?

 

És evident que si sabés el que sé ara tot seria diferent. Però, aleshores, quina seria la gràcia? D’entrada, segur que ja no hi hauria llibre perquè no tindria molt a explicar. Sempre s’ha de mirar cap endavant. Jo quan miro cap a enrera més que per nostàlgia és per veure que tot el que he viscut m’ha portat on sóc ara i m’ha fet la persona que sóc.

Aquesta, tal com remarques al llibre, és una vivencia que et va canviar profundament. En l’àmbit més académico-laboral, en què ho has notat més al tornar aquí i exercir la teva professió?

 

Bé, quan vaig marxar tenia formació en el periodisme dels mitjans tradicionals, fonamentalment en premsa on havia estat set anys. Amb un màster en noves tecnologies a la tornada el meu lloc va canviar i vaig passar a treballar només per a Internet, no tant perquè jo ho volgués així sinó per com estava estructurat el mercat. Però no va ser fàcil perquè entre l’escepticisme general i l’esclat de la bombolla web al 2000 no es podia fer gaire. Tot i que no vaig parar de treballar mai ni de tenir ofertes, és en els últims anys que realment el sector dels continguts a Internet està en expansió. Quan vaig tornar costava que t’escoltessin, i ara es busquen els professionals qualificats.

Hi ha alguna altra ciutat del món on t’imagines o t’agradaria establir una relació com la teva amb Manhattan?

 

No sé si aniria a viure a un altre lloc dos anys, però sempre que viatjo trobo llocs i motius per quedar-m’hi una temporada. Seria una relació més tranquila i menys passional que la de Nova York. Per la situació que vaig viure, per l’edat i tot plegat, seria irrepetible. I tampoc crec que el cos em demani una relació tan intensa.

Ara que has trencat el gel literari, podrem llegar les aventures de l’Eva d’avui en un altre llibre?

 

La meva vida no dóna per més llibres. Ja m’agradaria, seria un senyal d’una vida apassionant, però no és així. Ganes i idees per un altre llibre sí que les tinc. El que necessito trobar de nou és el temps.