La silibararera

Per Iker Zarallo Peretó - 20/04/2009

La silibararera

FINS EL 7 DE JUNY

La pots veure a: Teatre Gaudí Barcelona. C/ Sant Antoni Maria Claret, 120. Barcelona.

Horari: De dijous a dissabte a les 20:30 h. Diumenge a les 18:30 h.

Text: Txema Stamfford.

Directors: Ester Nadal i Txema Stamfford.

Repartiment: Albert Prat / Òscar Castellví, Sergi Vallès i David Verdaguer

Pianista: Oscar Machancoses.

Durada: 70 minuts.

Entrades: 16€.

Compra les entrades a través de Servicaixa o Atrapalo.com.

La silibararera (o quantes galetes pots posar-te a la boca fins que se’t deixi d’entendre). Per si amb el títol no quedava clar, amb el subtítol ja no queden dubtes. Estem davant d’una obra d’allò més absurda.

Després de vuit anys donant guerra, la companyia teatral elnacionalNOensvol, presenta un espectacle en el que tornen als seus orígens. Almenys això asseguren ells en una breu carta de presentació de La silibararera, una mena de disculpa per dedicar-se a fer el que els ha sortit de la barretina. “Un espectacle d’humor pur i dur, ens servim també de la creació pròpia. Juntament amb Txema Stanfford i Ester Nadal posem en escena una sèrie de textos, esquetxos i gags que hem emmagatzemat. Tot això neix de la necessitat de no parar, seguir fent el teatre que ens agrada. Tot un món ple de tonteria, del nostre humor més sincer que no pretén ser res més del que és: una diversió.” I sí, que s’ho passen bé es nota.

El problema és que l’encomanament de tanta diversió entre el públic no està assegurat. Per passar-s'ho realment bé amb La silibararera o vas molt mentalitzat per passar una hora orquestrat per una panda de pallassos fent el tonto, o tens un tarannà prou infantil com per poder-ne gaudir de tal exhibició sense haver de fer l’esforç.

Jocs de paraules amb poc transfons, mímiques a l’estil Jerry Lewis i reinterpretació d’acudits que no venen de nou, tot amanit amb tres actors i un pianista vestits amb unes pintes davant les quals es fa difícil no dibuixar un somriure a la cara.

Val a dir, que malgrat la gairebé inexistent línea argumental de l’obra, són els actors els que serveixen d’element emulgent i potenciador en tota una demostració d’interpretació. Òscar Castellví, David Verdaguer i Sergi Vallès ho donen tot (cos, anima i vergonya), i fan que l’evocador d’escombreries que resulta ser La silibararera (per la seva quantitat d’elements inútils més o menys inspirats que inclou) no faci pudor. Fins i tot aconsegueixen que el públic participi en la seva particular celebració. Des d’aquí, i per jugar el mateix joc, els enviem l’aplaudiment més absurd i el riure més amable.

[puja]