crítiques > teatre > sweeney todd

Esquitxa de sang l'Apolo  

Sweeney Todd

Per Aleix Cabrera - 27/04/2009

La venjança és un plat que se serveix fred, sol dir-se, però al teatre Apolo ben al contrari, arriba a taula tòrrid a matar, qui sap si per una falla de la refrigeració del local o perquè Mrs. Lovett ha deixat el forn encès a l'espera que el seu estimat barber faci de les seves amb una platea i amfiteatre plens a vessar --de sang, és clar!

No podia ser d'una altra manera; són molts els distintius que avalen aquest musical sobreeixit al West End de Londres, Broadway, Madrid o Barcelona, ciutat que ja va acollir-lo ara fa catorze anys, tot i que aleshores el llibret era en català. Mario Gas torna a dirigir Vicky Peña, en el paper de Mrs. Lovett, i Joan Crosas, com a Sweeney Todd, aquesta vegada, ja no com a substitut de Constantino Romero. Tot plegat constitueix un segell de qualitat i professionalitat que es pot dir que n'assegura l'èxit.

I això que no fa ni un any, Tim Burton va convertir aquest títol en pel·lícula, i va quedar lluny de l'èxit teatral. La història és la mateixa, la d'un barber condemnat injustament a vagar mar endins, mentre el jutge que ha dictat la sentència es fa càrrec de la seva filla Johanna fins a l'adolescència. Aleshores, el barber torna al Londres del segle XIX, però amb una nova identitat més fosca, plena de ràbia, àvida de venjança, sota el nom de Sweeney Todd.

Precisament la peça teatral, a mans de Gas, mantè aquesta foscor i crueltat extremes, la de matar en una barberia i convertir els cadàvers en pastissets de carn a la botiga de sota; equitxant la platea d'un vermell ben viu, que a la pel·lícula de Burton quedava diluït a la part més rosa de l'argument, el romanç entre Johanna i el mariner que acompanya el barber.

Sweeney Todd és sobretot una història de venjança i recel. Uns sentiments que acaben corsecant i embogint tots els personatges, des del principal, el barber, al nen que ajuda a la botiga, passant per Mrs. Lovett, una dona que amaga més d'un secret.

L'argument ven. La sang també. Però ni argument ni sang resultarien efectius si no fos pels venedors. Joan Crosas, resulta diabòlic i fins i tot grotesc, brandant la navalla com un mestre d'esgrima, practicant talls tan precisos com ho faria un cirurgià i esgrimint cadascuna de les paraules que Stephen Sondheim va escriure. Tant a l'alçada, o més encara, està Vicky Peña en la interpretació de Mrs. Lovett, també grotesca en aquest paper de dona vulgar que aspira a una vida més refinada al costat del mar i de Todd, i excel·lent en la interpretació que fa dels temes, més complexos que cap altre.

Però més enllà dels protagonistes hi ha un repartiment ben digne, entre el qual destaca Teresa Vallicrosa, habitual del terreny musical (Boscos endins, Poe, El Mikado i Glups! de Dagoll Dagom), que retorna a Sweeney Todd.

Qui no conegui Sondheim, té l'ocasió de fer-ho ara amb una de les obres mestres; qui no conegui la història del barber diabòlic de Fleet Street, hauria d'afanyar-se a comprar l'entrada abans que deixi l'Apolo; qui hagi vist la pel·lícula, que no dubti a fer-ho també, se sorprendrà gratament. Hi ha lloc per a tots, fins i tot per als qui, com un servidor, la van descobrir quan eren catorze anys més joves.