entrevistes > cinema > àngel sala

ÀNGEL SALA , director del Festival de Sitges  

«Es continua pensant en exhibició i distribució en termes dels anys 70 »

Per Aleix Cabrera i Bea Rodríguez - 25/06/2007

Una xerrada sobre el cinema a càrrec del director del Festival de Sitges, Àngel Sala, ens porta fins a la Universitat Autònoma de Barcelona, durant una de les trobades que organitza la UOC. A la sortida, el convidat es presta a una entrevista que acaba convertint-se en una conversa entre amants del cinema.

L'Àngel Sala és un home senzill, de posat tímid i parlar pausat, de veu càlida que manté el deix saragossà familiar. Predisposat a conversar sense minutar les paraules, ni ell ni nosaltres ens imaginem que trigarem 45 minuts a abandonar l'aula per requeriments d'un professor.

No és senzill sintetitzar la trajectòria professional del nostre entrevistat. A banda d'agafar el relleu de la direcció del Festival Internacional de Cinema de Catalunya, l'Àngel Sala també és escriptor, guionista i crític cinematogràfic. El trobem entre les pàgines de la revista Imágenes de actualidad i el podíem trobar fa uns anys en un despatx d'advocats.

De Dret al cinema, mai millor dit!

No he tingut la vostra sort. Tinc 42 anys i quan jo estudiava, a Saragossa, no existien els estudis de Comunicació audiovisual, ni de Periodisme. Llavors la gent de lletres teniem dues opcions: Filosofia i Lletres o Dret, i això vaig estudiar. Vaig ser advocat sis anys, fins i tot havia començat la tesi de Dret internacional; volia ser diplomàtic, però pels idiomes no em vaig atrevir.

l el cinema va trucar a la porta?

Jo anava al festival i feia entrevistes, articles i vaig començar a conèixer molta gent, fins que un dia, fart del despatx, vaig anar a Filmax i em van oferir treballar per al llançament d'una sèrie del Gozzilla durant sis mesos. Vaig acceptar sense pensar-m'ho. Després em van oferir treballar al festival, a TV3 i la bola es va anar fent grossa. Fins que el 2001 hi va haver un buit de direcció molt fort [al Festival de Sitges] i com que li tinc molt carinyo, al festival, ho vaig agafar provisionalment. Vist que va sortir bé, vaig seguir.

Un festival que cada cop té més adeptes i que arriba al 40è aniversari. Suposo que en prepareu una de grossa...

Sí, volem donar un premi 40 aniversari a una figura cabdal de tots aquests anys, no pel festival sinó pel cinema fantàstic. Tenim diversos candidats: Ridley Scott, Sam Raimi, el mateix Spielberg, si s'anima a venir (és una incògnita), o el Quentin Tarantino. Ja veurem... Si en venen més d'un haurem de donar un ex aequo [riu]. Algú vindrà.

Comentaves que tot festival s'aguanta sobre tres potes: el públic, la crítica periodística i la indústria, però sembla que la indústria necessita una falca.

S'està reinventant. Més que la indústria en si, és l'exhibició que és una mica caduca, sobretot a Espanya, on es continua pensant en exhibició i distribució en termes dels anys 70 i en la idea del cineplex nordamericà dels 80. És un sistema molt arcaic.

Només cal veure com tiren de veta de remakes...

Aposten pels remakes perquè els exhibidors d'aquest país són gent que posen un cinema com podrien posar un supermercat, perquè volen calers.

Hauria d'intercedir-hi el govern?

No. La iniciativa ha de ser privada, de la gent que aposti per un tipus de cinema que precisament s'està consumint en DVD. S'ha de canviar el xip de què totes les pel·lícules s'han d'estrenar en multiplex. Cal que canviï l'estructura de la distribució i l'exhibició. A més, estem patint la desaparició del concepte d'art house, perquè Verdi i Renoir, per exemple, passen pel·lícules que ens venen com a art i assaig, cosa que no són. S'estrena sense criteri, sense màrqueting... Vinga, vint pel·lícules cada setmana!

Les trames poden quedar en segon terme si els efectes especials s'ho valen?

Jo crec que cada vegada estan més integrats en la història, com a La guerra dels mons de Spielberg. Hi ha hagut un cert canvi en 3 o 4 anys. Es prima la pantalla gran, l'espectacularitat. És una forma de lluitar contra el DVD, la televisió, els vídeojocs i s'està fomentant el cinema de gran format als Estats Units, l'Imax, el relleu en 3-D. Però no deixen d'estar tots al mateix sac, és una lluita dins de les mateixes empreses, perquè ho controlen tot.

A vegades, fins i tot, fa la impressió que fan pel·lícules pensant en els videojocs.

Ara es pot fer un videojoc de qualsevol cosa, perquè ells [empreses audiovisuals com la Sony] controlen també aquest aspecte. Són les grans majors i, probablement, també controlen la televisió, que és un altre fenomen que està funcionant molt bé.

Tant bé funciona que la gent ni s'espera a l'emissió de les sèries i se les descarrega d'Internet!

Hi ha hagut una revolució televisiva molt important en els últims anys. Ha millorat molt en sèries de nous formats, temàtics. Tot va començar amb Los Soprano a través de la HBO; fa produccions molt cares amb apropiació del llenguatge cinematogràfic, grans actors i grans directors. Té una potència impressionant, fins al punt que hi ha sèries que, per a mi, són molt millors que moltes pel·lis. A més, tenen un format que els permet estendre's molt en el temps i per a certes històries és molt millor la sèrie que la pel·li, com Los Soprano o Lost. És gent que treballa molt bé el lleguatge televisiu i sap molt de cinema. Aconsegueixen que gent s'enganxi, fins a crear grups de culte, fins al punt de tenir en compte l'opinió dels seguidors a través de fòrums d'Internet.