William Borgens (Greg Kinnear) és un escriptor d’èxit que ara es troba en un període de sequera creativa després de la separació de la seva dona Erica (Jennifer Connelly), que ha refet la seva vida. William espera que Erica retorni amb ell i condiciona tot el seu futur a aquest esdeveniment. Els fills de William i Erica són dues persones completament diferents: Rusty (Nat Wolff), un adolescent vulnerable que busca viure noves sensacions, i Samantha (Lily Collins), universitària experimentada que rebutja el compromís. Quan l’amor s’apropi a les seves vides de maneres ben diferents, hauran de posar en qüestió tot el que pensaven d’ells mateixos.

Josh Boone debuta en la direcció, i com a guionista, amb una pel·lícula amable, emotiva i molt elegant en fons i forma. De fons tenim una història familiar amb uns protagonistes creïbles i propers a la realitat que mantenen relacions molt idealitzades però sense caure en el ridícul. La forma és una cinta ben rodada, de concepció clàssica però efectiva que posa l’èmfasi en el que toca, les interpretacions dels protagonistes.

Encara que alguns girs en la història són previsibles i el final és massa positiu (però qui vol veure un final trist en aquest tipus de pel·lícula?), la història interessa de principi a fi sobretot pel carisma de tots els personatges. Es combinen de manera equilibrada i ofereixen diferents visions de l’amor, de la concepció del que ha de ser la vida en les seves diferents etapes i del poder (en el seu sentit més ampli) de la literatura en les nostres vides. La vocació literària del film és mesurada; no cau en les cites o les mencions a autors sense sentit sinó que totes estan perfectament integrades i fan créixer la història.

El repartiment està molt ben triat. Greg Kinnear i Jennifer Connelly encapçalen un grup d’actors molt compromesos amb els seus papers i amb l’objectiu de que la història funcioni com un rellotge. Tots els actors s’impliquen a l’hora de donar vida a la varietat de relacions que existeix en la història i ho fa amb un convenciment que traspassa la pantalla i els acabes veient com una família real.

“Un invierno en la playa” és un drama familiar, amb alguns tocs de comèdia, de to lleuger però sòlidament construït. Un bon repartiment, un guió ben acabat i uns diàlegs enginyosos són les principals virtuts d’una cinta que no passarà a la història però que deixa sensacions satisfactòries i ganes de llegir i trobar el veritable sentit de l’amor.

Puntuació: 3.5 out of 5 stars

”Insensibles’, de Juan Carlos Medina, ens porta dues històries paral·lels que s’acabaran mesclant de manera tràgica. Per una banda la història d’un neurocirurgià que arran d’un accident de cotxe descobreix que té un càncer molt greu i que necessita un trasplantament de medul·la òssia, i per l’altra la història d’un nens reclosos per tenir la característica de ser insensibles. D’aquesta manera la pel·lícula ens situa en el temps actual però també en la Guerra Civil i en la postguerra. Presentada en el Festival de Sitges, la pel·lícula és l’òpera prima de Juan Carlos Medina, coautor també del guió al costat de Luis Berdejo, el prestigiós coguionista de la Saga “Rec”.

“Insensibles” té una bona combinació de rostres coneguts amb d’altres que no -sobretot els nens que formen part del repartiment. Entre els noms coneguts Àlex Brendemühl, Juan Diego, Lluis Soler, Irene Montalà i Bea Segura. Destacar l’actor Tomas Lemarquis que s’encarrega d’interpretar el personatge més impressionant del film, inquietat i que no diu paraula.

La idea de les dues històries genera algun desequilibri. La història dels insensibles és molt més interessant, captivant que no pas la de la recerca de Brendemühl. El punt de partida del film, tot el tema dels nens que no senten el dolor i que són separats de les seves famílies, és diferent i, per tant, atraient. En aquest aspecte malgrat ser un altre film sobre la memòria històrica, “Insensibles” mira d’encarar-ho amb un punt d’originalitat i de thriller amb dosis de suspens. Però és precisament la història en l’actualitat protagonitzada per Àlex Brendemühl la que acaba sent més carregosa, excessivament obvia i ja vista. Mentre el film s’apropa al seu desenllaç excedeix els tints dramàtics, allargant com un xiclet la intriga i els punts de gir i, probablement, a tothom li aniria bé que arribés el final definitiu. En resum, s’agraeix l’esforç però no, no acaba de funcionar el conjunt sobretot per un tema de guió desequilibrat.

Puntuació: 3 out of 5 stars

Crida l’atenció la coincidència en el tema de fons de les dues darreres guanyadores del festival de Màlaga: la rebel·lia dels adolescents. Tema també d’actualitat per la recent estrena de “Fill de Cain”. Però a diferencia de la pel·lícula de l’any passat, “Els nens salvatges” de Patricia Ferreira, aquest drama signat per Gracia Querejeta es queda lluny del que es podria esperar d’un film premiat ja ben entrat el segle XXI.

Amb la dificultat que comporta aixecar un llargmetratge en aquest país actualment, i en ple tancament de sales arreu, la pel·lícula no aporta pràcticament motius pels quals valgui fermament la pena desembutxacar el preu d’una entrada. El primer que sobta de la proposta en el seu conjunt (tècnic, artístic i específicament de guió) és que podríem estar davant d’un film rodat als anys 80.

