L’estrena de “Django desencadenado” és una excusa per tornar a gaudir amb les creacions de Tarantino. Oblidant-nos de complexos estudis, volem només recordar breument algunes de les millors escenes que ens ha deixat a les seves pel·lícules. Us presentem un condensat viatge pel cinema de Quentin Tarantino i per tots els elements que formen part del seu imaginari.

Reservoir Dogs

Sota el ritme de “Little Green Bag” de The George Baker Selection els “gossos” de l’opera prima de Tarantino protagonitzaven un dels millors títols de crèdit vistos mai. Una escena a càmera lenta que s’ha convertit en icònica, com també ho han fet els seus vestits, que patiran tant en el film com qui els porta.

Pulp Fiction

Qui no recorda (i qui no ha emulat algun cop) el ball que es peguen la Thurman i en Travolta a “Pulp Fiction“. Sonava el tema “You Never Can Tell” de Chuck Berry. La relació d’amor de Tarantino amb la música ja estava clara, però aquest amor calia ballar-lo. Més tard també ballaria sota la seva imaginació Salma Hayek a “Abierto hasta el amanecer” o Vanessa Ferlito a “Death Proof“.

Four Rooms

Tarantino es va reservar l’última història, “The Man From Hollywood”, de les quatre que conformen la irregular “Four rooms”. Interpretada per ell mateix és un petit compendi del que acostuma a oferir aquest director: referències cinèfiles, xerrameques interminables, violència, humor negre, primers plans dels actors, plans especials (en aquest cas un zenital) i un final d’impacte. Pur Tarantino concentrat.

Jackie Brown

Entre violència i diàlegs mordaços Tarantino també té molt de lloc per la sensualitat. El director és un home obsessiu amb les seves coses i si amb una part de l’anatomia femenina té fixació és amb els peus i ho ha demostrat de sobres a la seva filmografia. A “Jackie Brown” la seva càmera s’entretenia en primers plans dels peus de Bridget Fonda, a Uma Thurman la feia passejar-se i ballar descalça per “Pulp Fiction”, les noies de “Death Proof” tenien més d’un pla podal i a “Abierto hasta el amanecer” ell mateix es bevia tequila tot llepant els peus de Salma Hayek.

Kill Bill: Volume 1

Tarantino és un cinèfil obsessiu i ho demostra en totes les seves pel·lícules. Aquí recuperava la cançó “Georgie’s Song” escrita per Bernard Hermann i que formava part de la cinta de 1968 “Twisted Nerve” per construir una escena de suspens que recorda al cinema d’Alfred Hitchcock, afegint a més l’element de la pantalla partida. Un magnífic exemple de la mil·limètrica planificació de cada una de les escenes i la demostració del seu amor absolut pel cinema.

Kill Bill: Volume 2

Aquest monòleg sobre Superman i la mitologia del super-heroi és una mostra de la capacitat de Tarantino per introduir diàlegs que semblen insubstancials però que, en molts casos, ens ajuden a entendre millor als personatges o connecten de manera sorprenent amb el que està passant a l’escena. També, per suposat, són la manera que té el director per parlar dels seus gustos, de les seves opinions i de tot allò que l’interessa.

Death Proof

A “Death Proof”, Tarantino reunia dos altres constants a la seva carrera. En primer lloc els cotxes, omnipresents als seus films i protagonistes de nombrosos plans contrapicats des del maleter, que aquí es convertien en armes i instruments per un joc mortal. I en segon lloc la seva passió per recuperar actors que no passen pel seu moment de gloria, aquí Kurt Russell era l’especialista Mike i en altres films John Travolta, David Carradine, Pam Grier o Robert Forster van veure ressorgir les seves carreres gracies a Tarantino.

Malditos bastardos

Tarantino no sempre guarda el millor pel final, la majoria de vegades t’ho serveix de bon principi, com a aperitiu de tot el que ha de venir. Un bon exemple són els 15 minuts inicials de “Malditos bastardos”, aquella escena tensa en la cabana entre el malvat Hans Landa (quin gran descobriment el de Christoph Waltz) i el pagès. La llarga conversa, els silencis, la ironia, el pla-contraplà dels actors, la tensió mantinguda en tot moment com un tens fil de pescar, per esclatar amb un tret i una fugida. Esplèndid.

Warner Bros Pictures i La Finestra Digital volem celebrar el llançament en DVD i Blu-Ray de “Sombras Tenebrosas (Dark Shadows)” de Tim Burton, regalant una còpia en Blu-Ray entre els nostres lectors.

Tafaneja, diverteix-te o horroritza’t amb aquesta aplicació preparada especialment per l’ocasió. Però sobretot no t’oblidis de contestar el qüestionari “¿Eres lo bastante escalofriante?” i publica el teu resultat en la secció de comentaris de més abaix. Tens fins el dia 16 d’Octubre per fer-ho. Entre tots els que hi participin es sortejarà una còpia de Blu-Ray de “Sombras Tenebrosas (Dark Shadows)” que farem arribar al guanyador allà on vulgui.

Anima’t i participa!

Isabel Coixet defensa que perquè un rodatge no perdi la intensitat necessària és important que continuï el cap de setmana. Aquest va ser el moment, un diumenge, que va considerar ideal per a convocar a la premsa i compartir les seves impressions amb nosaltres, dues setmanes després d’iniciat el rodatge de la seva nova pel·lícula “Ayer no termina nunca”.

El lloc, una tradicional població de la Catalunya central: Igualada. En paraules de la directora “aquí trobem llocs conservats en el temps, i no com en les grans ciutats com Barcelona o Madrid, on ho renoven tot constantment”. Un altre motiu és que a poca distància reunien una bona diversitat de localitzacions.

En un ambient molt distès, gràcies a l’evident bona química existent entre els tres, la directora i Javier Cámara i Candela Peña, els dos actors protagonistes, ens van parlar del projecte fins a on van poder… Per exprés desig de Coixet, tots els implicats en el projecte han signat una clàusula de confidencialitat respecte al contingut de la història. La directora catalana considera que l’espectador actual rep massa informació, que hi ha una “saturació malaltissa d’informació” i que va a intentar sorprendre al públic amb alguna cosa inesperada.

D’entre la poca cosa que s’ha volgut que transcendeixi del film, s’avancen dos apunts: la volta al món de “Mi vida sin mi” (2003), i les previsiblement dures conseqüències que l’actual crisi provocarà en el nostre futur proper. No per casualitat, aquestes pistes revelen dos dels senyals d’identitat del cinema de Coixet: el protagonisme de la parella i l’excessiu pes d’un passat no massa llunyà, i que, aquí, fins i tot es plasma en el títol, “Ayer no termina nunca”.

Isabel Coixet (I.C.): “L’univers de la parella és perfecte per a explorar l’univers general i també és perfecte per a exemplificar dues maneres de mirar el món i de bregar amb el passat. Amb el que els passa a ells.”

La parella protagonista

Isabel ja havia treballat amb Javier Cámara en “La vida secreta de las palabras” (2005) i en “Paris, je t’aime” (2006). No obstant això, amb Candela només havia rodat un spot. Tanmateix, la directora va confessar que duia temps donant voltes a la idea de reunir-los en una pel·lícula seva. Concretament, després de la química despresa entre ambdós fa gairebé 10 anys, en “Torremolinos 73” (Pablo Berger, 2003). Casualment, el mateix any de “Mi vida sin mi”.

I.C.: “Javier i Candela van dir que sí abans fins i tot de llegir el guió. Tot va ser molt fàcil per a posar-nos d’acord, fins i tot en dates per a rodar.”

Javier Cámara (JC): “No podia imaginar millor directora ni millor companya per a aquest projecte. Amb Candela hem gaudit d’un retrobament preciós.”

Candela Peña (C.P.): “Volia que el meu destí em dugués a Isabel i està sent un regal massa gran. Em sento com Gena Rowlands.”

El passat

L’acció se situa en l’any 2017 i sobre ella es projecta, des del nostre present, una realitat molt predictible segons Coixet, i que és conseqüència directa dels durs esdeveniments que estem vivint en l’actualitat a nivell econòmic i social. Apareix la nova immigració que molts treballadors s’estan veient obligats a realitzar amb Alemanya com destí. El nostre present, constituirà un dramàtic passat que es desvetlla a l’iniciar-se el film, i que defineix tota la pel·lícula a partir d’aquesta premissa. Oportunament, Isabel aclareix que no hi ha cap malaltia terminal pel mig, per la referència apuntada a la pel·lícula protagonitzada per Sarah Polley.

I.C.: “La pel·lícula està dedicada a una persona que m’ha animat molt a contar-la. Veure com aquesta persona ha bregat amb un passat amb el que és molt difícil fer-ho, m’ha ajudat a veure com tractar-ho. Segons alguns, amb el temps s’aprèn a col·locar aquest passat en algun lloc, però per molt que vulguem evitar-ho sempre està aquí.”

I.C.: “És com quan jo intento fer una comèdia boja. Mai ho aconsegueixo perquè el que em surt és altra cosa.”

El moment

Tant la directora com els actors, van posar l’accent en el desig d’Isabel de plasmar en aquest projecte la necessitat de compartir una opinió sobre preocupant moment que ens està tocant viure.

I.C.: “Sentia que no havia de deixar passar el moment sense dir alguna cosa en referència a això, sense donar una opinió sobre el que va a passar.”

C.P.: “Isabel ho tenia clar, i per a això valia la pena invertir qualsevol esforç en l’afany.”

J.C. : “És una pel·lícula necessària.”

El guió

Isabel va començar a treballar aquesta història ajustant “el 90% del guió” a situacions que només involucren la parella protagonista, sense quasi intervenció de terceres persones. Els va anomenar “J” i “C”, i una vegada va comptar amb l’avantatge de poder posar-los cara definitiva als seus personatges, va concloure la seva escriptura a finals del passat mes d’agost.

C.P.: “Amb Javier havíem treballat en una història complicada. Però aquesta la supera.”

JC: “Des que vam començar a llegir i a assajar no podíem parar de parlar de la història. Conta el retrobament de dues persones després de determinades circumstàncies en les seves vides que han generat unes ferides que han de reparar: part d’una història que va quedar trencada.”

I.C.: “Tots dos tenen dues maneres de veure-ho. Ell duu cinc anys a Colònia, per raons personals i professionals, amb un punt de vista més pràctic i lúcid, mentre que ella es va quedar aquí. Viuen la situació de dues maneres diferents, i en aquestes maneres de veure la realitat també està la pel·lícula.”

JC: “Com actor estic havent de pensar poc perquè el guió és molt clar. Cada frase és molt contundent. Són com pedres que es llancen amb molta violència o amor. Hi ha molta força en elles.”

El rodatge

Els tres han presumit d’un perfecte enteniment mutu a l’hora de posar-se en acció. Amb l’espontaneïtat present en tot moment transmeten la sensació d’estar parlant un mateix llenguatge per a donar vida als personatges.

