articles > arts escèniques > Barcelona congelada

Performance ciutadana  

Barcelona congelada

Per Aleix Cabrera - 31/03/2008

T'has preguntat mai què deu sentir el personatge d'Herois Hiro Nakamura quan atura el temps i tot el que l'envolta es congela? Què faries si tot d'una et trobessis en una escena en mode de pausa com l'espectacle circense de la pel·lícula Big Fish de Tim Burton? La resposta a aquestes preguntes ja no és cap incògnita per tots aquells que, sense esperar-s'ho, van veure com el 21 de març passat, cap a un quart de quatre de la tarda, prop de dues-centes persones que s'estaven a la Plaça Reial es quedaven immòbils.

Amb un retard acceptable (la cita era a les tres), el so d'una trompeta va marcar l'inici d'aquesta performance ciutadana que ja han viscut altres grans ciutats com Nova York, Londres o París. Cinc minuts sense moure's, fent el que s'estigui fent, un petó, una abraçada, un suposat atac en plena lluita o una foto. Així, fins que torna a sonar la trompeta. Després, una ovació plena, aplaudiments i rialles.

Desafiant la gravetat

"Molt divertit" és l'opinió que més persones van donar a La Finestra Digital, que també va ser-hi. A dues participants, la Heizel i l'Ana, fins i tot els van saltar les llàgrimes. Va ser per l'atac de riure, tot i que aguantar en la mateixa posició durant cinc minuts no els va resultar senzill.

"Havíem planejat com ens quedaríem, però hem sentit la botzina i ens hem quedat com estàvem", explica la Heizel i ens dóna un consell postural per a la propera vegada si volem aguantar: "sense les mans a dalt, sense les cames doblegades, sense estar ajupits".

Tot i això, n'hi va haver que es van atrevir a desafiar la llei de la gravetat, aixecant el braç com l'estàtua de Colom, dalt d'una bici, fent el gest d'arrencar a córrer o en plena lluita, com la Cate Ferrer i en José Martínez. Tots dos hi tornarien de bon grat, però la Cate ho faria en una altra banda, "on passés més gent" perquè la plaça Reial "és un lloc on la gent està molt parada" i el que volia veure, aquesta participant, era justament la reacció de sorpresa dels qui passaven pel mig.

La reacció del públic

Però pel mig, ben pocs. Dempeus estaven els participants, mentre que l'audiència era a les terrasses fent el vermut o dinant. És el cas d'en Thomas, un turista que es va quedar de pedra quan l'activitat de la plaça va frenar en sec. "He pensat que era força estrany, que era com el que passa a les Rambles. He pensat que era per una pel·lícula, hi havia càmeres."

Com en Thomas, molts turistes van preguntar a la Rose Marie, cambrera d'una de les terrasses, què estava passant i ella, que tampoc ho sabia, els deia que "era perquè Jesucrist és mort, perquè avui és Setmana Santa, Divendres Sant".

El poder de la Xarxa

Lluny de qualsevol mena de festivitat, la "congelada", coneguda internacionalment com a "freeze", és una iniciativa popular que va posar en marxa el col·lectiu Improve Everywhere als Estats Units. Havia estat un èxit a Nova York, a Londres, a París i fins i tot a Alemanya. També ho ha estat a Barcelona, però aquí no hi havia ningú de l'Improve Everywhere al darrere, només la idea que algunes persones, com en Rodrigo Suárez, el trompetista, o en Carlos Yarza, l'home del cronòmetre, van posar en pràctica.

"És com un happening col·lectiu en què la gent que està aquí, se'ls avisa, i participem tots congelant la situació durant una estona, i un es torna espectador perquè també l'espectador és qui ho veu", explicava emocionat en Rodrigo que va ser l'encarregat de tocar la trompeta per decisió de deu amics, abans que haver d'usar un altaveu o fer un crit.

Tant ell com el company del cronòmetre, en Carlos Yarza, van reiterar que no eren els organitzadors i que "això no ho organitza ningú", sinó que es tractava de "jugar amb el poder que té la xarxa, en llençar una idea a la xarxa i de sobte convocar tota aquella gent del no res". Segons en Carlos, això demostra que "estem connectats a la idea que se li va acudir a algú".

No hi ha cap mena de dubte. La redacció de La Finestra Digital va assabentar-se'n mitjançant un e-mail al qual s'enllaçaven dos vídeos del YouTube. El mateix va passar-los a la Cate Ferrer, a en José Martínez i la Montse Costa, que no s'ho van voler perdre. La Montse, tot i venir de l'Ametlla del Vallès, no va dubtar-ne gens. Va dinar a les dotze, va agafar el tren i va comprar-se un globus per a l'ocasió, tot i que no era la primera experiència d'aquesta mena; ja havia participat a la foto de milers de persones nues de l'Spencer Tunnick.

En Sergi Arboç va assabentar-se'n al web de Menéame i, vistes les situacions a Nova York i Londres, tampoc va voler faltar a la cita. Capsa de galetes en mà, també va glaçar-se durant cinc minuts. Per tant, qualsevol altre dia pot repetir-se una experiència semblant. Només cal que estiguem pendents de la Xarxa, del correu electrònic i dels missatges a mòbils.