Roda de premsa de A Ciegas a Madrid

Per María Lara - 09/03/2009
Traducció: Iker Zarallo Peretó

Cartell de la pel·lícula

 

Tràiler

 

Reacció de Saramago al veure el film

En el passi de premsa del darrer llargmetratge de Fernando Meirelles, A Ciegas, no hi cap major expectació. Ha suscitat tal interès que alguns periodistes ressagats no tenen més remei que veure-la dempeus o asseguts al terra. I tot i així, estan disposats a aguantar. Es projecta a La Casa de América de Madrid, on tindrà lloc a continuació la roda de premsa, a la que assistiran també el productor, Niv Fichman, i José Saramago, el cèlebre escriptor de Ensayo sobre la ceguera, obra en la que es basa la pel•lícula.

Meirelles va fascinar el món sencer l’any 2002 amb Ciudad de Dios (Cidade de Deus), un film dur i magnífic sobre la violència a les faveles de Brasil, que va aconseguir més de 25 premis internacionals i quatre nominacions als Oscar, entre elles la de Millor Director. I més tard, va tornar a esglaiar-nos amb El Jardinero Fiel (The Constant Gardener), sobre l’explotació dels poderosos a l’Àfrica negra, que va obtenir varies nominacions als premis de l’Acadèmia de Hollywood i l’Oscar a la Millor Actriu de Repartiment. D'un director del seu talent, un podria esperar una personalitat envanida i plena de vanitat, però res més lluny de la realitat. Segons sembla davant nostre desplega un enorme somriure i en tot moment es mostra proper i respectuòs amb la premsa i els seus companys de taula.

A Ciegas, traducció del títol que no acaba de convèncer a Saramago per el sentit que té en espanyol d’actuar “sense pensar”, conta com una sobtada epidèmia de ceguera assola una ciutat i les primeres víctimes són confinades a un hospital sense control de cap tipus. Mica en mica van arribant més malalts a aquella presó improvisada i mostren el millor i el pitjor de si mateixos. Tots han perdut la visió excepte la dona d’un d’ells, interpretada per la meravellosa Julianne Moore, que ha fingit per poder romandre al costat del seu marit (Mark Ruffalo).

El director confessa que va voler adaptar la novel•la fins i tot abans de plantejar-se rodar Ciudad de Dios, però el seu autor va rebutjar la proposta i el projecte no va seguir endavant. Saramago ha refusat en més de quaranta ocasions adaptar al cinema varies de les seves obres. Hollywood no ha aconseguit temptar-lo. Ens explica: “Yo soy muy de simpatías y antipatías, y si hay una antipatía, no hay solución”. En aquest cas, el seu agent literari va presentar-lo al productor canadenc Niv Fichman i al guionista Don McKellar i va acceptar perquè li van agradar les seves cares, “así de simple”.

Fernando Meirelles.


José Saramago


Els productors Andrea Barata, Niv Fichman i
Sanoko Sakai

©Fotos: Maria Lara

A Meirelles l’ha costat deslligar-se del text original, perquè “es mucho más difícil hacer una buena película de una mala novela que de una de esta calidad” i ha respectat gran part de la trama. Preguntava constantment a l’escriptor sobre multitud de detalls, però aquest l’animava a que es mogués amb total llibertat. Va afegir al guió certes frases textuals de la novel•la, que formaven part dels pensaments dels personatges, i les va posar a la boca del que encarna Danny Glover (Saw, Arma Letal), que en certa mesura representa a la pel•lícula la figura de l’autor. Una d’elles, en diu Saramago, és fonamental: “Hay una cosa dentro de nosotros que no tiene nombre” perquè “no sabemos lo que somos realmente, sino que son las relaciones sociales las que nos definen” i per a molts queda ocult el nostre esperit, el jo més profund. Meirelles conta que va voler afegir moltes més però “no funcionaban cinematográficamente. El resultado era muy literario”. L’escriptor salta com un resort del seu seient a l’escoltar aquestes paraules i pregunta innocent: “¿Y eso es un defecto?”. Després del seu to descregut, es confessa entusiasmat amb el resultat de l’adaptació i prova d’això és un vídeo en el que podem veure com es va emocionar en veure’l per primera vegada.

Segons Saramago, la ceguera no ha d’estar necessàriament relacionada amb el negre. El color blanc que veuen els personatges no té un significat profund sinó que neix de la idea de la impossibilitat mental de reconèixer els objectes i metafòricament, de la incapacitat de descobrir als altres tal i com realment són. Per a Meirelles va suposar una gran dificultat en la relació i el muntatge que els actors no poguessin mirar-se, ja que el llenguatge cinematogràfic tradicional s’articula a través de la relació entre ells: es a dir, es filma la cara d’un personatge i a continuació apareix el seu punt de vista. Però sent cecs, això no tindria sentit i va buscar la destrucció de les imatges mitjançant els desenfocaments, enquadres poc habituals, plans des de darrera, efectes visuals amb colors variats i fosses a blanc que es repeteixen durant tota la pel•lícula. D’aquesta manera, l’espectador es veu immers en un mon diferent, com en un somni de vegades precís i d’altres poc definit.

Recentment he vist la premiada Slumdog Millionaire i m’ha recordat en multitud d’aspectes a Ciudad de Dios (els dos nens pobres de mirada desperta, la planificació de les seqüències inicials, el muntatge) i des d’aquell moment vaig pensar en preguntar a Meirelles, si tenia ocasió, si a ell li havia passat el mateix. En efecte, així va ser, va trobar molts punt en comú.

També vaig tenir l’oportunitat de parlar amb el productor canadenc Niv Fichman sobre la fructífera col•laboració que va mantenir amb les seves col•legues japonesa i brasilera (de fet allà hi eren amb ell per recolzar la presentació del film i vaig poder conèixer-les) i les complicades tasques que van portar a terme.

A Ciegas és en definitiva una magnífica pel•lícula de factura sorprenent que malgrat esgarrar-te per dins, t’obre els ulls a una nova perspectiva sobre la gent i la seva forma d’actuar. Clar que potser no és recomanable anar a veure-la si un es troba baix de moral perquè aquesta visita als inferns pot deixar-nos tocats durant dies.

[puja]