JC: “La confiança és bàsica, i està havent molta llibertat. Per a aquest projecte era necessària una energia basada en llibertat més un punt personal, característic d’Isabel. De cop i volta s’inventa una escena!”

I.C.: “M’agrada la flexibilitat en el cinema. Per exemple, movent una escena del lloc seleccionat perquè amb això se li aporta un punt de vista addicional a la història. Hi ha coses en el guió que després canvien perquè ho manen les circumstàncies. El guió és una guia estupenda però quan improviso sento que estic fent les coses bé, i quan em cenyeixo totalment al guió em sento incòmoda.”

JC: “Isabel no perd el temps, mai hi ha un cafè de més. Hi ha una anècdota del rodatge de “La vida secreta de las palabras” (2005). En plena plataforma petrolífera, mentre s’estaven ajustant encara les llums, ens va mirar i va decidir que era el moment de rodar.”

I.C.: “Aquesta pel·lícula s’ha rodat amb dos càmeres. Mai ho havia fet i crec que això l’ha enriquit.”

El projecte

Des que en 2009 Isabel estrenés el seu últim llargmetratge de ficció (“Mapa de los sonidos de Tókio”) s’havia centrat en altres projectes, com documentals o publicitat. Però no per desig exprés, sinó a causa d’una situació que reflecteix, una vegada més, que complicat resulta aixecar pel·lícules des que es va iniciar la crisi. La conseqüència ha estat la implicació de la pròpia directora en aquest film a través de la seva productora (Miss Wasabi Films), juntament amb A contracorriente Films.

I.C.: “Des de llavors he escrit quatre guions més per a llargmetratge i aquest era el cinquè. Tots els altres projectes s’han parat per H o per B: estar pendents de subvencions, canvis continuats de calendari, etc. I el que un cineasta necessita és rodar. Així que aquest projecte s’està fent realitat gràcies a un equip meravellós, molt compromès i fins i tot familiar,gràcies també que hem fixat el calendari i, sobretot, gràcies a uns actors que sé que em segueixen gràcies a haver-se rebaixat considerablement el seu catxé.”

I.C.: “He après molt amb els documentals, i també que hi ha moltes coses que es poden fer bé encara que es facin de pressa. Aquestes pel·lícules no es poden presentar a un productor avui dia. Hi ha vegades que has de fer-les tu.”

La futura estrena

La roda de premsa va comptar també amb la presència d’Adolfo Blanco, d’A contracorriente Films, que segons la directora va ser altra de les bases del projecte a l’implicar-se en ell sense llegir prèviament el guió, d’igual manera que Javier i Candela. No van posar condicions, apostant per la seva directora.

Adolfo Blanco: “He confirmat en aquestes primeres setmanes que Isabel té una tirada internacional brutal. Tots em preguntaven a Sant Sebastià per la pel·lícula. Però a més molta gent ens està demanant col·laboració i participació en la distribució de la mateixa. M’atreveixo a dir que estarà llista en el primer semestre de 2013, però dependrà de l’estratègia internacional i de la combinació de festivals que més convinguin.”

UNIVERSAL PICTURES: LA FACTORIA DEL TERROR

Carl Laemmle Jr. va prendre les regnes d’Universal com cap de l’estudi en 1928, canviant radicalment el destí de la seva empresa i el de la indústria del cinema per a sempre. En 1931 va produir “Drácula” (“Dracula”, Tod Browning) i “El doctor Frankenstein” (“Frankenstein”, James Whale). Dues obres cabdals que partint de la literatura gòtica i de l’expressionisme alemany, van ajudar a dignificar el cinema de terror; fins a llavors injuriat pel gran públic, i el van convertir en un gènere popular. Ambdues pel·lícules van resultar èxits mundials que van arrasar la taquilla i van canviar per complet les bases del gènere, transformant-lo en un dels més impactants i lucratius. Aquests dos títols van materialitzar els malsons d’una societat enfonsada en la Gran Depressió i alhora van conquistar la fantasia dels espectadors que no havien vist mai res igual.

L’impressionant èxit d’ambdues pel·lícules no hagués estat possible sense les impactants caracteritzacions dels actors protagonistes, Bela Lugosi (“Drácula”) i Boris Karloff (“El monstre de Frankenstein”) dos carismàtics actors d’origen europeu, formats en l’àmbit teatral i que amb el seu inqüestionable talent i presència en la pantalla es van ensenyorir dels personatges, sense haver estat superats a dia d’avui. En l’any 1932 la saga va continuar amb “La mòmia” (“The Mummy”, Karl Freund) de nou amb Boris Karloff com el sacerdot de l’antic Egipte Imhotep.

En aquesta dècada, Drácula i El doctor Frankenstein es van convertir en franquícies que van donar lloc a innombrables seqüeles que van consagrar encara més si cap a aquests aterridors personatges com mites universals.

En la dècada de 1940 la gran família de monstres va augmentar amb el naixement de “L’home llop” (“The Wolf Man”, 1941), protagonitzada per Lon Chaney Jr., fill del llegendari Lon Chaney, conegut com l’actor de les mil cares pels seus sofisticats maquillatges i protagonista de la primera pel·lícula de terror de l’estudi, “El geperut de Notre Damme” (“The Hunchback of Notre Damme”, 1923). Lon Chaney Jr. es va convertir en l’actor principal de la Universal i el seu personatge de l’home llop en el més famós i terrorífic de la dècada.

NOSFERATU

Comencem amb una mica d’història. Els inicis del cinema de terror els trobem a pel·lícules com “El gabinete del Dr. Caligari” (“Das Kabinett des Doktor Caligari”, 1919), “El Gólem” (“Der Golem, wie er ‘in’ die Welt kam”, 1920), “Faust” (“Faust”, 1926)), i “Nosferatu”, entre altres, totes elles pertanyents a l’Expressionisme Alemany, quan ni el so ni el color havien arribat encara al cinema.

Gràcies al joc d’ombres, als ambients foscos, als climes opressius i la posada en relleu de la monstruositat dels seus personatges van instal·lar les bases del futur cinema de terror.

“Nosferatu El Vampir” (“Nosferatu Ena Synphone Des Grauens”, 1922) és potser la primera obra mestra que ens dóna el cinema de terror. La pel·lícula és una adaptació de Drácula, la gran novel·la de Bram Stoker, però amb els canvis necessaris per evitar tenir que pagar els drets d’autor. Malgrat els canvis, era evident al 1922 com ho és ara, d’on sorgia la pel·lícula.

La viuda de Stoker va demandar a Murnau per aquest fet, i per ordre judicial es va manar destruir totes les còpies existents de la pel·lícula. Per sort van sobreviure algunes gràcies a les quals avui en dia podem gaudir d’aquesta joia del cinema. “Nosferatu, Ena Synphone Des Grauens” és una producció alemanya del 1922, dirigida per F.W. Murnau amb guió de Henrik Galeen i interpretada per Max Schreck en el paper del Comte Orlock. La pel·lícula s’inscriu en el moviment expressionista alemany encara que es desenvolupa en la seva majoria en exteriors i no en interiors com era costum en aquest moviment.

Malgrat tot, Nosferatu és bàsicament una pel·lícula de terror amb escenes que gravades a la retina de qualsevol aficionat al cinema: el comte Orlock entrant en l’habitació de Knock, l’espectacular sortida del taüt del comte, la seqüència del vaixell, l’ombra del comte sobre les parets del corredor de la casa d’Ellen i la mort del vampir a la llum del sol.

Tot és impressionant en aquesta pel·lícula, però sobretot destaca la caracterització del vampir: repugnant, inquietant i aterridor, mai el mal va ser tan ben representat en la pantalla.

Murnau va ser un geni que va desaparèixer prematurament en un accident de tràfic al 1931, quan es trobava en el millor moment de la seva carrera, després d’haver-se instal·lat a Hollywood i d’haver aconseguit el respecte de la indústria americana amb “Sunrise”.

DRÀCULA

Dràcula és sens dubte, el més fascinant, magnètic i terrorífic príncep de les tenebres. És fruit de la truculent imaginació de Bram Stoker (1847-1912) que pertanyia a una associació esotèrica i tots els temes fantàstics i macabres el seduïen.
El seu Dràcula està basat en un príncep senyor de la guerra romanès anomenat Vlad l’“Empalador” que era tant cruel li va fer mereixedor del sobrenom de Dràcula que en romanès vol dir “fill del diable”.

El Dràcula de Tod Browning, amb fotografia Karl Freund que havia estat operador en alguns dels títols capitals de l’expressionisme alemany, té elements d’aquella estètica. La va protagonitzar Bela Lugosi, va ser el film que “va llançar” al personatge al mercat del cinema americà.

No era cap obra d’art. Es basava en una adaptació escènica de la novel·la de Bram Stoker amb utilització de masses escenes de tipus teatral. Però la incorporació de Bela Lugosi al paper del vampir va resultar tot un encert. Contingut, tens i sobri, Bela Lugosi componia un Dràcula elegant i refinat. El terror que inspirava era més intel·lectual que no pas físic; provenia de la intensitat de la seva mirada i del seu rostre quasi impassible, blanquinós i cadavèric.

Quan Lugosi sorgia entre les boires del qualsevol carrer londinenc, embolicat en la seva capa, atacava una florista o quan, poc després, contemplava l’òpera des de la seva llotja, sentíem que era una amenaça latent. No calia mostrar sang , ni caracteritzar-lo amb maquillatge espectacular com Nosferatu. Era només ell, un senyor vampir en tota regla.

L’actor es va identificar plenament amb el seu personatge; les revistes cinematogràfiques d’aquells temps publicaven que Lugosi dormia en un taüt i viatjava en un cotxe fúnebre i es podia pensar que tot allò eren invencions publicitàries de la productora . L’actor va morir, desequilibrat i víctima dels estupefaents al 1956 i la seva mort va confirmar tràgicament que allò que es deia era cert.

Després d’un film de menor interès, “Mark of the Vampire” (1935), també dirigit per Tod Browning, Lugosi es convertiria en Frankenstein, succeint a Borís Karloff, i les seves aparicions en el paper de Dràcula serien més ocasionals.

El mite semblava estar en decadència quan, al 1958, la firma britànica Hammer Films, després d’adquirir els drets a la Universal, es decidia a ressuscitar-lo en un film que obriria una nova època del cine d’horror: Drácula (“Horror of Dracula”), dirigit per Terence Fisher amb guió de Jimmy Sangster. El paper de Dràcula va ser confiat a un actor que fins llavors només havia intervingut en papers secundaris: Christopher Lee.

