Poesia de la violència latent 

Lleons

Per Pep Barbany- 26/03/2009

Direcció
Pau Miró

Amb
Anna Alarcón
Òscar Muñoz
Víctor Pi
Àngels Poch
Bernat Quintana

Producció
Teatre Nacional de Catalunya

Escenografia
Francesc Moreno

Vestuari
Pi Piquer

Il·luminació
Luis Martí

Espai sonor i composició
Oriol Miró
Lucas Ariel Vallejos

Audiovisuals
Alfonso Ferri

Ajudanta de direcció
Laia Alsina

 

Del 12 de març
al 5 d’abril de 2009

Espectacle recomanat a partir de 14 anys

Horaris:
de dimecres a divendres, 20 h;
dissabte, 21.30 h; diumenge, 18 h.

Preus:
10-17 €

Podríeu situar-vos, només per uns moments, en una bugaderia? No pas una bugaderia self-service, no. Penseu, més aviat, en una bugaderia d’un barri de treballadors, com les d’abans, però en l’actualitat... Ho teniu? Bé, doncs heu de saber que és propietat d’una família que viu a la mateixa bugaderia, darrere la zona on atenen el públic, una planta baixa de no gaires metres quadrats. Sí? Doncs bé, una nit arriba una camisa plena de sang a una de les seves rentadores i les coses (aquelles coses de la família que sembla que mai no varien) comencen a transformar-se a una velocitat vertiginosa.

Imatges © David Ruano

Retorn a la bugaderia de Pau Miró, un petit zoològic ple de petites històries humanes i poètiques. Aquí, entre la quotidianitat de rentadores i roba planxada, planen històries de pèrdua, de dolor, frustració i també d’esperança.

Després de Búfals, faula urbana sobre la pèrdua de la unió familiar arran de la desaparició d’un fill, el dramaturg granollerí estrena a la sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya Lleons, la segona part d’una trilogia que acabarà el juliol amb Girafes. Lleons és un brillant exemple del talent narratiu de Miró, capaç d’oferir un intens i angoixant thriller que retrata amb tanta cruesa com poesia uns personatges extraordinaris per la seva normalitat, inquietants per la violència latent en les seves mirades, pel dolor present en les seves paraules.

En una fosca nit de Lluna plena un desconegut entra a una vella bugaderia amb la camisa tacada de sang. La mateixa nit, un “camell” apareix mort al barri. A partir d’aquí un dubte planejarà durant tota l’obra: és l’assassí aquest jove espantat i tremolós? Però Lleons va molt més enllà de la intriga inicial i aprofita aquest fet per retratar-nos els mecanismes de territorialitat, de domini, de protecció i supervivència d’un nucli familiar ferit, que intenta escapar d’un passat dolorós. Uns mecanismes que en qualsevol moment poden esclatar en ira i violència. Un dels grans encerts de Lleons és la narració de la història, que dosifica intel·ligentment allò que anem coneixent de cadascun dels personatges. Així, en cada conversa, cada gest, cada mirada i reacció, tot i ser brutalment quotidians, es van endevinant els caràcters: el dolor pacient i l’agressivitat latent d’uns pares marcats per la mort del fill; la paràlisi física i psicològica d’una filla que, incapaç d’allunyar-se del niu familiar, espera un príncep blau que se l’emporti ben lluny; un policia del barri xerrameca, marcat per una infantesa dolorosa; un noi de bona família ficat en problemes i que enveja el caliu familiar.

Però la mirada de Miró, poètica, lluny de furgar en el dolor, és capaç d’extreure esperança i humor de la grisor dels personatges i atrapa la força amb l’espectador. L’impecable text de Miró es recolza a més en un grup d’actors esplèndids, entre els que destaquen el jove Bernat Quintana, capaç de transmetre l’angoixa del seu personatge amb una força escènica brutal, i la sempre impecable Àngels Poch.

[puja]