Una d’aquelles obres que no passen mai de moda 

Mort d'un viatjant

Per Neus Vallara i Yolanda Aguilar- 19/02/2009

Teatre lliure
Sala Fabià Puigserver
Del 30 de gener al 22 de febrer

Intèrprets

Jordi Boixaderas (Willy Loman)

Rosa Renom (Linda Loman)

Pablo Derqui (Biff Loman)

Oriol Vila (Happy Loman)

Camilo García (Charley)

Victor Valverde (Ben)

Guillem Motos (Bernard)

Anabel Moreno (Dona)

Maria Cirici (Noia)

Frank Capdet (Howard)

Carles Cruces (Stanley)

Raquel Salvador (Noia)

Escenografia: Miguel Ángel Coso / Juan Sanz / Marianela
Disseny Il·luminació: Carles Lucena
Disseny Video: Alvaro Luna
Disseny vestuari: Antoni Belart
Disseny so i banda sonora: Àlex Polls
Ajudant direcció Montse Tixé
Regidoria / Atrezzo Maria de Frutos
Ajudant de vestuari Rosa Solé
Coordinador tècnic Marc Amigó
Producció Núria Juncà
Ajudant Producció Meri Notario

Estrenada a Broadway el 1949, just abans que els Estats Units entressin de ple en la dècada dels avenços tecnològics i el consumisme, Mort d’un viatjant d’Arthur Miller va ser aclamada com la primera peça teatral que qüestionava el somni americà del consumidor.

Imatges © Ros Ribas

El protagonista de “Mort d’un viatjant” és Willy Loman, un venedor ambulant novaiorquès de seixanta anys que viu de falses esperances i il·lusions, de la fantasia de vida que s'ha creat i de la míseres comissions que aconsegueix després d’haver fet un munt de quilòmetres. Loman és la imatge de la inseguretat i de quelcom passat de moda. Un personatge que és tendre i patètic a l’hora, que ens sembla increïble i a la vegada ens commou. Aquest viatjant s’enganya a ell mateix mentre manté constants picabaralles amb els membres de la seva família, sobretot amb el seu fill gran. I és que els defectes i els vicis d’una generació passen a la següent.

Mario Gas du a escena aquest clàssic sobre el fracàs i la nostàlgia en dos actes i un petit rèquiem envoltat d’un equip de primera: Eduardo Mendoza firma la versió catalana; Jordi Boixaderas és Willy; Rosa Renom, Linda, la seva dona; Oriol Vila i Pablo Derqui són Happy i Biff, els fills.

Si d’una cosa es beneficia la “Mort d’un viatjant” que podem veure al Teatre Lliure és del seu protagonista. Boixaderas construeix un Willy Loman que impressiona i transmet al públic totes les frustracions que travessa durant la seva vida, interpretant magníficament al personatge quan encara es veu capaç d’aconseguir els seus somnis i donant sortida a la frustració quan aquesta l’engoleix. Sentiments que tenen lloc a diferents edats del personatge i que, atès l’itinerari alternatiu que planteja l’obra, obliga a Boixaderas a fer uns canvis dràstics interiors i físics dels quals se’n surt força bé, amb l’ofici que arrossega aquest actor de destacada trajectòria. Entre la resta de personatges que li donen la rèplica destaca sobretot el jove Pablo Derqui, donant vida al fill que més el decepciona, aquell en qui havia llaurat totes les esperances i que no serà mai aquell personatge que el pare vol admirar ni la projecció del que ell voldria ser. Tots dos perdedors que saben del cert que no s’escaparan d’un destí que arrosseguen d’herència.

L’escenografia a càrrec de Miguel Angel Coso i Juan Sanz planteja la carretera per la que viatja sempre Loman, sense tocar de peus a terra i en la que finalment troba la mort que anuncia el títol de l’obra. Per ambientar un temps molt determinat estèticament se serveixen de diverses pantalles al fons de l’escenari que projecten imatges evocadores i de situació de les diferents escenes, optant, però, per la senzillesa d’atrezzo, més per situar al públic que es canvia d’espai o d’època que no pas perquè els personatges precisin d’un entorn físic en el que desenvolupar-se.

“Mort d’un viatjant” és d’aquelles obres que no passen mai de moda perquè remouen als espectadors de les cadires, que colpeja com un mirall en què cadascú s’hi veu reflexat sense rebre precisament una bona imatge. Quasi millor distanciar-se i no pensar, que les frustracions les visquin només els personatges, però sense oblidar que quan Miller ens va presentar en Willy Loman, segurament sense inventar-se res, va recórrer a un catàleg de personatges més reals que no ficticis…

[puja]