Amb Dràcula, Lee va aconseguir un èxit personal tan destacat, que es va convertir en un dels protagonistes absoluts dels films de terror. Christopher Lee ha estat, principalment pels seus papers de vampir, el més destacat intèrpret de cine de terror de després de la segona guerra mundial. Lee alt i prim va donar al seu Comte Dràcula una aparença majestuosa i altiva, elegància a la seva mirada freda i dura i un l’aire de control absolut de la situació fins a l’última mossegada.

L’equip format per Christopher Lee, Jimmy Sangster  i Terence Fisher són els culpables de les implicacions eròtiques de Dràcula, que no apareixien en les anteriors versions del personatge. La possessió vampírica, en un ambient de tancat puritanisme vuitcentista , era substitut i sinònim de la possessió sexual . Aquesta implicació eròtica també apareix en els escassos films terrorífics de la Hammer Films no protagonitzats per Christopher Lee, el més destacat dels quals és potser “Les nòvies de Drácula” ( The Brides of Dracula, 1960).

Paul Naschy també va mossegar a “El gran amor del conde Drácula” (1972), de Javier Aguirre. El mateix Gary Oldman es va posar a la pell del comte sanguinari sota la direcció de Francis Ford Coppola, “Dracula de Bram Stocker” (1992).

FRANKENSTEIN i LA SEVA NÓVIA

Al 1931, un home anomenat James Whale va immortalitzar a la pantalla la història de “Frankenstein”, amb Borís Karloff en el rol del monstre. Més tard vam tenir una seqüela “La nóvia de Frankestein” (“Bride of Frankenstein”, 1935), considerada per molts com la millor pel·lícula de terror de la història.

Va nàixer durant el romanticisme gràcies a la sorprenent imaginació d’una escriptora. Frankenstein constitueix en l’actualitat una dels cims més alts de la literatura fantàstica.

Tot va començar la plujosa d’una nit d’estiu del 1816, a la Vila Diodatti, la mansió de Lord Byron, situada al costat de les vores del llac Leman, a Ginebra. Conversant al voltant de la llar de foc, després de sopar, a més de l’amfitrió, es trobaven: Jane Clairmont (més endavant el seu nom teatral seria el de Claire Clairmont); el doctor John William Polidori, secretari i amant de Byron; el poeta Percy Shelley; i, finalment Mary Godwin Wollstonecraft, amant de Shelley (es van casar al desembre d’aquell mateix any, al morir l’esposa del poeta anglès, prenent Mary el cognom del seu marit).

Mary Shelley era filla d’un conegut sociòleg i escriptor polític William Godwin, i de la senyora Wollstonecraft, també famosa per la reivindicació dels drets femenins; el seu llibre “Rights of Women” ( Drets de les dones) va aconseguir enorme difusió durant els últims anys del segle XVIII.

A causa de la seva mort prematura de la seva dona, Mr. Godwin es va encarregar de l’educació de la seva filla Mary. Aquest tenia unes idees molt avançades per l’època sobre el matrimoni i l’amor lliure. D’aquí que Mary no trobés cap oposició familiar en unir-se a Shelley al que havia conegut a Edimburg, a l’edat de 17 anys i seguir-lo en els seus viatges a l’estranger.

Retornem, però, a la cèlebre reunió. Avorrits enmig d’aquella nit plujosa, comencen a parlar de literatura fantàstica i, fascinats pel tema, decideixen fer una mena d’aposta: veure qui és capaç d’escriure la millor història de por. Claire Clairmont, Byron i Shelley s’obliden aviat del tema. Mary i Polidori no obliden.

La futura senyora Shelley tria per a la seva història un ambient d’acord amb les noves idees: l’electricitat, els avanços de la medicina i la mort. El monstre de Frakenstein és un autòmat creat de fragments humans robats per un científic i el seu ajudant dels cementiris. Dels trossos que roben acaben fent com si d’un trencaclosques es tractés, una criatura a qui donen vida gràcies a l’electricitat d’un llamp. Al costat del monstre també neix el científic Henry Frankenstein l’imitador de Déu mirant de donar vida i que s’avança dos segles al trasplantament d’òrgans.

Molts actors han donat vida a la criatura: el gran Boris Karloff, Lon Chaney Jr., Bela Lugosi, Christopher Lee, Glen Strange, Paul Naschy, sense oblidar a Robert de Niro. Fent de doctor Frankesntein no hem d’oblidar a Peter Cushing.
“La Nóvia De Frankenstein” (The Bride Of Frankenstein, 1935) és una de les pel·lícules mítiques del gènere. Més sòlida que la seva predecessora, “El Doctor Frankenstein” (Frankenstein, 1931). Dirigida per James Whale per a la Universal, escrita per William Hurbult i John L. Balderston i amb Borís Karloff repetint com a monstre i Elsa Lanchaster en el doble paper de Mary Shelley i de nòvia del monstre.

Crida l’atenció el pròleg de la pel·lícula, protagonitzat per Mary Shelley, el seu espòs Percy i Lord Byron, els quals li demanen a Mary què relati la continuació del seu relat del monstre. D’aquesta manera neix una pel·lícula marcada per la tristesa, en la que el monstre no provoca terror sinó compassió davant de la seva soledat. Com sempre Karloff torna a fer una magnífica interpretació i Elsa Lanchaster sorprèn en el seu paper de criatura.

Els efectes especials de John Fulton són senzillament impressionants per a l’època i el maquillatge de Jack Pierce torna a ser el de la primera part per a Karloff però crea per Lanchaster quelcom indescriptible, un estrafolari pentinat.
És sens dubte la millor pel·lícula de James Whale, de la que recordem escenes com quan el monstre es troba a casa del cec ermità o el naixement de la criatura Lanchaster davant de l’expectant mirada del monstre Karloff.

L’HOME LLOP

El vampir i el monstre de Frankenstein són criatures sorgides de la imaginació d’un escriptor, en canvi l’home llop és un ser mitològic generat en les llegendes que s’han anat transmeten de generació en generació. L’home llop és un símbol de la por de l’home cap a la natura que no pot controlar i també de la part animal que tots tenim dins. Les llegendes sobre la licantropia han proliferat en zones rurals on els ramats eren la font de subsistència i els atacs de llops eren habituals. En la figura de l’home llop prenen cos moltes de les nostres pors inconscients. Per primer cop qualsevol de nosaltres pot ser un monstre amb una aparença completament normal durant el dia i després sortir a matar a la llum de la lluna.

La versió que tots coneixem del mite de l’home llop, on la transmissió de la maledicció es per la mossegada i on es mata el monstre amb bales de plata, és obra de la imaginació dels guionistes de cinema. No forma part de les llegendes originals sobre aquest personatge. Un curtmetratge va ser el primer que va tractar el tema en una pantalla “The werewolf” (1913, Henry MacRae), la història d’una índia que es converteix en bruixa després de l’assassinat del seu home i que fa que eduqui a la seva filla en l’odi als blancs. Aquesta es venjarà convertint-se en licantrop.

L’home llop s’insinua, oficialment, en el cinema en el 1924, en “The Wolf-Man”, d’Edmund Mortimer i interpretada per John Gilbert. El tema esta estretament vinculat als orígens del mite: la facultat que tenen certs homes per convertir-se en llops.

Després vindria “El lobo humano” (“Werewolf of London”, 1935, Stuart Walker) en el que Henry Hull interpretava a un científic britànic al que un llop mossegava al Tibet i que tornava a Londres amb la particularitat de convertir-se en un mig home-mig bèstia durant la lluna plena.

Més tard, el monstre prendria el rostre, difícilment visible sota el maquillatge, del mític Lon Chaney Jr. en “El hombre lobo” (“The wolfman”, 1941, John Waggner). La pel·lícula, canvia el Tibet per Transsilvània. Allà és on el nostre protagonista és mossegat, no per un llop sinó per un home-llop establint ja les característiques definitives del monstre que tots coneixem.

Altres pel·lícules on trobem l’home-llop són: “Frankenstein y el hombre lobo” (1943), de Roy W. Neill; “The curse of the Werewolf” (1961) de Terence Fisher; “La noche de Walpurgis” (1971) de Leon Klimovsky; “La marca del hombre lobo” (1968), d’Enrique J. Eguiluz; “El retorno del hombre lobo” (1980), de Jacinto Molina. Fins i tot, Jack Nicholson i Michelle Pfeiffer han patit la mossegada del llop i han udolat a la lluna.

La TwiNight 2012 Con ha portat a Barcelona als actors Peter Facinelli (qui interpreta al patriarca Carlisle Cullen a més d’haver tingut papers recurrents a altres sèries com ‘Nurse Jackie’, ‘A dos metros bajo tierra’, ‘Damages’ o ‘Fastlane’), Guri Weinberg (el venjatiu vampir Stefan de l’última entrega), Charlie Bewley (Demetri, un dels vampirs del Vulturi) i Alex Meraz (l’home llop Paul). A la convenció també s’esperava l’assistència del jove Booboo Stewart, però segons l’organització aquest va cancel.lar el seu viatge a última hora sense donar cap explicació.

L’hotel Fira Palace ha estat l’emplaçament on els assistents, vinguts tant d’altres zones d’Espanya com fins i tot de l’estranger, han pogut compartir amb els actors diverses rondes de preguntes als panels, sessions de fotos, signatures d’autogràfs i altres activitats especials com un sopar amb els actors dissabte a la nit.

En el seu primer panel, l’actor d’origen israelià Guri Weinberg ha confirmat que el final de les pel.lícules serà diferent al dels llibres, tal com es rumorejava, però ha garantit: “serà diferent, una sorpresa, però serà un final coherent amb la historia i espero que agradi als seguidors de la saga.”

Aquesta era la seva primera visita a Barcelona i també la seva primera gran convenció, ja que Weinberg es va incorporar a la saga a l’últim film “Amanecer” tot i que admet guardar bons records de la seva arribada a un equip de rodatge on quasi tothom es coneixia ja feia temps: “quan em van donar el paper no havia vist les altres pel.lícules ni havia llegit els llibres. Vaig llegir-me’ls tots per posar-me al dia i vaig reunir-me amb el director (Bill Condon) per consensuar la visió sobre el meu personatge. Després al set l’acollida va ser molt bona, des del primer dia era com un més de la família i l’ambient al rodatge molt divertit i ple de bromes.”

Com a actor declarava que el caràcter del seu personatge no havia estat el més difícil: “el Stefan és bàsicament un home que busca venjança i la ira i les ganes de venjança són sentiments amb els que tots ens podem sentir identificats. En tot cas com a actor el què em sembla més difícil d’interpretar és l’absència de sentiments.”. En canvi, si que van suposar un repte més important els  trets propis de l’origen del seu personatge: “Stefan és un vampir de 3.000 anys i d’origen romanès. En la meva preparació vaig haver d’investigar sobre com haurien estat les coses llavors, construir l’evolució del personatge sobre això i elaborar un accent no tant sols romanès sinó romanès de tres mil.lenis enrere.”