D’entrada, el seu plantejament no amaga sorpreses, doncs el cinema i la televisió ens han ofert ja nombroses situacions comparables. Per si aquesta mancança en el guió no fos suficient, la definició i, sobretot, els diàlegs, concedeixen poc marge de maniobra a uns actors que esdevenen el més destacable de tot plegat. Maribel Verdú torna a treballar amb la directora després del bon resultat que va obtenir individualment amb “Siete mesas de billar francés”, on va guanyar el Goya. Tito Valverde aguanta perfectament el canvi de registre respecte al que hem vist recentment en ell. Paral·lelament, també sumen els treballs de secundaries com Belén López i Susi Sànchez.

Després d’una primera meitat del tot decebedora, la pel·lícula pren un gir que aconsegueix rescatar-nos de la tòpica i típica estructura inicial. Tot i que aquest gir obre una fase d’interrelació més interessant amb l’espectador, la directora no arriba a poder amagar en cap moment les costures d’un guió ple de diàlegs sobreexplicatius que no donen treva al conjunt. La mirada de Querejeta no arriba a commoure consciències de cap dels públics que s’hi podrien veure afectats per la situació exposada, que no són pocs. Tocar temes com la covardia que no ens permet comunicar-nos degudament amb els nostres sers estimats, o els prejudicis als que això ens aboca, descuidant la labor que s’espera de nosaltres en vers als nostres fills, no és suficient. El cinema (i la vida) ja ens han explicat que ni les lliçons les poden donar només els adults, ni la desorientació és únicament atribuïble als adolescents. Però si la intenció és recordar-nos-ho, avui en dia gaudim en aquest país d’una molt sana i renovada creativitat per escollir noves formes d’expressar-ho audiovisualment, formes que brillen per la seva absència. Tot el contrari que l’encertat film de Patricia Ferreira.

Puntuació: 2 out of 5 stars

La pel·lícula ens presenta Tina, una noia tímida que viu amb la seva mare. Tina coneix Chris, comencen a sortir i decideixen fer una ruta amb caravana per tenir un temps per ells i gaudir de la seva felicitat. El que es presentaven com unes vacances fantàstiques s’anirà convertint en un viatge ple de violència.

“Turistas” és una road-movie boja i descontrolada, una pel·lícula que parla de les relacions i de tots els secrets amagats. Però, a diferència de “Kill List“, es veu des d’un prisma bastant còmic, ple de situacions hilarants, tot i resultar molt salvatges. El que busca la pel·lícula és un humor salvatge i retorçat que connecta bé amb l’espectador perquè busca al petit sàdic que tots portem dintre, el que gaudeix amb l’excés i amb la irreverència però que a la vegada s’horroritza amb el gust de l’ésser humà per la violència.

Els dos actors protagonistes són també autors del guió, un text que manté la tensió i acompleix tots els objectius que es proposa. D’una banda presenta a la perfecció a uns personatges que resulten entranyables; a continuació, construeix una història d’amor rara però comprensible donades els circumstàncies vitals dels protagonistes. Un cop presentada la situació, la pel·lícula dona un gir inesperat que sorprèn primer però després s’endevina lògic si pensem una mica en les personalitats d’aquests individus.

Si el seu treball com a guionistes és molt bo, la seva forma de donar vida a Tina i Chris és encara molt més interessant. Alice Lowe i Steve Oram dibuixen uns personatges creïbles, plens de dubtes però feliços per estar junts i que canvien de manera coherent a mesura que avança el metratge. Entranyables, estranys però també salvatges aquests dos turistes veuen el món de manera diferent, com un somni boig i sense restriccions, i construeixen una realitat paral·lela on no existeixen els límits ni la lògica.

“Turistas”  és una pel·lícula divertida però també un viatge cap a la més depurada expressió de la bogeria, resseguint les trajectòries d’uns protagonistes poc estables en origen. Humor políticament incorrecte i violència descontrolada són les característiques principals d’un molt bon film que, per sort, ha aconseguit trobar el seu lloc a la cartellera.

Puntuació: 4 out of 5 stars

El passat diumenge el cinema Aribau Club acollia la cerimònia de clausura del festival, presentada pel periodista Toni Puntí i amb la presència del director de tot plegat, Joan Cases, que va mostrar el seu entusiasme per l’èxit aconseguit en la present edició, en la que fins i tot l’Interdocs multiplicava per quatre les previsions de participació.

El documental seleccionat per tancar el festival va estar “North of the Sun”, l’aventura de dos joves estudiants de cinema Inge Wegge i Jørn Ranum a la recerca de l’onada perfecte. Però lluny de les palmeres i el sol, decideixen endur-se les seves estimades planxes de surf a una illa de l’Àrtic a la costa del nord de Noruega. Com Wegge i Ranum, segurament el jurat del DocsBarcelona (Quim Casas, Judith Colell, Oriol Porta i Alfred Vernis) ho a tingut difícil en la seva recerca, en aquest cas, del documental perfecte.

Al final van ser cinc i no quatre els films premiats, ja que “Bajarí” d’Eva Vila es va endur una menció especial reconeixent el seu treball de recuperació de la memòria de la bailaora Carmen Amaya i el seu viatge al cor de la Barcelona Gitana.

El premi de Teens & Docs, escollit pel públic més jove, va caure en mans de Roger Soldevila, Isaac Martínez i Josep Parés, directors de “En un xip multicolor. La vida de Neil Harbisson”, que com ve diu el títol ens explica la història de Neil Harbisson (també present a la gala) el primer cyborg del món, un noi que pateix d’acromatisme (només hi veu en blanc i negre) fins que l’implanten un xip-Eyeborg al cervell que li permet traduir els colors a sons.

