crítiques > música > L’ocell de foc. Imaginació, màgia i música.

Del romanticisme a la revolució 

L’ocell de foc. Imaginació, màgia i música.

Per Enric Ros - 08/03/2010

Eiji Oue, director titular de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, - acompanyat pel gran violoncel·lista brasiler Antonio Meneses - va tornar a l'Auditori per oferir-nos un exquisit recorregut per la música simfònica de finals del segle XIX i principis del XX, que va anar del romanticisme de Berlioz a l'esperit revolucionari de Stravinsky.

Eiji Oue, director titular de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, - acompanyat pel gran violoncel·lista brasiler Antonio Meneses - va tornar a l'Auditori per oferir-nos un exquisit recorregut per la música simfònica de finals del segle XIX i principis del XX, que va anar del romanticisme de Berlioz a l'esperit revolucionari de Stravinsky.

Les darreres setmanes, l'Auditori ens ha ofert alguns dels plats forts de la música simfònica - la quarta de Txaikovski, la desena de Mahler... -, menús musicals contundents e inoblidables, peces mestres que anar paint lentament. Aquest dissabte, en canvi, vàrem poder gaudir d'un exquisit menú- degustació musical; una festival subtil, i aparentment més lleuger, de textures, estils i sensacions diferents, amb parades al romanticisme tardà, el neoclassicisme i la connexió amb el folklore. Va ser un concert memorable e intens, una veritable lliçó d'història de la música, magistralment interpretada per una OBC en plena forma, de nou sota la direcció d'un Oue, més vibrant i exuberant encara que de costum. En fi, un veritable regal.

La primera part del concert es va centrar especialment en un parell de compositors del romanticisme, Berlioz i Txaikovski, i un altre de més acadèmic, però també fascinant, Camille Saint- Saëns. El brillant simfonisme de Berlioz, representant genuí del romanticisme francès, va quedar plenament demostrat en l' interpretació de "El Corsari", una peça inspirada en un poema de Lord Byron que també va ser el punt de partida de l'òpera "Il Corsaro" de Verdi. Les aventures del pirata Conrad, una mena de Robin Hood heroic al marge de la societat del seu temps, un esperit lliure que en cinema haguessin brodat Tyrone Power o Errol Flynn, son evocades mitjançant una música enèrgica i brillant. L'obra ens mostra el sentiment exuberant de llibertat de Conrad, mitjançant uns explosius passatges de cordes, puntejats per alguns apunts melangiosos, on es recorda a Medora, l'amant del protagonista. Una mostra perfecte de pur romanticisme musical que Oue va dirigir amb gestualitat arravatada, deixant-se posseir per tota l'energia de la composició.

A continuació, una peça de Txaikovski, el compositor rus més inequívocament romàntic, ens va servir per comprendre l'evolució cap a les formes més turbulentes i bigarrades del romanticisme tardà. Aquesta magistral peça - en realitat, el moviment lent del primer quartet de corda del compositor rus -, ens va permetre escoltar el sublim so del violoncel d'Antonio Meneses, que no sentíem a l'Auditori des de feia més de quinze anys, carregat aquí de serenitat i esperit evocador d'una obscura melodia popular. Meneses, que ha interpretat al llarg de la seva prestigiosa carrera de Bach a Villa-Lobos amb mà mestre, va oferir aquí una magnífica interpretació que va capturar tot el turment i la sensibilitat del Txaikovski menys foragitat.

La primera part del concert, va concloure amb el "Concert per a violoncel i orquestra núm, 1 en la menor, op. 33" de Saint-Saëns, una magnífica mostra d'infinita curiositat i afany creatiu d'un compositor sovint titllat d'acadèmic, potser de forma un xic reduccionista, i que aquí ens va captivar amb una peça lluent, inspirada i enèrgica; concebuda com una successió d'allegros sense pausa, de gran bellesa. Meneses es va tornar a lluir, és clar, arrencant un bis de violoncel sol que va provocar els aplaudiments de tota l'orquestra i del mateix Oue.

Després del descans, ens vàrem endinsar en un parell d'obres de la primera meitat del segle XX. Per començar, les "Danses de Galanta" de l'hongarès Zoltán Kodaly; com el seu compatriota Bartók, un apassionat investigador del folklore del seu país, obsessionat en fusionar la música popular amb les complexes harmonies de la música del seu present, amb inesperades parades a l'atonalitat. Tot plegat queda reflectit a aquestes danses, dedicades a Galanta, la ciutat on va passar la primera etapa de la seva vida com a estudiant, un poble reconegut per la seva orquestra zíngara que, de ben segur, va captivar al Kodaly adolescent. Amb una poderosa base rítmica i una orquestració densa i complexa, amb llits de cordes i irrupcions abruptes dels vents, les danses reprodueixen la fascinació per la música dels gitanos hongaresos del segle XVIII.

I, per acabar, la suite de "L'ocell de foc", d'Stravinsky. Precisament, el compositor rus, juntament amb l'empresari Serge Diaghilev, va ser un dels grans revolucionaris del ballet durant el segle XX, creant una sèrie de peces contemporànies, arriscades i exuberants, que interpretarien els millors ballarins dels Ballets Russos creats per Diaghilev. "L'ocell de foc", rebuda amb aclaparador èxit al seu temps, va ser l'obra que va encetar aquesta transformació, adaptant un popular conte rus que narra la lluita d'un príncep, Ivan, per atrapar un preciós ocell fet de flames i or. A partir d'aquí, l'historia, de to fantàstic, es converteix en una fantasia plena d'encanteris, jardins encantats i princeses captives. Tot això, queda reflectit en la partitura de aquesta suite, colorista i turbulenta, plena d'energia e imaginació, conduïda per atronadores percussions, cordes rascades amb contundència i vents explosius. Una paleta impressionista que ocasionalment fa intuir un cert esperit atonal, una meravellosa música que una OBC en ple domini de les seves facultats va oferir a un públic que, emocionat i dempeus, va saber agrair tots aquests impagables presents.