En un pla més personal, les fans no han perdut ocasió de piropejar la seva hipnòtica mirada mentre ell confessava entre somriures ser un afamat carnívor i amant de les pizzes, que la honestedat és la qualitat que més valora en una persona, que abans de ser actor el seu somni era ser jugador de futbol i que Martin Scorsese és el director amb qui li agradaria treballar (ja ho va fer amb Steven Spielberg a ‘Munich’ on interpretava al seu propi pare).

Les properes convencions de KLZ Events estaran centrades en el món màgic de Harry Potter i Merlin, i de nou en la sèrie ‘The Vampire Diaries’ en una nova edició 2013 de la Bloody Night Con per la que l’actor Ian Sommerhalder ha confirmat que tornarà a visitar Barcelona.

En 1968 Philip K. Dick va publicar una novel·la titulada “¿Sueñan los androides con ovejas elécticas?” Van passar molts anys fins que algú es va interessar en fer una adaptació pel cinema d’aquella novel·la. Després de moltes aventures per adaptar el guió (van haver diversos esborranys) i per trobar un director, al final el projecte va arribar a les mans de Ridley Scott. El 8 de març de 1981 va començar finalment el rodatge. Segons expliquen el rodatge de la pel·lícula va ser qualsevol cosa excepte plàcid. Ridley Scott un director meticulós fins a l’esgotament va tenir forces problemes no només amb Harrison Ford sinó amb la resta de l’equip. La pel·lícula es va estrenar el 25 de juny de 1982. Philip K. Dick no va veure mai la seva novel·la portada al cinema ja que va morir 3 dies abans de la seva preestrena.

“Blade Runner” ens transporta al mes de novembre de l’any 2019. Los Ángeles és una mena d’infern. Una ciutat superpoblada, plena de la gent més diversa, on les classes poderoses han marxat cap a altres planetes. La pluja àcida cau sobre carrers plens de fum, llums i ombres. Els helicòpters policials, els “spinners”, es barregen amb naus-anunci que tapen un cel tenebrós.

Sis replicants del tipus Nexus-6 utilitzats com a treballadors-esclaus per a l’exploració i colonització en el món-exterior s’han rebel·lat i deambulen per la ciutat buscant els seus orígens. Els replicants fugits són una creació especial d’una de les empreses més importants, la Tyrell Corporation. Tenen, almenys, la mateixa intel·ligència que els seus creadors, i, certament, molta més força i agilitat. Els dissenyadors creuen que poden desenvolupar sentiments humans com ara l’amor, l’odi, la por, la còlera, l’enveja., etc. Tenen un dispositiu de seguretat, la seva vida és només de quatre anys.

Per resoldre aquest tipus de situacions, l’administració té una brigada especial, els “Blade Runner” amb ordres de disparar a matar en quant detecten un replicant. “Això no s’anomena execució. S’anomena jubilació.” El millor dels “Blade Runner” amb vida, Rick Deckard, està retirat i circula sense rumb per les parades de menjar oriental de la ciutat. Deckard és obligat pel cap de policia a iniciar una investigació per caçar els replicants. En la seva investigació Deckard toparà amb Rachel una replicant que no sap que ho és.

“Blade Runner” és un film que conjuga dos gènere cinematogràfics, el de la ciència-ficció amb el cinema negre – el detectiu, la dona fatal, la veu en off estil Raymond Chandler-. Harrison Ford interpreta un ex-policia amargat que ha de caçar uns androides rebels, productes de la cibernètica, que han desenvolupat sentiments propis dels humans i que busquen desesperadament el seu creador per demanar-li comptes dels seus breus quatre anys de vida. S’ha dit que Ridley Scott pretenia fer una al·legoria de l’anguniosa recerca dels humans per apropar-se al seu creador, Déu.

Deckard encarna al funcionari de la burocràcia sense convicció en el que fa, un peó del sistema que ha de suportar els abusos de la piràmide de poder que es tanca sobre la seva vida. Aquest tipus de personatge, que es repeteix en molts dels llibres de Dick i amb el qual l’escriptor s’identifica clarament, sol prendre partit per una causa perduda, amb la qual cosa s’atreu tot tipus de problemes que transformen en una realitat les seves pitjors paranoies.

La pel·lícula que ara es considera com un dels clàssics de la ciència-ficció, en el seu moment no va tenir gaire bona acceptació popular. Mala acceptació perquè la competència de “Blade Runner” eren pel·lícules com “Mad Max 2, el guerrero de la carretera”, “Tron”, “La cosa” de John Carpenter i sobretot, i per sobre de tot, “E.T. l’extraterrestre” que es va endur el públic i la recaptació d’aquell any.

Va haver una altra raó per la mala acceptació i aquesta va ser precisament la tria de Harrison Ford com a protagonista. El públic estava acostumat a veure’l com un heroi. Ell era Han Solo, Indiana Jones, l’heroi que sempre sortia vencedor i es van sentir defraudats quan se’l van trobar encarnant un policia deprimit, derrotat que només és capaç de matar a dones, que no pot amb els seus contrincants masculins i que sobreviu, simplement, perquè li perdonen la vida.”Vaig treballar amb Ridley Scott perquè em semblava un director seriós en qui podia confiar.” Comenta el mateix Harrison Ford. “Crec que vaig aconseguir un personatge diferent, interessant, diferent a Han i Indiana, on predomina més Harrison Ford que l’heroi, potser perquè aquesta espècie de detectiu futurista és qualsevol cosa menys un heroi.” Ford ho tenia molt clar, però el seu públic no tant.

“Blade Runner” ha tingut dues versions. El Director’s cut de “Blade Runner” on s’eliminava la veu en off de Rick Deckard i on havia una seqüència final d’un unicorn corrent per un camp es va estrenar als Estats Units l’11 de setembre de 1992. Aquesta segona estrena va tenir molt més èxit en taquilla que la primera i és que, de mica en mica, “Blade Runner” s’havia anat convertint en la pel·lícula de culte que és ara no se sap massa bé per quin misteri.

Per cert, vosaltres que dieu: és o no un replicant Rick Deckard?

En un moment en què es tanquen cinemes (aquesta setmana hem rebut la noticia del tancament del Renoi Les Corts), ens alegrem que des de Ses Illes, concretament des de Calvià ens arribi la noticia d’un nou projecte, el Calvià Cinema, que no només permetrà projeccions de pel·lícules sinó també altres activitats culturals relacionades amb el setè art.

S’inicia el projecte Calvià Cinema de la mà de Blues Films S.L. L’acord al que van arribar aquesta empresa i el Ajuntament de Calvià (Facebook) el passat 22 de maig farà possible que tant en Sa Societat com en el Auditori de Peguera es portin a terme no només projeccions cinematogràfiques, sinó una sèrie d’activitats relacionades amb el setè art. Taules rodones, cicles, tallers… i, per descomptat, pel·lícules d’avui i de sempre en la nostra sales.

El projecte es presentarà demà, el dia de Sant Joan en Sa Societat dia en el qual s’exhibirà el documental “Citizen Bonanova”, que narra la vida del mallorquí, Fortunio Bonanova, l’espanyol que més pel·lícules ha realitzat a Hollywood.

L’acte finalitzarà amb un col·loqui amb José Antonio Mendiola, codirector i coguionista del film i l’escriptor Antoni Serra.

Citizen Bonanova

Dirigida per Enrique Fernández i J. A. Pérez de Mendiola és un documental que narra la vida del mallorquí Fortunio Bonanova, l’espanyol que més pel·lícules ha realitzat a Hollywood.

Fortunio era cantant i es va anar als Estats Units amb la companyia de Amadeo Vives en temps del cinema mut. El seu primer gran paper va ser “Ciutadà Kane”, on representava al professor de música de l’amant de Kane. A partir d’aquí es va convertir en un dels secundaris de luxe, a les ordres d’Orson Welles, Billy Wilder, John Ford, Otto Preminger o Robert Aldrich, entre altres.

En el documental, parlen sobre l’actor personatges com el director Jess Franco, que explica que pertanyia al cercle de Welles.

La filmografia de Fortunio Bonanova es compon de més de 80 pel·lícules entre les quals destaquen “Ciutadà Kane” (Orson Welles), “Perdición” i “Tres tumbas” (ambdues de Billy Wilder), i “El fugitiu” (John Ford). Bonanova va tornar a Espanya en 1962, on va rodar “La muerte silba un blues”, a les ordres de Jess Franco, i una vegada finalitzada va tornar a Califòrnia, on va morir.

“Crec que el motiu que ‘Sweeney Todd’ hagi aguantat durant 150 anys es deu al fet que és realment una bona historia… una història molt emocionant. És una història sobre la venjança i com aquesta venjança es devora a si mateixa”, diu Stephen Sondheim, el creador de l’aclamat musical teatral “Sweeney Todd: The Demon Barber of Fleet Street”, el qual ha estat adaptat per a una pel·lícula que dirigeix Tim Burton. “En aquest sentit és una tragèdia en la tradició clàssica sobre algú que vol venjar-se i acaba destruint-se a si mateix”.

Un any després, la història de Prest va ser adaptada com una obra de teatre amb el subtítol “The Demon Barber of Fleet Street”. Ben aviat, la celebritat de Todd va rivalitzar amb l’altre assassí en sèrie del Londres famós del segle XIX, Jack L’Esbudellador. Va ser el dramaturg britànic Christopher Bond, amb la seu obra “Sweeney Todd” de 1973, el que primer va introduir la trama de la venjança Barker/Turpin , considerada ara com part integrant de la llegenda de Sweeney. Després, en 1979 , usant l’obra de Bond com a base de partida, Stephen Sondheim, el llegendari lletrista i compositor nord-americà va dur la història de Sweeney Todd fins a un públic més ampli, amb el seu musical.

Amb l’estrena en Broadway el 1 de març de 1979 , protagonitzat per Len Cariou com Sweeney Todd i Angela Lansbury com la Sra. Lovett, el “Sweeney Todd: The Demon Barber of Fleet Street” de Sondheim va ser alguna cosa molt diferent al que s’havia vist sobre un escenari. Sagnant i terrorífic, amb una música inspirada pel treball del compositor de bandes sonores Bernard Herrmann (“Psicosis”, “Los Pajaros”), al principi espantava al públic, però ràpidament es va començar a considerar com a obra mestra de Sondheim, traslladant-la ràpidament a Londres i sent posteriorment representada a Broadway en 1989 i 2005 .

Encara que el director Tim Burton no va veure la producció original de Broadway, si que va assistir a una representació anticipada a Londres mentre estava allí estudiant. “No sóc un gran fan dels musicals, però aquest em va encantar”, comenta. “Jo no sabia res sobre Stephen Sondheim. El cartell semblava molar molt, era bastant interessant. És com una pel·lícula de terror antiga però la música és una juxtaposició molt atractiva, és molt bonica, mentre que les imatges són com una vella pel·lícula de terror. També va ser molt interessant veure una cosa sagnant sobre l’escenari. Vaig anar a veure-la dues vegades perquè em va agradar moltíssim”.