El públic general per la seva banda va premiar “Con mi corazón en Yambo”. I és que resulta difícil no quedar commocionat amb la història de María Fernanda Restrepo i el seus germans. El 1988, els germans de María Fernanda, la directora del film, van ser segrestats, torturats, assassinats i desapareguts per la policia equatoriana. Desprès de més de 20 anys, de la seva desaparició es reobre una nova recerca a Yambo.

El premi nou talent, lliurat pel jurat del festival, va caure en mans de la xilena Maite Alberdi i el seu “El salvavidas”, en el que ens explica ,sense necessitat de gravar el mar – tot un repte -, de Mauricio, que creu que el millor socorrista és aquell que no entra mai a l’aigua, que un bon professional aplica mesures preventives per evitar que la gent s’ofegui. Tot el contrari que  Jean Pierre, el socorrista de la torre veïna, a qui Mauricio no pot ni veure.

Finalment el premi DocsBarcelona a la millor pel·lícula se l’endugué la sòrdida, crua i valenta “The Act of Killing” de Joshua Oppenheimer, retrat d’Anwar i els seus amics, uns assassins confessos de més d’un milió de persones, es comprometen a explicar-nos la veritat. Però amb una condició,  volen esdevenir estrelles dels seus gèneres cinematogràfics favorits: gàngster, western i musical. Ells escriuen els guions, ells s’interpreten i juguen a ser les seves pròpies víctimes. Tremend!

No ens agradaria concloure l’article sense com a mínim mencionar altres documentals que malgrat s’hagin quedat sense premi mereixen també distinció. Com l’interessantíssim i ben muntat  “Google i el Cervell Mundial”,  l’emocionant “I am Breathing”, la sorpresa de “The Queen of Versailles”, o l’emotiva i bella “Approved for Adoption, per citar-ne quatre. De fet creiem que mereixen més que una simple menció. És per això que els dedicarem especial atenció amb una sèrie d’articles setmanals en els que us parlarem en detall de cada un d’ells  i d’altres films que ens han cridat l’atenció en aquest DocsBarcelona 2013. Així que esteu atents i  arreveure!

Después de una semana del fin de la edición de este año del Festival de Cannes, repasamos lo mejor que se ha visto en el festival con este top 15 que recoge lo mejor de lo mejor.

Han sido 12 días de festival. En mi caso, 50 películas. Con un nivel medio muy alto. Y sin lugar a dudas, algunos de los mejores filmes que podremos ver los próximos meses. Éste es mi TOP 15, todos de notable para arriba:

1. LA VIE D’ADÈLE – Chapitre1 & 2 d’Abdel Kechiche con Adèle Exarchopoulos y Léa Seydoux.
Auténtica y veraz historia de amor entre dos mujeres favorita de casi toda la crítica. Adèle Exarchopoulos es todo un descubrimiento. Ganadora de la Palma de Oro y del Premio FIPRESCI.

2. LA GRANDE BELLEZZA de Paolo Sorrentino con Toni Servillo.
Esta ‘Dolce Vita’ del siglo XXI es la película que más dividió a la crítica. Adorada u odiada. Brillante crítica a la élite política, cultural y económica de Italia y un precioso homenaje a Roma. Presentada a Competición

3. L’IMAGE MANQUANTE de Rithy Panh.
El documentalista camboyano sigue contándonos las atrocidades que cometieron los jemeres rojos en su país. Imágenes de archivo, voz en off y figuritas de barro. Poderosa. Ganadora de Un Certain Regard.

4. INSIDE LLEWYN DAVIS de Joel i Ethan Coen con Oscar Isaac, Carey Mulligan, John Goodman y Justin Timberlake.
Los Coen vuelven a dar en el clavo con la historia de un música de folk en el Greenwich Village neoyorquino en 1961. Llena de detalles marca Coen. Una delicia. Ganadora del Gran Premio del Jurado.

5. LIKE FATHER, LIKE SON de Hirokazu Kore-eda.
Nuevamente Kore-eda y sus familias. La confusión entre dos niños recién nacidos descubierta 6 años más tarde, le sirve al japonés para hablar sobre la forma de educar a los hijos, el peso de la tradición y el linaje. Sencilla y sensible. Premio del Jurado.

6. LA JAULA DE ORO de Diego Quemada-Díez. Ganadora del Premio Un Certain Talent para su reparto.

7. LE DERNIER DES INJUSTES de Claude Lanzmann Diego Quemada-Díez.Fuera de concurso.

8. VENUS IN FUR de Roman Polanski con Matthieu Amalric y Emmanuelle Seigner. Presentada a Competición.

9. THE IMMIGRANT de James Gray con Marion Cotillard, Joaquin Phoenix y Jeremy Renner. Presentada a Competición.

10. BORGMAN de Alex van Warmerdam. Presentada a Competición.

11. NEBRASKA de Alexander Payne amb Bruce Dern i Will Forte. Ganadora del premio al mejor actor para Bruce Dern.

12. JIMMY P. (PSYCHOTHERAPY OF A PLAINS INDIAN) de Arnaud Desplechin amb Benicio del Toro i Matthieu Amalric. Presentada a Competició.

13. EL PASADO de Asghar Farhadi con Bérénice Bejo, Tahar Rahim y Babak Karimi. Premio a la mejor actriz para Bérénice Bejo.

14. A TOUCH OF SIN de Jia Zhang-Ke. Premio al mejor guión.

15. ONLY LOVERS LEFT ALIVE de Jim Jarmusch con Tilda Swinton, Tom Hiddleston, Mia Wasikowska y John Hurt. Presentada a competición.

