articles > llibres > el temps fractal

Poesia 

El temps fractal

Per Jaume Bosquet - 26/07/2010

Jordi Colomer ja havia sorprès els lectors de poesia amb el seu primer llibre “L’estany utòpic”. Ara, amb “El temps fractal” consolida una trajectòria poètica que, aparentment tardana, va fent els seus passos amb una seguretat, una originalitat i una contundència aclaparadores, insòlites. La condició professional d’investigador i de docent en física ambiental a la Universitat de Girona ajunta el nostre poeta amb, per exemple, David Jou, un altre dels rara avis que combinen matèries –la física i la poesia- que, per raons que ara no vénen al cas esbrinar, solen casar històricament ben poc, dissortadament hom podria dir en veure els resultats artístics en els dos casos personals esmentats. El jurat del Premi Vila de Martorell –format per Salvador Esteve, Cèlia Sànchez i Mústich, Rosa Lentini, Susanna Rafart i Àlex Susanna— va tenir un bon moment de lucidesa lectora quan va atorgar-li el premi de l’any passat.

Sí, “El temps fractal” és un poemari amb poemes de profunditat científica i humanística inusual. La percepció dels eixos del temps i de l’espai en tota la voluptuositat, la infinita voluptuositat, de la fractalitat es va descabdellant en uns versos que, malgrat aquest suport diguem-ne científic o físic, aconsegueixen emocionar profundament els lectors. Juan Ramón Jiménez és un dels padrins que encapçala una bona tirallonga de versos. El geni de Moguer va deixar escrit:

Con tu piedra me amenazas,
destino de piedra y piedra.
Con tu piedra te daré

en tu corona de piedra.

 

 

Aquests versos han d’haver estat escrits per algú que té una visió general –anava a dir universal però entraria en redundància— de l’univers o dels infinits universos que hi ha o hi pot haver. Algú que sap que la vida, per tant nosaltres mateixos, és una pura anècdota en l’ordre o el desordre vés a saber de tot plegat. Ara bé, algú que tanmateix sap –i així ho escriu en la poesia que li és dictada— que la presència de la vida –de l’home— ho altera tot i ho magnifica: Con tu piedra de daré diu el Nobel exiliat andalús. Jordi Colomer aborda la qüestió en un dels poemes finals, La pedra:

 

La pedra espera, sí, fredor de pedra.
El misteri resolt: alçar la pedra
i, si convé, deixar-la caure al buit.

El bassal de sang, un no-res de pols.

 

 

Davant la immensitat de l’espai i del temps, davant la inevitabilitat del retorn de l’home a la matèria pura, la pedra, hi ha la consciència humana que, un cop desapareguda la vida, s’haurà obrat el miracle d’algun canvi. Quin? No el sabem, no el sabrem mai. Som la pedra, som la pedra. I prou.

 

LA LÍNIA ENTRE COS I COS

La línia més curta entre dos punts
surt dels fets que concreta l’abraçada.
Si pel mig aprens a saber deixar
totes les ombres a la sort dels dits,
el cant esdevindrà crit de partença.
Si pel mig desterres tota la història
i fons el temps en el paper, el plor
i el traç se’t faran més contundents.

Millor dibuixar-la entre dos contraris
perquè tot té tendència a unificar-se.
Tant se val siguis ull, càrrega o pol,

fes-te mestre de l’art del cos a cos.

 

 

Serà només un exemple, només un sol poema. Un poema sobre la necessitat de l’home de contactar amb un altre, d’abraçar-se, de relacionar-se, d’intercanviar-se, de tocar-se, d’esdevenir vasos comunicants. Tant si es parla del cos com si es parla de l’ànima. Quina meravella la descripció del fet poètic com un abandonar-se des de les ombres a la sort dels dits.

Que ningú no perdi més temps llegint aquestes ratlles. Que el possible lector d’aquest pobre resultat escrit d’un lector que ha de tornar-hi, al versos memorables de “El temps fractal”, no perdi ni un segon més, que obri la porta de casa i surti corrents cap a la primera llibreria que trobi a comprar aquesta meravella o bé, si es vol quedar a casa, se la faci enviar des de les connexions fractals de la xarxa.