El pas de l’obra teatral a la gran pantalla semblava clar que s’havia de produir i una obra de teatre tant fosca i sagnant estava destinada a que Tim Burton, un home de gustos escabrosos en el que el seu cinema, fos el que l’adaptés. Adaptar un musical teatral de tres hores a una pel·lícula de dues hores és obvi que suposa alguns canvis. Algunes cançons van ser canviades completament, unes altres simplement escurçades. També la història ha estat una mica modificada respecte al que es pot veure en el teatre.

En la pell dels dos protagonistes dos dels actors habituals del director, Johnny Depp i Helena Bohan-Carter. Per a encarnar al seu Sweeney Todd, el director Tim Burton només tenia en ment a un actor. “Johnny Depp interpreta a Sweeney Todd com només Johnny Depp pot fer-ho” i els espectadors el veurem per primer cop cantar en una pel·lícula.

Els números musicals de Sweeney Todd no han estat doblats, pel que es podran escoltar les veus originals dels actors cantant, i atès que pràcticament no hi ha diàlegs en la pel·lícula, podem dir que la pel·lícula de Tim Burton, s’estrena gairebé per complet en V.O. en tota Espanya.

Burton va aconseguir recentment el reconeixement per “Sweeney Todd” en els Globus d’Or com la millor pel·lícula musical o comèdia i millor actor en aquesta categoria per a Johnny Depp. Johnny Depp també opta a l’Oscar a “Millor actor”.

(Publicat originalment 11/02/2008)

Després de “Los ojos de Júlia”, Rodar y Rodar, Antena 3 Films, Televisió de Catalunya i Canal + tornen a unir-se per donar vida a “El Cuerpo” un thriller que ha generat molta expectació entre la premsa, més de vint mitjans no han volgut faltar a aquesta cita que ha tingut lloc al plató número tres del Parc Audiovisual de Catalunya.

Tot i que cap dels actors ni el director han volgut parlar massa sobre l’argument, tot apunta que serà un thriller prometedor. “El Cuerpo” té un repertori de luxe encapçalat per José Coronado, Hugo Silva i Belén Rueda i, a més a més, el coguionista de “Los ojos de Júlia”, Oriol Paulo -que aquest cop debuta com a director- ens ha explicat que li ha fet molta il·lusió la participació d’actors catalans com Oriol Vila, Nausicaa Bonnin, Patricia Bargalló, Montse Guallar, Miquel Gelabert, als que va conèixer quan era guionista d’ “El cor de la ciutat”. Aquest no és l’únic motiu que ens fa pensar en l’èxit d’aquest thriller, ja que la productora responsable de dur a terme aquest projecte és Rodar y Rodar, responsable de pel·lícules com “El Orfanato“, “Los ojos de Júlia” i “XP-3D.”

El primer actor a aparèixer davant els mitjans de comunicació ha estat José Coronado que ha explicat quin era el rol del seu personatge: “es un policía, muy diferente, nada que ver, con Santos Trinidad, es un hombre inteligente, cínico, muerto en vida… el problema de esta película es que no puedo contar mucho porque nada es lo que parece, cada cinco minutos hay un giro y está continuamente aportando sorpresas.”

Quan li han preguntat com se sentia l’endemà de rebre el Goya al millor actor per “No habrá paz para los malvados” ha respost “me siento feliz por volver a poder poner los pies en la tierra. Yo estaba rodando “El Cuerpo” y al día siguiente de recibirlo me vine para acá y volví a lo que realmente me da la vida y me ilusiona que es trabajar y estar con el equipo, entre travellings y focos, que es lo que me gusta, porque los premios pienso que son un subidón personal maravilloso pero al fin y al cabo son fuegos artificiales, no es lo que mueve a un actor para seguir trabajando y le pone el listón más alto. Hasta Rajoy me mandó un telegrama felicitándome, pero yo lo tenía ya muy superado y lo que tenía ganas era de venir aquí a meterme con mis gafillas y mi trajecillo y ponerme a investigar.”

No li ha estat cap inconvenient treballar amb un director novell “Me encanta, de hecho casi la mitad de mis cuarenta películas las he hecho con directores noveles porque se juegan la vida a una carta y llevan los deberes hechos de una forma espectacular. Oriol nos traía un libro de carga de personaje para cada uno, y una canción y un color para cada uno, todo, con un guión muy complejo y lo tuve que leer varias veces hasta enterarme bien de la película. Un director tiene que tener respuestas para todo el mundo y el las tiene.”

També ha tingut temps d’explicar-nos quins projectes té entre mans: “tengo cerrada otra película que rodaremos en Barcelona con los hermanos Pastor y Quim Gutierrez que se llama “Los Últimos Días”” i ha acabat explicant que li agradaria estar al festival de cinema fantàstic “con cualquiera de las dos me gustaría ir al Festival de Sitges, en el que ya he estado y creo que es un festival muy meritorio al que hay que apoyarle.”

Hugo Silva ha explicat quin era el seu personatge “es un tipo mayor que yo, de unos 38 años, de ciencias, que nunca va a entender algo inexplicable y siempre le va a buscar lo racional a los acontecimientos que pasan delante de él, ahí empiezan a pasar cosas que hacen tambalear su realidad“. Ha seguit explicant la sorpresa que va rebre quan va conèixer el director, Oriol Paulo, “cuando me llegó el guión vi algo como muy americano, en el sentido de que tiene muchos giros, y pensé que esto lo había escrito alguien que había visto mucho cine y muy bueno. Cuando vine a reunirme con él vi que era una chico muy joven que lo había escrito y lo iba a dirigir, y vi que tiene una imaginación para los planos y una elegancia considerable.” Després de la seva etapa a “Los Hombres de Paco” ara té l’oportunitat de fer cine i minisèries “Tengo muchas oportunidades de hacer cine y miniseries, con personajes de corto recorrido. Me da un poco de pereza hacer un personaje de largo recorrido pero porque ya lo he hecho muchas veces antes, pero no me cierro puertas. A Lucas (Los Hombres de Paco) le estoy muy agradecido.”

Per descriure el seu pròxim projecte amb Álex de la Iglesia no va necessitar més paraules que “acojonante, simplement acojonante”. Per acabar va parlar sobre la pel·lícula guanyadora de l’Oscar d’enguany, “The Artist” “no me lo podía creer, es como darle la vuelta al cine. La primera secuencia de la película es de una elegancia tremenda y de un código en el que nos vamos a mover. Las interpretaciones son brutales, el arte, la película, es una joya.”

Sota un vestit lila que enlluernava tots els assistents s’amagava Belén Rueda que va començar explicant quin era el seu paper a la pel·lícula “Maica, es pareja del personaje de Hugo Silva, Alex, y tienen problemas de pareja pero el caracter de Maica es muy dominante y es una mujer muy poderosa y con mucho dinero que está acostumbrada a mandar bastante y lo traspasa a su vida personal”. També va tindre paraules per el director, Oriol Paulo, “es increíble la cantera de directores que tenéis aquí. A Oriol le conocí en el rodaje de “Los Ojos de Júlia”, como guionista y en el catering me habló de este proyecto y le dije que quería trabajar en él. Lo que encuentro en estos directores como él, J (Bayona) o Guillem Morales es una pasión por el cine y conocimiento sobre él que es increíble”. També va explicar alguns del motius del seu èxit “eso no viene de mi, viene de un conjunto. Te llega un proyecto y os puedo asegurar que los guiones que elijo los lees y piensas que yo quiero estar aquí, pero luego conoces a los directores y te enamoran”. Abans d’acomiadar-se va voler mencionar el nou projecte en el que ha estat treballant i que està previst que s’estreni pròximament a Antena 3, “Luna, el misterio de Calenda.”

Tot i que la claqueta final està prevista per el dilluns 19 de març, encara no hi ha cap data d’estrena prevista, però tot apunta que és podria presentar al festival de cinema fantàstic de Sitges.

Podeu trobar més imatges del rodatge al nostre Pinterest.

S’ha acabat la temporada de premis. Han estat tres mesos de Oscars, Goyas, Globus d’Or, Césars, BAFTAs, premis de l’Acadèmia Europea de Cine, de la crítica, dels sindicats, d’agrupacions professionals, del cinema independent, del d’animació,… Amb els Oscars que es van entregar la matinada del 26 al 27 de Febrer, podem donar per tancat el periode de premis per reconèixer les millors produccions cinematogràfiques de 2011.

Però en aquest article no pretenc explicar perquè em sembla que ‘The Artist’ no és la millor pel.lícula de l’any, ni polemitzar sobre si era ‘Pa Negre’ o ‘La piel que habito’ la millor representant posible del cinema espanyol a la categoría de millor pel.lícula de parla no anglesa als Oscar, ni elucubrar sobre les raons per les quals els membres de l’Acadèmia de Hollywood van decidir que no eren destacables les interpretacions de Michael Fassbender a ‘Shame’, la de Tilda Swinton a ‘Tenemos que hablar de Kevin’ o la de Charlize Theron a ‘Young Adult’.

El que sempre m’ha cridat l’atenció es per què ens interessen tant aquests premis. Almenys a les persones que seguim l’actualitat cinematográfica i som habituals de les sales d’estrena. A mi el primer. Perquè tots aquests premis, a diferencia dels dels festivals, no presenten res de nou, no ofereixen pel.lícules inèdites, només posen el seu segell de qualitat (o el que sigui) a films ja (re)coneguts. Un entén que els no molt aficionats al cinema estiguin atents al que es premia i es deixin endur pels guardons a l’hora d’escollir quina pel.lícula anar a veure. Però els cinèfils més atents i interessats ja hem vist gran part de les pel.lícules quan aquestes reben premis. La nostra agenda la determina més el calendari d’estrenes (per qualsevol dels mitjans als que accedim a les pel.lícules), que no pas les gales de premis.

I quan ‘The Artist’ triomfa als Oscar, als BAFTA o als Globus d¡Or, ja l’hem gaudit, odiat o admirat, segons el cas, als cinemes. I que guanyi 5 Oscars, 7 BAFTAs o 3 Globus d’Or, poc afegeix al que vam sentir en veure-la. O perque si ‘El árbol de la vida’ se’n va amb les mans buides, no cambiarà la nostra percepció del film respecte a la que vam tenir quan la vam veure ja fa mesos.

Una pel.lícula és el que és per sí mateixa, independentment dels premis que decideixin donar-li. I si m’agrada o l’odio és quelcom personal. Poc podrá fer l’opinió d’altres o una pila de premis per canviar la meva impressió sobre la mateixa. Perquè quan vaig a veure una pel.lícula, el que espero és emocionar-me, riure, plorar, entretenir-me, divertir-me, que em faci pensar, que m’ajudi a evadir-me de la rutina o el que sigui en funció de les circumstancies, però no veure 5 Oscars o 6 Goyas. I poc importen els premis al recordar l’emoció sincera de l’homenatge d’un novayorkès a un pioner frnacès del cinema fantàstic de ‘La invención de Hugo’ o l’hàbil prestec d’estils, tons i trucs del cinema clàssic ‘made in Hollywood’ que fa un grup de francesos a ‘The Artist’.