Després d’una setmana de la fi de l’edició d’enguany del Festival de Cannes, repassem el millor que s’ha vist al festival amb aquest top 15 que recull el millor del millor.

Han estat 12 dies de festival. En el meu cas, 50 pel·lícules. Amb un nivell mig molt alt. I sense cap dubte, alguns dels millors films que podrem veure els pròxims mesos. Aquest és el meu TOP 15, tots de notable cap a dalt:

1. LA VIE D’ADÈLE – Chapitre1 & 2 d’Abdel Kechiche amb Adèle Exarchopoulos i Léa Seydoux.
Autèntica i veraç història d’amor entre dues dones favorita de gairebé tota la crítica. Adèle Exarchopoulos és tot un descobriment. Guanyadora de la Palma d’Or i del Premi FIPRESCI.

2. LA GRANDE BELLEZZA de Paolo Sorrentino amb Toni Servillo.
Aquesta ‘Dolce Vita’ del segle XXI és la pel·lícula que més ha dividit a la crítica. Adorada o odiada. Brillant crítica a l’elit política, cultural i econòmica d’Itàlia i un preciós homenatge a Roma. Presentada a Competició.

3. L’IMAGE MANQUANTE de Rithy Panh.
El documentalista cambotjà segueix contant-nos les atrocitats que van cometre els jemers vermells en el seu país. Imatges d’arxiu, veu en off i figures de fang. Poderosa. Guanyadora d’Un Certain Regard.

4. INSIDE LLEWYN DAVIS de Joel i Ethan Coen amb Oscar Isaac, Carey Mulligan, John Goodman i Justin Timberlake.
Els Coen tornen a donar en el clau amb la història d’un música de folk en el Greenwich Village novaiorquès en 1961. Ompli de detalls marca Coen. Una delícia. Guanyadora del Gran Premi del Jurat.

5. LIKE FATHER, LIKE SON de Hirokazu Kore-eda.
Novament Kore-eda i les seves famílies. La confusió entre dos nens nounats descoberta 6 anys més tard, li serveix al japonès per a parlar sobre la forma d’educar als fills, el pes de la tradició i el llinatge. Senzilla i sensible. Premi del Jurat.

6. LA JAULA DE ORO de Diego Quemada-Díez. Guanyadora del Premi Un Certain Talent pel seu repartiment.

7. LE DERNIER DES INJUSTES de Claude Lanzmann Diego Quemada-Díez. Fora de concurs.

8. VENUS IN FUR de Roman Polanski amb Matthieu Amalric i Emmanuelle Seigner. Presentada a Competició.

9. THE IMMIGRANT de James Gray amb Marion Cotillard, Joaquin Phoenix i Jeremy Renner. Presentada a Competició.

10. BORGMAN d’Alex van Warmerdam. Presentada a Competició.

11. NEBRASKA d’Alexander Payne amb Bruce Dern i Will Forte. Guanyadora del premi al millor actor per Bruce Dern.

12. JIMMY P. (PSYCHOTHERAPY OF A PLAINS INDIAN) d’Arnaud Desplechin amb Benicio del Toro i Matthieu Amalric. Presentada a Competició.

13. EL PASADO d’Asghar Farhadi amb Bérénice Bejo, Tahar Rahim i Babak Karimi. Premi a la millor actriu per Bérénice Bejo.

14. A TOUCH OF SIN de Jia Zhang-Ke. Premi al millor guió.

15. ONLY LOVERS LEFT ALIVE de Jim Jarmusch amb Tilda Swinton, Tom Hiddleston, Mia Wasikowska i John Hurt. Presentada a competició.

Un home de negocis s’enfronta a una dura decisió: ser-li fidel o no a la seva dona. A partir d’aquest moment s’origina una sèrie d’esdeveniments que es desenvolupen arreu del món amb conseqüències dramàtiques, fent que la trama acabi donant un gir de 360 graus fins al personatge que ha iniciat el cercle. Escrita a l’ombra de la crisi bancària internacional, la Primavera Àrab, l’amenaça de les pandèmies globals i la inestabilitat en l’Eurozona, per als creadors de “360- Juego de destinos” el món mai ha estat tan interconnectat com ara. I a aquest món interconnectat ens guia Fernando Meirelles, director de “Ciudad de Dios” i ”El jardinero fiel”, i amb un brillant repartiment encapçalat per Anthony Hopkins, Jude Law, Rachel Weisz i Ben Foster juntament amb altres menys coneguts i que, les històries dels quals, acaben tenint més pes.

La nova pel·lícula de Fernando Meirelles adapta “La ronda”,  novel·la de 1900 de l’escriptor austríac Arthur Schnitzler . Com aquesta, la pel·lícula comença a Viena, en el cas del film amb una noia que s’està fent unes fotos per oferir els seus serveis per internet. Com a la novel·la, el film basa la seva narrativa en una “ronda”, en històries interconnectades en 360º, una rodona completa. Ella és el punt de partida de la ronda cinematogràfica. Les decicions d’un personatge afecten d’alguna manera al següent, que actua, decideix i tot això afecta un altre, etc… Narrativament “360- Juego de destinos” no descobreix cap sopa d’all, ja que històries creuades ja s’ha vist en altres films com “Vidas cruzadas” per exemple.

