entrevistes > cinema >mar coll

Mar Coll  

«...és important que siguis conscient del tipus de peli que estàs fent i que t’ajustis al to durant tot el metratge» 

Per Neus Vallara - 08/07/2009

Mar Coll no ha pogut començar millor. "Tres dias con la família" és el seu primer llargmetratge i el film ha estat el gran triomfador de la darrera edició del Festival de Màlaga.

"Tres dies amb la família" és una pel·lícula molt directe. 85 minuts als quals ni els falta ni els sobra cap seqüència i en els que queda molt clar el missatge que vols transmetre. Mirades i gestos enlloc de diàlegs innecessaris. ¿Consideres que el cinema de vegades és massa grandiloqüent, pretensiós i que l’economia narrativa també pot oferir bons resultats com aquest?

Crec que la gràcia del cinema és que el gènere i el tipus de narrativa no determinen la seva qualitat.

A mi personalment m’interessa fer un cinema més proper de la realitat, que intenti reproduir les petites coses que em fan feliç o infeliç cada dia, amb totes les capes de lectura i les subtilitats implícites de la realitat que ens envolta, que per mi té una càrrega emocional més que suficient per justificar una i deu mil pel·lícules.

Ara bé, per posar un exemple, els melodrames del Almodóvar tenen diàlegs grandiloqüents mitiquíssims i una manera de fer anar la càmera completament estètica i no per això menys justificada.

El que és important és que siguis conscient del tipus de peli que estàs fent i que t’ajustis al to durant tot el metratge. Si estàs fent una peli de crítica social realista, evitar els diàlegs massa explicatius i poc creïbles és essencial.

Mar, tu dius que els personatges de "Tres dies amb la família" són “paralítics emocionalment”. ¿Seria molt arriscat afirmar que responen a un esquema abstret d’una tradició cultural-familiar com podria ser la catalana?

Sí, sempre és arriscat parlar d’arquetips culturals sense caure en els prejudicis. Hi ha de tot a tot arreu. Però ens arriscarem. Jo penso que els personatges de tres dies amb la família sí que responen una mica a una tradició de posar els valors de la feina, la austeritat i el “seny” per sobre de tot. I també tenen un cert pudor a l’hora d’ entrar en el terreny de la intimitat. Penso que sí que son característiques típiques dels catalans, encara que no exclusives.

Els personatges femenins són els que tenen un punt de vista més crític amb la família Vich, mentre que els personatges masculins es deixen arrossegar pel propi rol assumit en el marc familiar. ¿És pura casualitat a l’hora de definir els personatges o és una aposta per remarcar el paper de la dona dins les relacions familiars?

Sí que és veritat que hi ha alguna escena que suggereix que els personatges femenins viuen en certa manera castrats en les manifestacions emocionals pels masculins, tot i que en el cas de la família Vich, és una situació completament voluntària. El conjunt de les dones es mou en el patriarcat en total conformitat.

Hi han dues excepcions: el personatge de la mare, que realment té les emocions sempre a flor de pell i que és una característica de la seva feminitat, i el personatge de la filla, la prota, que és tan reprimida i continguda com els homes de la família. Estranyament, si observem com es mou la Léa i com es vesteix, podríem dir que és una mica noiet.

La veritat és que no tenia masses intencions a l’hora de definir la posició dels gèneres dins la família quan vaig escriure el guió més que la de remarcar el fet de que es relacionen més les dones amb les dones i els homes amb els homes per una qüestió de costums, però inevitablement han sortit altres coses…

Eduard Fernández diu que “Tres dies amb la família” és una d’aquelles pel·lícules que dóna sentit a una carrera... Com és això de debutar en el món del llargmetratge i tenir l’oportunitat de dirigir actors de l’alçada d’Eduard Fernández, Francesc Orella o Ramon Fontseré?

Doncs és un luxe, es clar. Son persones que han demostrat sobradament les seves capacitats per entendre un projecte, un personatge, aportar-hi talent i fer-lo millor. Aquí és el que va passar.

També és una càrrega extra de responsabilitat que ens va ajudar a ser més autoexigents per estar a l’alçada de les seves expectatives.

De totes maneres, després de superar el “corte” inicial, al final es treballa amb ells de la mateixa manera que es treballa amb qualsevol altre actor: amb sentit comú, sensibilitat i parlant.

I d’altra banda, també trobem cares més aviat desconegudes com la de Nausicaa Bonnin, que a més es va endur el guardó a la millor actriu en el Festival de Màlaga. ¿És aquesta una de les maneres de fusionar la veterania professional amb els nous talents emergents?

… La veritat és que l’objectiu no ha de ser el de fusionar la veterania professional amb els nous talents emergents sinó el de trobar el càsting ideal per la peli, tenint en compte el reclam publicitari que pot suposar tenir actors reconeguts com és el cas dels tres germans Vich. Ara sí, penso que és més important tenir un bon actor que una cara coneguda. Per això vam escollir a la Nausicaa Bonnin per sobre d’altres actrius més conegudes de la seva edat, perquè ens semblava que estaria millor en el paper de Léa.

La pel·lícula forma part d’OPERA PRIMA, projecte estratègic d'Escandalo Films i l’Escac per tal d’introduir nous valors en el món professional. Sens dubte, i a jutjar per la bona acollida de la teva pel·lícula en el darrer Festival de Màlaga, sembla que el projecte funciona i que els nous valors teniu molt a dir a l’hora de renovar el panorama cinematogràfic de casa nostra. ¿Sembla que aviat Juan Marsé deixarà de tenir raó quan va dir que el problema del cinema espanyol no és la pirateria sinó la manca de talent?

Crec que a Espanya s’ha demostrat que hi ha talent en molts àmbits artístics i culturals.

El que sí que es veritat és que es necessiten productors amb una altra mentalitat com és el cas de la gent d’Escándalo Films, que té un nivell d’exigència elevat, uns referents culturals més cosmopolites i que coneixen a un grapat d’ex-alumnes amb ganes de treballar i amb molta il·lusió, i talent!

Coneixo els projectes que s’estan preparant a l’Escándalo i estic convençuda que igualaran o superaran l’èxit de les dues primeres peces d’OPERA PRIMA. Així que esperem pel bé del cine que Juan Marsé s’equivoqui.