Perquè els premis cinematogràfics es van crear com una forma de vendre pel.lícules, com a mecanismo de marketing, amb molt poc a veure amb el fet cultural propiament dit. I encara a dia d’avui, una entrega de premis con els Oscar o els Goya, aconsegueix ser portada de diaris i revistes no especialitzades o obrir informatius de radio i televisió i portar a alguns no tan aficionats al cinema. I al cap i a la fi, aquest és el seu principal objectiu.

Se acabó la temporada de premios. Han sido tres meses de Oscars, Goyas, Globos de Oro, Césars, BAFTAs, premios de la Academia Europea de Cine, de la crítica, de los sindicatos, de agrupaciones profesionales, del cine independiente, del de animación… Con los Oscars que se entregaron la madrugada entre el 26 y 27 de febrero, se puede dar ya por cerrado el período de premios para reconocer a las mejores producciones cinematográficas de 2011.

Pero en este artículo no pretendo explicar por qué me parece que ‘The Artist’ no es la mejor película del año, ni polemizar acerca de si era ‘Pa Negre’ o ‘La piel que habito’ la mejor representante posible del cine español en la categoría de mejor película de habla no inglesa en los Oscar, ni elucubrar acerca de las razones por las que los miembros de la Academia de Hollywood decidieron que no eran destacables la interpretación de Michael Fassbender en ‘Shame’, la de Tilda Swinton en ‘Tenemos que hablar de Kevin’ o la de Charlize Theron en ‘Young Adult’.

Lo que siempre me ha llamado la atención es por qué nos interesan tanto estos premios. Al menos a las personas que seguimos la actualidad cinematográfica y somos habituales de las salas de estreno. A mí al primero. Porque todos estos premios, a diferencia de los de los festivales, no presentan nada nuevo, no ofrecen películas inéditas, solamente ponen su supuesto sello de calidad (o lo que sea) a películas ya (re)conocidas. Uno entiende que los no muy aficionados al cine estén atentos a lo que se premia por ahí y se dejen llevar por los premios a la hora de elegir qué película van a ver. Pero los cinéfilos más atentos e interesados ya hemos visto gran parte de las películas cuando éstas reciben los premios. Nuestra agenda la determina más el calendario de ‘estrenos’ (por cualquiera de los medios a los que accedemos a las películas), que el de las entregas de premios.

Y para cuando ‘The Artist’ triunfa en los Oscar, en los BAFTA o en los Globos de Oro ya la hemos disfrutado, odiado o admirado, según el caso, en los cines. Y que gane 5 Oscars, 7 BAFTAs o 3 globos de oro poco añade a lo que sentimos cuando vimos la película. O porque si ‘El árbol de la vida’ se va de vacío, no va a cambiar nuestra percepción de la película respecto de la que tuvimos cuando la vimos hace meses.

Una película es lo que es por sí misma, independientemente de los premios que decidan darle. Y si me gusta o la odio es algo personal. Poco podrá hacer la opinión de otros o una ristra de premios para cambiar mi impresión sobre la misma. Porque cuando voy a ver una película, lo que espero es emocionarme, reír, llorar, entretenerme, divertirme, que me haga pensar, que me ayude a evadirme de la rutina o lo que sea en función de las circunstancias, pero no ver 5 oscars o 6 goyas. Y poco importan los premios al recordar la emoción sincera del homenaje de un neoyorquino a un pionero galo del cine fantástico de ‘La invención de Hugo’ o el hábil préstamo de estilos, tonos y trucos del cine clásico ‘made in Hollywood’ que hace un grupo de franceses en ‘The Artist’.

Porque los premios cinematográficos se crearon como una forma de vender las películas, como mecanismo de marketing, con muy poco que ver con el hecho cultural propiamente dicho. Y todavía a día de hoy, una entrega de premios como los Oscar o los Goya, consigue ser portada en diarios y revistas no especializadas o abrir informativos en radio y televisión y llevar a algunos no tan aficionados al cine. Y al fin y al cabo, ése es su principal objetivo.

Nosaltres recorrem a Juan Carlos Sanchez-Marín, analista de guió i autor de “El guión hablado”, per a que ens faci una tria d’aquells guions recents que nominats o no, premiats o no, mereixen menció. Són aquests:

Restless (2011)

Guió de Jason Lew.

Nunca me abandones (2010)

Guió d’Alex Garland basat en una novel·la de Kazuo Ishiguro.

Buried (Enterrado) (2010)

Guió de Chris Sparling.

Mientras duermes (2011)

Guió d’Alberto Marini.

Blog (2010)

Guió de Tomàs Aragay, Elena Trapé, Valentina Viso, Arantxa Cuesta, Cristina Clemente, Aintza Serra, Jaume Cuspinera i Lluís Segura; basat en un argument d’Elena Trapé, Tomàs Aragay i Lluís Segura.

No deixeu de veure el reportatge que us hem preparat amb aquest i d’altres comentaris sobre els guions i respectives pel·lícules que no heu de passar per alt. Aquí el teniu:

Malson abans de Nadal (Nightmare before Christmas) ens porta la història és la de Jack Skellington, el “rei de les carabasses” del poble Hallowen on es prepara cada any la celebració del Halloween per al món mortal. Jack està cansat d’haver de preparar cada any la mateixa festa i desitja trobar alguna cosa més. L’oportunitat se li presenta per casualitat un bon dia quan descobreix el poble Nadal i la seva festivitat. Jack queda enamorat del Nadal i pretén fer-lo seu. És així que convenç als habitants del poble Halloween per preparar Nadal, però com que no hi estan acostumats, fabriquen una sèrie de joguines monstruosos que en lloc de divertir els nens els espanta.

Sally, enamorada de Jack, té una premonició i intenta dissuadir-lo inútilment dels seus plans que consisteixen en segrestar el Pare Nöel (deixant-lo en mans del misteriós Oogie Boogie) per a ocupar el seu lloc la nit del 25 de Desembre. Així que la nit de Nadal Jack horroritza tot el món amb la seva versió de la festa fins que, finalment, el seu trineu és abatut per l’exèrcit americà. Un cop reflexiona sobre tot el que li ha passar, s’adona del seu error i allibera a Santa Claus, just a temps per arreglar la nit.

Els protagonistes

Jack Skellington

Jack és el protagonista absolut d’aquesta obra. Ell és el rei de les carabasses i la seva crisi existencial i la seva fascinació pel Nadal és el que provocarà tots els fets.

Jack careix del que suposa que és l’element de més força expressiva en un rostre: els ulls. En el seu lloc té dos enormes forats negres.
Jack és allargassat i els seus moviments es van buscar que fossin molt elegants, trobant en la figura de Fred Astaire una bona font d’inspiració.
La veu de Jack quan canta és la del propi Danny Elfman que es va sentir tant identificat amb el personatge que va acabar pensant que cap altra persona el podia interpretar tant bé com ell mateix.

Jack és un dels típics outsiders de Burton. Un personatge ple de bones intencions que finalment és malinterpretat. Només és personatge cansat de fer cada any el mateix i que veu l’oportunitat en el Nadal de fer una cosa completament diferent al de sempre.
El millor amic de l’esquelet és un gos fantasma, Zero una fidel mascota de nas lluminós.

Sally

Sally és la nina de roba que estima en secret a Jack i que l’ajudarà quan vegi que la seva idea de portar ell mateix el Nadal acabarà en desastre.
Mentre Jack mira de trobar-se a ell mateix, Sally lluita contra la tirania del Dr. Finkelstein el personatge que la va crear.
El cos cosit de Sally va sortir de la ment de Burton influenciat pel fet que en aquell moment i, pràcticament al mateix temps, feia Batman vuelve. Com Catwoman, Sally té un vestit ple de recosits.

Oogie Boogie

Oogie és el temut “home del sac”, una enorme funda de roba de sac plena de serps, bitxos i cucs. Un personatge corpulent i en aparença pesat que en realitat es mou amb gran agilitat i de manera sinuosa. És potser el personatge més repulsiu de la pel·lícula i el que va causar més espant entre les files de Disney.

Dr. Finklestein

És el científic boig de la ciutat. Es mou en una cadira de rodes elèctrica i és una mescla entre el Dr. Frankenstein, l’ànec Donald i el Dr. Strangelove del film de Kubric ¿Telefono rojo? Volamos hacia Moscú.
És també un personatge de ment oberta, i en aquest cas el sentit també és literal, ja que pot obrir el seu crani i gratar-se directament el cervell per aclarir i animar les seves idees. És el creador de Sally encara que com no és prou compatible amb la noia s’acaba construint una altra companya a la que dóna la meitat del seu cervell.

Lock, Shock i Barrel

Aquests tres personatges són els nois trapelles d’Oogie Boogie. Apareixen disfressats respectivament de dimoni, bruixa i esquelet, però el més curiós és que sota la seves màscares tenen el mateix aspecte que amb elles.

Santa Claus

La icona de les festes nadalenques es veu en forces problemes per culpa de Jack encara que al final serà comprensiu amb ell i li portarà com regal: la neu.

La galeria de personatges de Malson és força extensa, el que ens dóna idea de la imaginació de Burton a l’hora de crear personatges estranys: una família de cadàvers, un pare que recorda al pallasso malèfic d’It d’Stephen King, una bruixa petita i l’altre gran, quatre vampirs de diferents mides que es tapen del sol amb un paraigües, el pàl·lid Behemont amb una destral clava al cap, arlequins dimonis, l’home llop i molts d’altres. Resumint tota una galeria del terror Burtoniana.

Orígen del projecte

Durant el temps que va estar a la Disney, Burton va realitzar un curt d’animació de 6 minuts anomenat VINCENT, narrat per Vicent Price. El film usa les perspectives de l’ expressionisme alemany per mostrar la vida a un nen d’un suburbi normal que somia precisament en ser Vicent Price.

Per aquella mateixa època Burton va començar a gestar la història que deu anys més tard es convertiria en Malson abans de Nadal. Era un poema basat en el famós poema americà de Clement C. Moore, The night Before Christmas, però donant-li el seu toc personal, un toc inspirat entre altres en el seu autor infantil preferit Dr. Seuss i en Edgar Allan Poe. El va titular Nightmare Before Christmas.

En el primer intent de convertir aquell poema en un curt d’aspecte similar a Vincent, Burton no va comptar amb el recolzament de Disney i va tenir que deixar passar el temps fins a poder dur-lo a terme.