“360- Juego de destinos” és un film contundent visualment però fred des del punt de vista emocional, deixant distància amb els seus personatges i sense moralitzar per què fan o per què no. No explica massa, deixa molt d’espai perquè l’espectador ompli forats. És un film per gent aficionada als retalls de vides, als joc de daus en que es pot convertir una decisió important i que creguin que tothom està relacionat d’una manera o altre amb el del costat. Com una simple decisió pot alternar per sempre una vida, per bé o per mal i no només la pròpia sinó que pot provocar un efecte en cadena sobre d’altres. Decisions que et poden conduir a l’amor etern o a deixar-lo escapar de manera definitiva, que et canvien una vida en un no res. Meirelles construeix una pel·lícula rodona en quant a trama. Potser no tan rodona respecte a arrodonir el que vol explicar, en el detall, en l’endinsar-se en els personatges, però igual ja està bé que deixi que l’espectador posi de la seva collita, com aquells llibres de construeix la teva aventura.

Puntuació: 3.5 out of 5 stars

Text en català

Y nos equivocamos todos. A Spielberg y a su jurado, también les encantó la historia de amor de 3 horas entre dos chicas con escenas de sexo explícito de ‘La vie d’Adèle’.

Era la favorita de toda la crítica, ayer se llevó el premio FIPRESCI, pero la opinión general entre la crítica era que no se veía a Spielberg, Ang Lee o Nicole Kidman premiando una película como la de Abdel Kechiche. Pero es que además, y dado que la película que gana la Palma de Oro, no puede recibir ningún otro premio, han mencionado de manera explícita, y merecida, el trabajo de sus dos protagonistas, Adèle Exarchopoulos que está extraordinaria y Léa Seydoux.  Algo similar a lo que ocurrió el año pasado con ‘Amour’ y Emmanuelle Riva y Jean-Louis Trintignant.

El Gran Premio del Festival ha sido para ‘Inside Llewyn Davis’ de los hermanos Coen que merecidamente no se van de vacío de Cannes.  Sonaba en los apartados de mejor director, mejor guión o mejor actor para Oscar Isaac, pero este premio es también una justa recompensa para el excelente film de los Coen en su conjunto.

La que parecía que podía ser la apuesta de un jurado presidido por Spielberg por tratar el tema de la familia,  la japonesa ‘Like Father, Like Son’ de Hirokazu Kore-eda, se lleva un merecido Premio del Jurado.

Sin lugar a dudas, uno de los premios más discutidos es el de mejor director para el mexicano nacido en Barcelona Amat Escalante por ‘Heli’. Es indiscutible que lo mejor de esta película es la labor de dirección y que la primera hora es ejemplar, pero en su parte final, la película pierde gran parte de su intensidad, si bien este hecho es más achacable al guión que a la dirección.

Y tampoco se esperaba el premio a la mejor actriz para Berenice Bejo por ‘The Past’ de Asghar Farhadi. De todas formas, tampoco había muchas más candidatas, dado que la pareja protagonista de ‘La vie d’Adèle’ no se lo podía llevar porque la película de Kechiche ha ganado la Palma de Oro.

Donde sí estaba el tema más complicado era en la elección del mejor actor. Se hablaba, y mucho, del protagonista de ‘Inside Llewyn Davis’, Oscar Isaac,  la pareja protagonista de ‘Jimmy P.’, de Michael Douglas en ‘Behind the candelabra’ o de Tony Servillo en ‘La Grande Bellezza’, pero al final quien se ha llevado el gato al agua ha sido Bruce Dern por su padre senil en ‘Nebraska’ de Alexander Payne. Y no sería de extrañar que éste fuera el primer premio de muchos que están por venir y quién sabe si no acabará en el Oscar.

Finalmente el premio al mejor guión, en otra decisión bastante discutida, ha correspondido al chino Jia Zhangke por ‘A Touch Sin’, cuando había otros trabajos que parecían mucho más merecedores de premio, como el de los hermanos Coen en ‘Inside Llewyn Davis’ o el de Roman Polanski y David Ives en ‘Venus in fur’.

En definitiva, unos premios muy repartidos, ninguna película se lleva más de un premio, en los que la mejor película se ha llevado el premio más importante y sin ningún disparate a destacar, salvo el olvido de ‘La Grande Bellezza’.

Texto en castellano

I ens vam equivocar tots. A Spielberg i el seu jurat també els va encantar la historia d’amor de 3 hores entre dues noies amb escenes de sexe explícit de ‘La vie d’Adèle’.

Era la preferida de tota la crítica, el dia anterior s’havia endut el premi FIPRESCI, però la opinió general entre la crítica era que no es veia a Spielberg, Ang Lee o Nicole Kidman premiant una pel.lícula com la de Abdel Kechiche. Però és que a més, i donat que la pel.lícula que guanya la Palma d’Or, no pot rebre cap altre premi, han mencionat de manera explícita, i merescuda el treball de les seves dues protagonistes, Adèle Exarchopoulos que està extraordinària i Léa Seydoux.  Quelcom similar al que va pasar l’any passat amb ‘Amour’ i Emmanuelle Riva i Jean-Louis Trintignant.

El Gran Premi del Festival ha estat per ‘Inside Llewyn Davis’ dels germans Coen que merescudament no se’n van de Cannes amb les mans buides.  Sonava en els apartats al millor director, millor guió o millor actor per Oscar Isaac, però aquest premi és també una justa recompensa per l’excel.lent film dels Coen en el seu conjunt.

La que semblava que podía ser l’aposta d’un jurat presidit per Spielberg, per tractar el tema de la familia, la japonesa ‘Like Father, Like Son’ de Hirokazu Kore-eda, s’emporta també un merescut Premi del Jurat.

