articles > finestra oberta > Espases, medicaments i altres dubtes

Finestra Oberta 

Espases, medicaments i altres dubtes

Per Oriol Robleda Rodríguez - 21/05/2007

Fa una setmana vaig sortir del cinema pletòric. Acabava de veure la pel•lícula 300 i , a part de sentir la necessitat urgent de fer abdominals, em sentia preparat per fer front a qualsevol invasió marítima multitudinària que desembarqués a Badalona. Fins i tot li vaig comentar a la meva xicota que ens hauríem de plantejar la possibilitat d’abandonar un parell de setmanes els nostres futurs fills al Montseny per enorgullir-nos després de la seva capacitat de subsistència a base de glans i restes de picnics dels excursionistes.

Envaït per l’esperit èpic ,sentia la mateixa sensació que havia experimentat en veure Gladiator. Era la necessitat de fer plats de terrissa, tenir vinyes i donar violents cops de puny als amics tot rient després d’entrenar amb espases de bronze, mentre ells maleïen amistosament tots els deus.

Amb els ulls brillants mirava quixotescament el bosc de columnes del pàrking del cinema quan vaig notar una dolor intens a l’estomac. Tenia una explicació senzilla, era el resultat del clàssic cocktail per tots conegut: uns quants centenars de crispetes, Coca Cola fabricada amb el “cheminova” i, com no, fruita de postra en forma de dos xiclets de maduixa.

Aquest moment, però, va representar un punt d’inflexió fatal i un cop dur al meu recent ego heroic; un cop més la hipocondria em va vèncer. Una mà amable, la de la meva parella, em va intentar reconfortar després de fer un diagnòstic hipotètic, molt apreciat pels hipocondríacs, però mai suficient, tot finalitzant amb un “tranquil Woody”.

He de reconèixer que em vaig sentir confús. Sí, és veritat que l’aprensió m’uneix amb Woody Allen, però també l’admiració envers les seves pel•lícules. Aquest fet em va fer reflexionar. Qui som les primeres hores després de sortir del cinema, quan hem vist una pel•lícula que ens ha colpit?

Vaig exposar immediatament aquesta reflexió a la meva parella i ella m’hi va ajudar. Segons la seva versió, després de veure les pel•lícules d’Allen, a part de revisar la farmaciola de casa, començava a fer un seguit de reflexions el•líptiques que no conduïen enlloc tot barrejant Déu, els antiàcids i la seva germana. Fins i tot, en el cas de cintes protagonitzades per Bill Murray, em va comentar que m’inclinava per una certa expressió estúpidament estupefacte que m’era útil per evitar temes de responsabilitat si més no durant un breu període de temps.

Sé que pensareu que exagero, que la nostra identitat és més forta i potser teniu raó. Ben pensat els més de tres milions d’espectadors que va tenir Torrente no van provocar un caos nacional patrullant per les ciutats amb una camisa de flors i els cabells repentinats amb un oli enèssimament refregit

Però el que no hem negareu són les contradiccions entre els personatges cinematogràfics que ens impacten. Què passaria si alteréssim l’espai-temps i féssim conviure aquells estereotips amb els quals hem simpatitzat durant dues hores de projecció? Imagino Leònides, el rei dels 300 espartans, sopant a un restaurant de Brooklyn mentre explica a Allen que ha deixat el fill sol a Central Park per posar a prova la seva capacitat de supervivència, i Allen intentant encaixar tal aberració barrejant barbitúrics amb vi tot aixecant prodigiosament les celles. Per altra banda, també entendrem la indignació que patiria Leònides si descobrís entre les seves files un exponent d’atròfia muscular com en Woody queixant-se d’un seguit de malalties psicosomàtiques que fa 2500 anys no tenien nom, senzillament perquè no existien.

Potser connectem amb identitats tan dispars perquè representen el somni d’un temps perdut o una nova perspectiva d’acció enfront a la quotidianitat comú. I si no, recordeu en qui pensàveu quan Robert de Niro apuntava al mirall i repetia el famós “are you talking to me?”