En 1990, Burton decideix posar-se en contacte amb el seu agent perquè li esbrini si la Disney continua en possessió dels drets de Malson. Va mirar de recuperar el projecte de manera silenciosa, però la Disney no va desaprofitar l’oportunitat d’augmentar el seu prestigi en el camp de l’animació produint un llargmetratge d’animació amb la complicada i poc utilitzada tècnica de l’stop-motion. Tampoc no volia allunyar-se d’un director com Burton que per aquella època ja començava a ser conegut gràcies a l’èxit de pel·lícules com Batman.

Les fonts d’inspiració que va tenir Burton i el seu malson, són aquells especials nadalencs televisius de la seva infantesa com Rudolph the red-nosed Reindeer i How the Grinch Stole Christmas. Altres influències de Burton, van ser un musical realitzat en stop-motion titulat Santa Claus is Coming to Town (Jules Bass i Arthur Rankin Jr., 1970) i el llargmetratge Mad Monster Party (Jules Bass, 1968), en el que el Dr. Frankenstein reuneix tots els monstres clàssics de la gran pantalla.

Tot aquest brou de cultiu d’especials nadalencs, musicals, i monstres van fer llavor en el cervell ja prou imaginatiu de Tim Burton i a foc lent van fer evolucionar un poema curt en el llargmetratge que avui coneixem com Malson abans de Nadal.

El guió

Per l’adaptació de les tres pàgines del poema original escrit per Tim Burton en un guió cinematogràfic, el encara director va cridar a Michael McDowell, qui ja havia estat guionista per Burton a la pel·lícula Bitelchus. Mcdowell va redactar el primer tractament però aquest no va agradar a Burton. Curiosament McDowell apareix acreditat con autor de l’adaptació del poema quan en realitat, Burton no va comptar amb el seus serveis.

Al mateix temps el llargmetratge de Burton feia un gir cap el musical. Burton va demanar la col·laboració d’un altre dels seu habituals Danny Elfman.

El procés d’elaboració de Malson abans de Nadal va ser, si més no curiosa. Partint del poema, d’alguns dibuixos i esbossos i un argument de déu anys d’antiguitat, Elfman i Burton van començar a desenvolupar les cançons. Burton visitava l’estudi d’Elfman, li explicava l’argument i el músic composava una cançó en la que es desenvolupava la història i així una vegada i una altra.

Amb cançons ja desenvolupades, Burton va contactar amb Caroline Thompson l’autora del guió d’Eduardo Manostijeras. La seva feina va ser construir una estructura dramàtic dins de la qual encabir la història original i les cançons ja composades. També va tenir que fer encaixar molt de l’storyboard que com veurem més endavant ja estava força desenvolupat. Thompson va posar ordre i va fer encaixar totes les peces d’un trencaclosques creatiu que ja s’havia desenvolupat.

La música

La música és un personatge més de la pel·lícula de Burton. La intervenció d’Elfman en la pel·lícula va ser decisiva no només per la seva tasca de compositor sinó perquè va acabar donant vida a Jack en les cançons.

Si en altres musicals les cançons són simples distraccions, un moment en que l’acció de la pel·lícula s’atura i un veu els personatges cantant i ballant. En aquest cas concret, les cançons són part de la història, ens expliquen els estats del personatges, formen part de la narrativa de la història.

La partitura, amb les seves deu partitures originals, va ser molt alabades per una banda (va ser nominada a la millor música en el Globus d’Or de 1994) però també li va portar moltes crítiques. La divisió d’opinions és una de les coses habituals en el cinema de Tim Burton. Gent que l’adora i crítics que no salven res de les seves obres.

La direcció

Encara que la pel·lícula es coneix en tot el món com Malson abans de Nadal de Tim Burton, Burton no va dirigir directament la pel·lícula. El seu compromís amb la Warner per dirigir Batman vuelve va obligar a Burton a cedir la direcció a Henry Selick, un prestigiós animador el que havia conegut a la Disney a finals dels setanta i a qui havia mostrat els seus primers esbossos en el 1982.

Selick vivia i treballava a San Francisco, una zona que s’havia convertit en el centre de l’animació de stop-motion. Va ser en aquesta ciutat que Burton i Touchstone Pictures van fundar Skellington Productions i on van començar a treballar en Malson abans de Nadal al mes de Juliol de 1991.

Mai s’havia realitzat un projecte com aquell, Disney i Burton van crear un estudi especial que respongués a les necessitats d’aquell projecte, un espai de 43.000 metres quadrats on es van arribar a encabir 20 escenaris diferents. Selick va dedicar dos anys i mig a aquell projecte amb supervisió de Burton, encara que aquest també li va concedir força llibertat.

L’storyboard

L’storyboard és un element fonamental en el rodatge d’un film d’animació i encara més quan tenim una animació en stop-motion i el procés passa de mans d’uns als altres i tot ha d’estar molt clar. Stop-motion no deixa lloc a la improvisació i qualsevol errada pot suposar la repetició des del inici.

L’storyboard de Malson abans de Nadal constava de 50 taulons amb 66 il·lustracions cada un d’ells i en cada un d’ells quedaven definits, l’acció, el tir de càmera, l’òptica i la il·luminació. L’story va ser clau, també, en l’elaboració del guió.

La tècnica de l’stop-motion

L’animació stop-motion (‘moviment parat‘) és el procés cinemàtic mitjançant el qual un ninot articulat és animat en fragmentar el moviment de la figura en postures consecutives i filmar un fotograma de pel·lícula per cada postura.

Aquesta forma de treballar és poc flexible, perquè els personatges i l’escenari, un cop construïts, no accepten transformacions fàcilment. Però la creació d’un film amb aquest sistema com a punt a favor representa un treball repetitiu menys tediós que en l’animació amb dibuixos.
Cada segon d’animació stop-motion requereix 24 fotografies, de manera que si fem números tenim que Malson abans de Nadal té una durada de 74 minuts i que, per tant , van ser necessàries més de 108.000 fotografies. La feina requeria jornades de 12 hores, sis dies a la setmana.

Els ninots o titelles en aquest tipus d’animació són figures en tres dimensions amb una esquelet metàl·lic i articulat en el seu interior que permet el moviment de les seves extremitats. Una altra manera d’aconseguir l’animació de fotografia a fotografia és la substitució d’alguna part del ninot. Per exemple els canvis d’expressió facial de Jack s’aconsegueixen amb el canvi de tot el seu crani. Es van crear l’impressionant xifra de 800 caps de Jack amb diferents expressions.

L’animació stop-motion és una forma associada al passat, que ens porta a la memòria les antigues pel·lícules de Ray Harryhausen. Burton ho va triar perquè ho volia associar amb els seus especials nadalencs i pel·lícules de la seva infantesa.

Mai s’havia dut a terme un projecte d’animació amb stop-motion tant ambiciós com aquell i no només per la seva durada. La seva realització ha convertit a Malson abans de Nadal en una obra mestra gràcies al resultat tant perfecte a traves d’un procediment tant artesanal i antic.

Malgrat tot Selick i el seu equip van aportar innovacions importants durant la realització de la pel·lícula. Tradicionalment en stop-motion són els ninots els que es mouen mentre que la càmera es manté al mateix lloc, però en aquesta pel·lícula Selcik volia que la càmera es mogués com ho faria en un musical de veritat.

Per aconseguir això va utilitzar el sistema motion control que controla els moviments de càmera per ordinador. La tècnica suposa que un operador traça un moviment de càmera que es memoritzat per un ordinador. Quan més tard estem en procés d’animació, l’ordinador envia les posicions que té en memòria a la càmera que realitzarà els moviments en una proporció que s’adapta als petits moviments que hi ha en l’animació.

Les càmeres que es van utilitzar eren les Mitchell de 35 mm, idèntiques a les utilitzades per fotografiar King Kong en el 1933. Al voltant de la meitat de plans van utilitzar la motion control.

Per altra banda quan es fotografiaven element davant d’una pantalla blava, la motion control no es podia utilitzar. La necessitat de ficar-se dins dels decorats va fer que ideessin un aparell experimental que van batejar com Luxo Sr.. El Luxo té un braç enorme que subjecta una càmera només per la part de dalt, deixant-la com flotant en l’aire i amb una gran llibertat de moviments. Aquesta càmera es va utilitzar per rodar la seqüència inicial en la que es passa entre les tombes d’un cementiri o en l’escena en que Jack cau pel tronc d’un arbre de Nadal amb un impressionant moviment circular.

Els decorats

L’estil visual del cinema de Tim Burton és molt particular. És un estil gòtic, fosc , elegant, ple de dissenys d’espirals de formes exòtiques, lleugerament inclinats seguint l’estil de d’impressionisme alemany. Burton té les seves formes d’inspiració en el Dr. Seuss, en els macabres dibuixos en blanc i negre d’Edward Gorey, Charley Adams, Ronald Searle o Van Gogh.

Deane Taylor, encarregat de la direcció artística va rebre les ordres de treballar (en el cas de HalloweenTown) amb una paleta de colors molt reduïda: negra, blanc, gris, groc i només si era absolutament necessari, una mica de taronja. Per l’amagatall de Oogie Boogie, on domina el verd (fosforescent) van tenir que convèncer a Burton d’afegir un color més a la seva minsa paleta de colors.

Els dissenys de Taylor eren de clara inspiració gòtica i recordaven a les antigues produccions de terror de la Universal. Partint d’aquests dissenys es van construir les maquetes. Van dedicar sis setmanes en construir una maqueta plena de detalls de 74 metres quadrats que representava el centre de la ciutat de HalloweenTown amb els seus edificis. En total van ser construïdes un total de 240 decorats, ja que era necessari fer-los a diferents escales per facilitar els moviments de càmera.

Malson abans de Nadal, té quatre decorats bàsics:

• La ciutat de Halloween. Com ja hem comentat aquesta ciutat té els tres bàsic de l’estètica gòtica i de l’expressionisme alemany. Fosca, amb disseny retorçats, angles aguts.
• L’amagatall d’Oogie Boogie. Segueix l’estètica de HalloweenTown però molt més exagerada i la sala de tortures mostra l’estètica dels casinos de Las Vegas. Amb llum té una aparença i a la foscor ens mostra un aspecte més primitiu.
• La ciutat de Nadal. Plena de colors a l’estil del Dr. Seuss. Té per contra a la de Halloween formes arrodonides, lluent i plena de colors brillants. Amb llum i plena de dolços, joguines i habitants en perpètua alegria.
• El món real. Té formes heretades de la bauhaus, amb uns dissenys propis dels anys 50 i 60. De colors primaris i no massa plena de coses i d’angles molt rectes.

Les titelles

La construcció dels personatges per treballar amb stop-motion requereix que aquests siguin articulats, per això es construeix un esquelet metàl·lic articulat, al voltant del quan es construeix el personatge pròpiament dit.