Sense cap mena de dubte, un dels premis més discutits és el del millor director pel mexica nascut a Barcelona Amat Escalante per ‘Heli’. És indiscutible que el millor d’aquesta pel.lícula és la tasca de direcció i que la primera hora és exemplar, però en la seva part final, la pel.lícula perd gran part de la seva intensitat, si bé aquest fet és més atribuïble al guió que a la direcció.

I tampoc s’esperava el premi a la millor actriu per Berenice Bejo per ‘The Past’ d’Asghar Farhadi. De tota manera, tampoc hi havia moltes més candidates donat que la parella protagonista de ‘La vie d’Adèle’ no se’l podia endur perquè la pel.lícula de Kechiche havia guanyat la Palma d’Or.

On si estava el tema més complicat era en l’elecció del millor actor. Es parlava, i molt, del protagonista de ‘Inside Llewyn Davis’, Oscar Isaac,  de la parella protagonista de ‘Jimmy P.’, de Michael Douglas a ‘Behind the candelabra’ o de Tony Servillo a ‘La Grande Bellezza’, però al final qui s’ha endut el gat a l’aigua ha estat Bruce Dern, pel seu pare senirl a ‘Nebraska’ d’Alexander Payne. I no seria d’extrañar que aquest fos el primer premi de molts que estan per venir i qui sap si no acabaran amb l’Oscar.

Finalmente el premi al millor guión, en una altra deciió força discutida, ha estat pel xinès Jia Zhangke per ‘A Touch Sin’, quan hi havia altres treballs que semblaven molt més mereixedors de premi, com el dels germans Coen a ‘Inside Llewyn Davis’ o el de Roman Polanski i David Ives a ‘Venus in fur’.

En definitiva, uns premis molt repartits, cap pel.lícula s’enduu més d’un premi, en els que la millor pel.lícula s’ha emportat el premi més important i sense cap disbarat a destacar, tret potser de l’oblit de ‘La Grande Bellezza’.

Text en català

Si bien Polanski es un habitual del festival desde los años 70, ésta es sólo su tercera participación en la competición. Se estrenó con ‘El quimérico inquilino’ en 1976 y ganó la Palma de Oro del 2002 con ‘El pianista’.

Tras ‘Un dios salvaje’, vuelve a llevar al cine una obra de teatro, la adaptación de David Ives, de la novela del siglo XIX de Sacher-Masoch del mismo título. Pero si en ‘Un dios salvaje’ algunos le acusamos de ser excesivamente respetuoso con el texto y de aportar poco en su paso a la pantalla grande, lo que hace en ‘Venus in fur’ es puro cine.

La película empieza con un travelling a lo largo de una calle de Paris, al son de una dramática composición de Alexandre Desplat, que nos lleva hasta un teatro en el que un director habla por teléfono desesperado tras todo un día de pruebas sin haber encontrado a la actriz para la obra que quiere representar. Pero entra en escena Vanda, una actriz de poca monta, que se llama como el personaje que quiere interpretar.

A partir de ahí, gracias a un guión muy inteligente e ingenioso, arranca un divertido y turbio juego entre realidad y ficción, la relación entre hombres y mujeres, sadomasoquismo y el psicoanálisis basado en un agudo y preciso diálogo en el que irán surgiendo reflexiones sobre la creación de la obra artística, su adaptación (el autor dirige su propia obra porque está harto que los directores se la alteren), su ejecución, su propiedad…

Y todo esto con sólo dos intérpretes soberbios, Matthieu Amalric, verdadero alter-ego del director, y Emmanuelle Seigneur, su esposa, y en un único escenario.

La última película presentada a concurso en esta edición del Festival de Cannes es ‘Only Lovers left alive’ del estadounidense Jim Jarmusch con Tilda Swinton, Tom Hiddleston, Mia Wasikowska y John Hurt. La historia del amor entre Adam y Eve, sofisticados, inteligentes, bohemios y vampiros. Una historia de amor de muchos siglos.

Adam es un músico underground que vive en Detroit (un detalle que el primer plano de la película sea un single girando en el tocadiscos). Eve vive en Tánger sin oficio conocido. Ambos se alimentan de sangre de humanos que obtienen de hospitales o compran. Pero no matan. No se fían de la calidad de la sangre de los humanos / zombies del siglo XXI.

En ‘Only Lovers Left Alive’ todo es muy sofisticado y supercool. Jarmusch deja la narración en segundo plano y crea una atmósfera melancólica y triste, en la que de vez en cuando surgen inspirados momentos cómicos. Con diálogos llenos de referencias a músicos, escritores o científicos, que buscan la complicidad del culto espectador de las pelis de Jarmusch, pero que le dan al film un ritmo pausado no apto para espectadores con poca paciencia.

Lamentablemente, Jarmusch se empeña en repetir este tipo de diálogos que si bien al principio hacen gracia, a medida que avanza la película van perdiendo su efectividad.

Ese tono meláncolico y moroso, pero también sugerente y evocador, se rompe cuando irrumpe en pantalla Ava, la hermana más espontánea y joven de Eve, interpretada por una Mia Wasikowska que roba las escenas en las que aparece a sus compañeros de reparto.

Da la impresión de que Jarmusch con ‘Only Lovers Left Alive’ no pretende encontrar sangre nueva para las filas de sus seguidores y ha buscado sobre todo gustar a sus partidarios a los que nos ha dejado satisfechos.

