Poesia 

Sylvia Plath: La persistència de les paraules

Per Jaume Bosquet - 26/07/2010

Sylvia Plath (1932 - 1963)

Els poemes de Sylvia Plath (Boston 1932 - Londres 1963) són un valor que va creixent amb el pas del temps. Més enllà del seu suïcidi, la influència poètica de Sylvia Plath s’ha anat estenent  -a Catalunya, per exemple, en la recentment desapareguda Maria Mercè Marçal-  sobre la poesia d’altres poetes, sobretot sobre la poesia feta per dones.

Avui dia, les grans poetes del XIX i XX han pres un paper rellevant, han trencat amb molts anys d’indiferència i han aportat a la poesia nous punts de vista, els que singularment pot ofertar una dona: l’embaràs, la maternitat, el lesbianisme i molts d’altres que havien quedat inexplorats en el món poètic, a més d’aquells en què una dona i un home poden coincidir. Noms com Emily Dickinson, Rosalia de Castro, Anna Akhmàtova, Marianne Moore, Maria Antònia Salvà, Sophia de Mello Breyner Andresen, Elizabeth Bishop, May Sarton, Anne Sexton, Adrienne Rich, Wislawa Szymborska, Sylvia Plath, Luisa Futoransky, Ana Rossetti, Maria Mercè Marçal, i molts més, estan en aquests moments als cims més alts de la consideració de lectors i poetes.

"Ariel" (1965), publicat pòstumament, aplega els poemes de Sylvia Plath més coneguts. Es pot trobar en una edició bilingüe anglès/català, traduït per Montserrat Abelló i Mireia Mur. 'Paraules' és l’últim poema.

Paraules

Destrals
després del cop la fusta repica,
i els ecos!
Ecos que vénen
des del centre com cavalls.

La saba
surt com llàgrimes, com l’
aigua  que s’esforça
a restablir el seu mirall
sobre la roca

que cau i rodola,
crani blanc
rosegat pel verdet.
Anys enllà
me les trobo pel camí-

Paraules eixutes i sense genet,
el soroll infatigable dels cascos.
Mentre,
des del fons de l’estany, fixes estrelles

governen la vida.

 

En aquest poema, Sylvia Plath va lligant imatges, encadenant-les a partir de sentits metafòrics. Les paraules, que només poden dir els humans, són cops de destral contra els troncs dels arbres. Des de l’interior d’aquests troncs, es produeixen, un cop les paraules són dites , vibracions expansives, els ecos, la persistència de les paraules que s’irradien en totes les direccions com cavalls. Els cops de destral, les paraules, produeixen la consciència del dolor, les llàgrimes, la saba que brolla i que és capaç d’actuar com un mirall, un referent de comprensió per als vius, la roca que cau i rodola cap a la mort, el crani blanc rosegat pel verdet. Desaparegut l’ésser humà, queden les paraules, els cavalls sense genet. Mentre que a l’altre costat de la vida, al fons de l’estany, es reflecteix la imatge d’allò que està per damunt dels cicles de la vida i la mort: l’eternitat de l’univers.

[puja]