El procés va ser partint dels esbossos de Burton, es van construir uns models en fang. Partint de les figures de fang es construïa per una banda l’esquelet metàl·lic articulat fet de ferro i alumini i per l’altre la figura del personatge pròpiament dit que es feia en el material més adient i del que després es feien el motlle mestre en silicona per poder fer diferents còpies del personatge i posteriorment un motlle de pedra.

Un cop fet l’esquelet del personatge i el seu motlle, es posava l’esquelet en el motlle i s’injectava espuma de làtex líquida al voltant. El motlles es couen fins que el làtex s’endureix i posteriorment es llimen impureses i es preparen per a passa al departament de vestuari i maquillatge.
En total es van crear 227 personatges, 74 originals i la resta dobles dels personatges principals. Havia una dotzena de models de Jack, sis de Sally i 8 Oogie Boogie. Això era necessari ja que es rodava simultàniament en diversos platos però amb els mateixos personatges.

Tim Burton i Disney

Parlar de mesclar Tim Burton i Disney pot sonar-nos igual que mesclar aigua i oli. Tim Burton té un estil molt propi, molt retorçat, els seus personatges acostumen a ser outsiders, personatges estranys que inicialment espanten sobretot pel seu aspecte, que es troben fora del seu lloc natural i als que en, mica en mica, se’ls agafa “carinyo”.

Quan un pensa Disney pensa en Mickey, en la Blancaneus, en personatges dolços de grans ulls que emmirallen l’ànima, personatges normalment de bon cor i amb missatges moralitzants sobre la bondat.

Burton ha tingut dos relacions diferents amb els estudis Disney. Un jove Burton va entrar a treballar en 1979 quan la Disney era ja un gegant desorientat. Disney havia passat de ser un estudi cinematogràfic per convertir-se en una productora de cultura de masses, parcs temàtics i llicències de marxandatge. L’època de Tim Burton com a dibuixant va ser especialment dura. Va estar assignat a la producció de The fox and The Hound i va ser obligat a dibuixar milers de vegades els mateixos personatges encantadors que omplien aquelles pel·lícules. Burton no acostumat a tant encant va acabar patint una mena de depressió en la que el signe més evident era hipersomni, necessitava dormir més de 14 hores: 10 durant la nit i 4 en hores de treball. Durant aquells anys treballant, però, es va gestar el que el duria finalment a fer Malson abans de Nadal.

La segona relació de Burton amb la Disney va ser de tu a tu. Burton ja no era un simple dibuixant de còmic, ja havia dirigit projectes a Hollywood amb bons èxits de critica i públic (quatre-cents milions de dòlars recaptats en només quatre llargmetratges) i Burton tornava com una mena de fill pròdig per recuperar aquell vell projecte d’una pel·lícula d’estil gòtic sobre Halloween.

En aquella època (1991) Disney encara tenia la supremacia en el terreny de l’animació ja que encara no li havien fet ombra companyies com Dreamworks, Warner i Fox com passaria a partir de la meitat de la dècada. Burton suposava per Disney una força motriu per donar l’impuls definitiu a la renovació que havia iniciat entre 1984 i 1985 (havien creat la Touchstone Pictures i començat a crear cartoons per televisió).

Malgrat donar-li tota la llibertat a un creador que sabien excèntric, els directius en veure el producte acabat es van espantar. Fins i tot, van voler que Burton elimines l’escena en que Oogie Boogie canta en el seu amagatall i que no es va eliminar ja que Burton va fer us de la clàusula que tenia que li donava control absolut respecte al muntatge final.

Els responsables de Disney van decidir no distribuir-la amb el segell Disney Walt Pictures sinó com a Touchstone Pictures. En una època que no era habitual cinema d’animació orientat als nens però també per adults, Malson abans de Nadal va ser la precursora d’aquest cinema tipus Shrek.

Únic Tim Burton

El segell de Tim Burton és únic i molt especial. És un expert en mirar a la part amable del monstre. Té un sentit de l’humor entre infantil i tendre però terriblement cruel la majoria de vegades. Els seus films ens mostren el costat més fosc de la normalitat i el costat més lluminós del que ens és desconegut. Els seus personatges van dels grotescs a l’esperpent i als éssers fantàstics fora de tota lògica però sempre els acaba convertint en personatges memorables.

Burton utilitza el cinema com a teràpia. És un mitjà per explorar el seu món interior, per comprendre’s a ell mateix i el món que l’envolta. El seu cinema està ple d’elements que l’han influenciat durant la seva vida i que és el que l’ha portat a creat aquest estil tant singular i tant propi.

Una altra característica de Burton és que per ell el cinema és inicialment visual i les imatges manen, imatges plenes de simbolisme. Imatges encara que sense oblidar la música.

Els seus films tenen una estètica molt influenciada pel còmic i per l’expressionisme alemany. Té elements poètics (la neu que cau , el petó a contrallum de la lluna) i dosis d’ironia, cinisme i humor. La seva manera de fer és un clar exemple de com es poden agafar aspectes que ja existeixen i donar una nova visió molt més moderna, que els converteix en intemporals. En definitiva Tim Burton és sense cap mena de dubte l’hereu i el representant principal del terror gòtic modern.

No cal dir que Malson abans de Nadal és un clar producte Burton. Un pot pensar que El planeta de los simios, a part d’innecessària podria ser obra de qualsevol altre director però no hi ha dubte. si un coneix una mica el treball d’aquest director, que Malson és una obra Burton. Si s’hagués distribuït només com a Malson abans de Nadal (i no Malson abans de Nadal de Tim Burton) amb Henry Selick acreditat com a director, segur que molts haguéssim pensat: “sembla de Tim Burton”.

Nadal és una època extensament representada en el cinema: des dels inicis fins a l’actualitat hi ha moltes produccions que parlen del Nadal, que el tenen com a element de fons o que reivindiquen els sentiments propis d’aquesta època. Sense anar més lluny aquest any a les pantalles podem trobar propostes tan diferents com ‘Arthur Christmas’, ‘Rare Exports’, o ‘Noche de Fin de Año’. És l’habitual quota de cinema nadalenc. Nosaltres, però, tirarem enrera i us portarem cinc títols que fan del Nadal un element totalment característic i que ens agrada veure i disfrutar durant aquests dies.

1.Pesadilla antes de Navidad (Nightmare before Christmas)

Henry Selick, partint d’un poema original de Tim Burton, va dirigir aquesta meravellosa història que mescla Halloween i el Nadal. En ella, Jack Skellington, cansat de la festa de Halloween, decideix segrestar Santa Claus donant inici a un conjunt d’esdeveniments que l’acaben fent veure la necessitat de que cadascú ocupi el lloc que li correspon. Es tracta d’una pel•lícula mítica rodada amb la tècnica stop-motion que forma part de l’imaginari col·lectiu des de que va ser estrenada l’any 1993. Les cançons composades per Danny Elfman, el meravellós disseny de personatges i escenaris i l’imaginació desbordant fan que encara avui segueixi apareixent nou marxandatge relacionat amb la pel·lícula i moltes persones es preguntin si algun dia es tornarà a fer un conte de Nadal tan estrany, fascinant i intel·ligent com el que ens va arribar a començaments dels 90.

2.¡Que bello es vivir! (It’s a wonderful life!)

Si fem una enquesta preguntant per un clàssic de Nadal la resposta més evident seria el títol d’aquesta pel·lícula. Frank Capra va crear l’any 1946 la pel·lícula nadalenca per excel·lència, plena de bons sentiments, de bones intencions i d’una inusual vitalitat. Explica la història de George Bailey que decideix suïcidar-se per tal que la seva família pugui sobreviure gràcies a l’assegurança mèdica. Però un àngel acudeix a ajudar-lo, li mostra tot el bé que ha fet al seu voltant i el què hauria passat si mai no hagués existit. James Stewart, Donna Reed o Lionel Barrymore són alguns dels noms d’un repartiment d’excepció que va donar vida als perfectament definits personatges. Curiosament no va triomfar comercialment i va ser dues dècades després quan es van reconèixer els seus mèrits amb els passis televisius. Ara forma part de les nostres vides i trobar-la qualsevol nit de Nadal constitueix un joc i una esperança.

3.Gremlins

Veure ‘Gremlins’ ara ens dóna l’oportunitat de retornar a aquell cinema d’entreteniment dels 80 replet d’idees i amb una certa intenció gamberra. En aquest cas el Nadal és el marc que serveix per explicar una història de petits monstres que revolucionen una tranquil·la comunitat nord-americana. Un inventor fracassat visita una botiga a Chinatown per trobar un regal original pel seu fill; allà compra un Mogwai, una preciosa bestioleta engabiada, tot i la negativa del botiguer que a més li demana que compleixi clarament tres preceptes: no donar-li de menjar després de la mitjanit, no mullar-lo i que no li toqui la llum del sol. A casa la convivència amb Gizmo, nom que li donen al Mogwai, és senzilla perquè és molt simpàtic i té reaccions gairebé humanes però una sèrie d’accidents fan que apareguin nous éssers molt menys simpàtics que es dedicaran a destrossar el poble. La pel·lícula conté de fons una reflexió sobre la negativa influència de l’home sobre la natura, sempre disposat a empitjorar tot allò que ja funciona. A més ens deixa una de les criatures més fascinants del cinema, el petit Gizmo, del qual s’han venut i encara es venen milers de ninots.

4.La jungla de cristal (Die Hard)

En aquest cas el Nadal és només una excusa, un marc temporal on situar l’acció. I és precisament això, acció, el que té aquesta pel·lícula que narra l’enfrontament del policia John McClane amb el grup de terroristes que s’ha apoderat de l’edifici Nakatomi Plaza i segrestat un grup de persones. John McTiernan signa una pel·lícula trepidant, amb un Bruce Willis en un moment especialment dolç que va donar lloc a tres continuacions que consistien en nous girs a la premissa inicial i a nombroses còpies que es conformaven en reproduir el mateix argument en un lloc diferent. Però mai no seria el mateix. Veure el Willis córrer i lluitar en condicions desiguals amb els terroristes mentre a l’exterior els llums de Nadal són l’esperança de temps millors és un dels contrastos més especials que un pot recordar.

5.Cuento de Navidad (Scrooge)

Charles Dickens va escriure una de les millors històries que s’han fet amb el Nadal com a teló de fons. La trobada d’Ebenezer Scrooge amb els tres esperits del Nadal, passat, present i futur és una representació de la màgia d’aquesta època de l’any i de la capacitat per reformar fins i tot els cors més durs. Hi ha múltiples adaptacions d’aquesta història, fidels, imaginatives (como ‘Los fantasmas atacan al jefe’), de dibuixos (una versió Disney amb Mickey) o amb ninots (la versió dels Muppets) i és un referent a l’hora de crear un nou conte de Nadal. Aquesta versió dirigida per Brian Desmond Hurst destaca per la seva fidelitat a la història i per gaudir de la màgia del blanc i negre tan adient quan es representa una història clàssica.