La película que clausura esta edición del Festival de Cannes es ‘Zulu’ de Jérôme Salle, protagonizada por un Forest Whitaker muy delgado y un muy musculado Orlando Bloom que aprovecha cualquier momento para mostrar su torso desnudo. Un film policiaco ambientado en Sudáfrica entorno a la investigación de un caso de drogas que provoca la aparición de varios muertos. A pesar de tener buen pulso, las situaciones que plantea son tan grotescas y ridículas que neutralizan la tensión y cualquier interés por la trama.

Texto en castellano

Si bé Polanski és un habitual del festival des dels anys 70, aquesta és només la seva tercera participació a la competició. Es va estrenar amb ‘El quimérico inquilino’ el 1976 i va guanyar la Palma d’Oro el 2002 amb ‘El pianista’.

Després de ‘Un dios salvaje’, ara torna a portar al cinema una obra de teatre, l’adaptació de David Ives de la novel.la del segle XIX de Sacher-Masoch del mateix títol. Però si a ‘Un dios salvaje’ alguns el vam acusar de ser excessivament respectuós amb el text i d’aportar poc en el seu pas a la gran pantalla, el que fa a ‘Venus in fur’ és pur cinema.

La pel·lícula comença amb un travelling al llarg d’un carrer de Paris, al so d’una dramàtica composició d’Alexandre Desplat, que ens porta fins un teatre en el que el director parla per telèfon desesperat després de tot un dia de proves sense haver trobat l’actriu per l’obra que vol representar. Però entra en escena Vanda, una actriu de poca volada que es diu com el personatge que vol interpretar.

A partir d’aquí, gracies a un guió molt intel.ligent i enginyós, arrenca un divertit i tèrbol joc entre realitat i ficció, la relació entre homes i dones, sadomasoquisme i el psicoanàlisi basat en un agut i precís diàleg en el que aniran sorgint reflexions sobre la creació de l’obra artística, la seva adaptació (l’autor dirigeix la seva pròpia obra perquè està fart que altres directors l’alterin), la seva execució, la seva propietat …

I tot això amb només dos intèrprets superbs, Matthieu Amalric, veritable alter-ego del director, i Emmanuelle Seigneur, la seva esposa, i en un únic escenari.

La última pel·lícula presentada a concurs en aquesta edició del Festival de Cannes és ‘Only Lovers left alive’ del nord-americà Jim Jarmusch amb Tilda Swinton, Tom Hiddleston, Mia Wasikowska i John Hurt. La història de l’amor entre Adam i Eve, sofisticats, intel.ligents, bohemis i vampirs. Una història d’amor de molts segles.

Adam és un músic underground que viu a Detroit (un detall que el primer pla de la pel.lícula sigui un single girant al tocadiscos). Eve viu a Tànger sense ofici conegut. Ambdós s’alimenten de sang d’humans que obtenen d’hospitals o compren. Però no maten. No es refien de la qualitat de la sang dels humans / zombies del segle XXI.

A ‘Only Lovers Left Alive’ tot és molt sofisticat i supercool. Jarmusch deixa la narració en segon pla i crea una atmosfera melancòlica i trista, en la que de tant en quant sorgeixen inspirats moments còmics. Amb diàlegs plens de referències a músics, escriptors o científics, que busquen la complicitat de l’espectador culte dels films de Jarmusch, però que li donen a la pel.lícula un ritme pausat no apte per públic amb poca paciència.

Lamentablement, Jarmusch s’entesta en repetir aquest tipus de diàlegs que, si bé al principi fan gràcia, a mida que avança la pel.lícula van perdent la seva efectivitat.

Aquest to melancòlic i morós, però també suggerent i evocador, es trenca quan irromp a la pantalla l’Ava, la germana més espontània i jove de Eve, interpretada per una Mia Wasikowska que roba les escenes en les que apareix als seus companys de repartiment.

Dóna la impressió de que Jarmusch amb ‘Only Lovers Left Alive’ no pretén trobar sang nova per les files dels seus seguidors i que ha buscat sobretot agradar als seus partidaris als que sí ens ha deixat satisfets.

La pel.lícula que clausura aquesta edició del Festival de Cannes és ‘Zulu’ de Jérôme Salle, protagonitzada per un Forest Whitaker molt prim i un molt musculós Orlando Bloom que aprofita qualsevol moment per mostrar el seu tors despullat. Es tracta d’un film policíac ambientat a Sudàfrica entorn a la investigació d’un cas de drogues que provoca l’aparició de diversos morts. A pesar de tenir bon pols, les situacions que planteja són tan grotesques i ridícules que neutralitzen la tensió i qualsevol interès per la trama.

Text en català

A estas alturas James Gray es ya un habitual en la competición del Festival de Cannes.  Y aunque en sus tres participaciones anteriores (‘La otra cara del crimen’ en 2000,  ‘La noche es nuestra’ en 2007 y ‘Two Lovers’ en 2009) sus películas dejaron buen sabor de boca, no se llevaron ningún premio.

‘The Immigrant’ es la primera película del director cuyo personaje protagonista es una mujer: Ewa (Marion Cotillard) una inmigrante polaca que junto a su hermana llega a Nueva York en 1921. Pero no todo sale como estaba previsto y su hermana se deberá quedar en la isla de Ellis recuperándose de la tuberculosis y a ella, Bruno (Joaquin Phoenix), un proxeneta sin principios, la rescatará de una expulsión segura.

El guión escrito por el propio Gray y el fallecido Ric Menello se centra en un triángulo amoroso no demasiado original, compuesto por Ewa, Bruno y su primo Orlando (Jeremy Renner) y deja fuera los aspectos que podrían resultar más sórdidos como la prostitución o la recuperación de la hermana en el hospital.

