Cancún

Per Pep Barbany - 01/12/2008

Cancún

Una comèdia de Jordi Galceran d'embolics i de sorpreses, a partir d'un secret molt ben amagat durant anys que surt a la llum

Director:
JOSEP MARIA MESTRES

Producció:
FILA 7

Actors:
LLUÏSA CASTELLS LLUÏSA MALLOL FERRAN RAÑÉ TONI SEVILLA

Dos matrimonis (Remei i Vicenç, i Laura i Pau) que es coneixen des de fa 25 anys, viatgen de vacances a Cancún. Una nit, després de unes copes de més la Remei revela un fet del passat que va decidir la selecció de les actuals parelles... Al matí següent tot ha canviat per a la Remei, ja que no sap si la nova situació creada és un joc dels seus amics o una altra realitat.

Fem l'esforç d'anar a veure Cancun sense prejudicis: és difícil oblidar que Jordi Galceran va escriure El mètode Grönholm, però tenim dret a exigir-li un altre èxit mundial? Tanquem també els ulls davant un cartell poc engrescador, amb somriures de catàleg i camises hawaianes de colors impossibles. Entrem doncs al teatre amb precaució, sense grans expectatives, però oberts i amb ganes que ens facin passar una bona estona.

L'arrencada és àgil, sincera i directa. Dos matrimonis propers als cinquanta anys, amics de tota la vida, passen a Cancun les seves enèsimes vacances junts. Són personatges estereotipats, però servits amb empenta i ofici per un grup d'actors fantàstics. Destaca una esbojarrada Lluïsa Castells, però també estan molt bé Ferran Rañé, Toni Sevilla i Lluïsa Mallol.

El bon humor entre ells emmarca una felicitat massa perfecta, tan artificial com el bungalow d'aquest paradís. Fins que un d'ells, amb unes copes de més, revela un secret aparentment banal, però trasbalsador. I si no fos l'atzar el que ha provocat que acabem amb una persona i no una altra? Eterns dubtes existencials al voltant del destí i la felicitat que exerceixen d'eficaç motor d'arrencada.

A partir d'aquest moment la comèdia adopta un element fantàstic, un gir impossible que fa anar la història cap a un interessant camí ple de sorpreses. El problema és que aquesta opció narrativa, la de fer dubtar al públic del que és real i el que no ho és, ha de tenir en la ment del dramaturg un camí molt ben traçat, un pla detallat que condueixi cap a un final, si no sorprenent, almenys sí coherent. A Cancun, però, la broma se li escapa de les mans a Galceran que, incapaç de tancar el cercle, va allargant les situacions fins a un final decepcionant, amb accelerades reflexions metafísiques i un darrer recurs que sorprèn per ser tan fàcil i vulgar, justament allò que un tem però confia que no s'atreveixi a fer.

[puja]