Visualmente muy cuidada, con una puesta en escena y una fotografía magníficas, ‘The Immigrant’ es siempre un placer para la vista, aunque en algunas ocasiones James Gray descoloque al espectador mezclando algunas escenas íntimas y contenidas escritas y rodadas con gran atención al detalle, con otras en las que peca de grandilocuente y en las que la música resulta excesivamente enfática.

Y la gran sorpresa, la revelación de esta edición del Festival de Cannes es ‘La vie d’Adèle. Chapitres 1 & 2’  (‘Blue is the warmest color’) de Abdel Kechiche. El director galo de origen tunecino, ganador de sendos César por ‘La escurridiza’ y ‘Cuscús’, es un habitual del Festival de Venecia y debuta en Cannes por la puerta grande. ‘La vie d’Adèle’ es la película que con diferencia más ha gustado a la crítica, si bien cuesta creer que un jurado presidido por Steven Spielberg se vaya a atrever a otorgar la Palma de Oro a una película basada en la relación romántica entre dos mujeres jóvenes en la que hay largas secuencias de sexo bastante explícito.

La película sigue a Adéle (una espectacular Adèle Exarchopoulos que se merece todos los premios que le puedan caer), desde su adolescencia hasta su casi madurez. En su despertar sexual, en su relación con Emma (Léa Seydoux), en su primer trabajo, en sus encuentros y desencuentros… Son 180 minutos absorbentes, intensos, valientes, arriesgados, llenos de grandes momentos y que no pesan nada al espectador. Con un guión muy hábil que acierta en qué debe contar y qué debe dejar al margen. Con unos saltos en el tiempo tan bien marcados que no se requieren rótulos explicativos y dan ritmo a la narración.

Y con un excepcional trabajo de cámara, fluido, natural, dinámico y directo. Una cámara que se mueve, mira y enfoca como si fuera los ojos del espectador. Con primerísimos planos que se pegan al rostro o a los cuerpos de sus intérpretes y los persiguen y los buscan, para llevar al espectador a sentirse no testigo, sino parte de la escena.

‘La vie d’Adèle’ es una de las películas más honestas y más auténticas que recuerdo.

Texto en castellano

A aquestes alçades, James Gray és ja un habitual a la competició del Festival de Cannes.  I encara que en les seves tres participacions anteriors (‘La otra cara del crimen’ el 2000,  ‘La noche es nuestra’ el 2007 i ‘Two Lovers’ el 2009), les seves pel.lícules van deixar bon gust de boca, no es van endur cap premi.

‘The Immigrant’ és la primera pel.lícula del director amb una dona com a personatge protagonista: Ewa (Marion Cotillard) una immigrant polonesa que juntament amb la seva germana arriba a Nova York l’any 1921. Però no tot surt com estava previst i la seva germana haurà de quedar-se a la illa de Ellis recuperant-se de la tuberculosi. A ella, Bruno (Joaquin Phoenix), un proxeneta sense principis, la rescatarà d’una expulsió segura.

El guió, escrit pel propi Gray i el difunt Ric Menello, es centra en un triangle amorós no massa original, format per Ewa, Bruno i el seu cosí Orlando (Jeremy Renner) i deixa fora els aspectes que podrien resultar més sòrdids com la prostitució o la recuperació de la germana a l’hospital.

Visualment molt cuidada, amb una posada en escena i una fotografia magnifiques, ‘The Immigrant’ és sempre un plaer per a la vista, encara que en algunes ocasions James Gray descoloqui a l’espectador barrejant algunes escenes íntimes contingudes, escrites i rodades amb gran atenció al detall, amb altres en les que peca de grandiloqüent i en les que la música resulta excessivament emfàtica.

I la gran sorpresa, la revelació d’aquesta edició del Festival de Cannes, és ‘La vie d’Adèle. Chapitres 1 & 2’  (‘Blue is the warmest color’) de Abdel Kechiche. El director francès d’origen tunisià, guanyador de dos premis César per ‘La escurridiza’ i ‘Cuscús’, és un habitual del Festival de Venecia i debuta a Cannes per la porta gran. ‘La vie d’Adèle’ és la pel.lícula que amb diferencia més ha agradat a la crítica, si bé costa de creure que en un jurat presidit per Steven Spielberg s’atreveixi a atorgar la Palma de Oro a un film basat en la relació romàntica entre dues dones joves en la que hi ha llargues seqüències de sexe bastant explícit.

La pel.lícula segueix l’Adéle (una espectacular Adèle Exarchopoulos que es mereix tots els premis que li puguin caure), des de la seva adolescència fins a quasi la seva maduresa. En el seu despertar sexual, en la seva relació amb Emma (Léa Seydoux), en la seva primera feina, en els seus encontres i desencontres,… Són 180 minuts absorbents, intensos, valents, arriscats, plens de grans moments i que no pesen gens a l’espectador. Amb un guió molt hàbil que encerta què ha d’explicar i què ha de deixar al marge. Amb uns salts en el temps tat ben marcats que no requereixen cartells explicatius i donen ritme a la narració.

I amb un excepcional treball de càmera, fluid, natural, dinàmic i directe. Una càmera que es mou, mira i enfoca com si fos els ulls de l’espectador. Amb primeríssims plans que s’enganxen al rostre o el cos de les seves intèrprets i els persegueixen i els busquen, per portar a l’espectador a sentir-se, no testimoni sinó part de l’escena.

‘La vie d’Adèle’ és una de las pel.lícules més honestes i més autèntiques que recordo.