articles > cinema > slumdog millionaire

 

Biopsia d'un fenòmen: Slumdog Millionaire

Per Mònica Jordan - 09/02/2009

Després d'anys de ser considerades antigues, clàssiques i anacròniques amb el panorama actual del cinema, les nominacions pels Oscar han viscut un seguit de transformacions amb l'aparició de títols “menors” dins de les seves llistes. A aquestes alçades (i després d'haver viscut els fenòmens d'American Beauty, Entre copas o Pequeña Miss Sunshine) no ens hauria de sorprendre veure entre les cinc pel·lícules seleccionades per aquesta 81a edició dels premis més coneguts del món del cinema la co-producció angloamericana "Slumdog millionaire", de l'anglès Danny Boyle.

A primera instància pot sonar estrany que una pel·lícula filmada a la India, amb actors desconeguts i amb una història que pot semblar pura nimietat (un noi pobre que guanya el famós concurs 50x15 i es fa milionari) hagi aconseguit convertir-se en tot un fenomen als Estats Units i arreu del món. Certament la història ens remet a tantes i tantes pel·lícules en les què un personatge és sotmès a proves de cara a viure una important evolució personal però el què fa a Slumdog millionaire un èxit  és la suma de tres grans bases: una història de fàcil calatge emocional; la barreja de gèneres en una pel·lícula que aposta per mirar un país oriental des del punt de vista occidental; i tenir dirigint la batuta de l'orquestra un director tan personal com Danny Boyle. Si sumem tot això a la magnífica acollida que ha tingut als diferents festivals pels què ha passat, dóna com a resultat una multitud de premis en festivals, associacions de crítics i acadèmies, convertint la pel·lícula en tot un fenòmen.

Nen pobre - Home ric

 

En efecte, la trama de Slumdog millionaire no amaga res de nou ni d'especial ja que la història del cinema (com la del teatre o la literatura) és plena de viatges de superació en les què els personatges principals han de salvar una sèrie d’obstacles que els portaran a la maduració. L’encert diferenciador en el cas d’Slumdog millionaire resideix en tractar les tres línies argumentals alhora oferint d’un bon principi tres trajectes a visitar i tres objectius a assolir, els quals obeeixen als diferents moments temporals tractats a la pel·lícula i que finalment s'acaben fusionant en un argument general.

Per una part la trama del present a la comissaria serveix com a fil conductor i d'unió de les altres dues. En ella Jamal, el personatge principal, és interrogat en haver estat acusat de fer trampes al concurs i a arrel d'això se'ns permeten veure les respostes del noi al concurs mitjançant un vídeo que configura la segona línia argumental de la pel·lícula. Les explicacions que donarà el jove a la policia filaran una teranyina ferma entre la seva vida passada i la present atorgant un grau de tridimensionalitat temporal a la trama. Així doncs, ja des d'un bon principi, se'ns presenta una història triple en la que el nostre personatge s'haurà d'enfrontar a diferents proves i amb tres objectius ben diferents: demostrar la seva innocència davant la policia, guanyar el concurs responent les preguntes correctament i finalment resoldre la seva història personal a la que tenim accés mitjançant flashbacks.

Tot plegat una estructura complicada de dur a terme però molt ben lligada en la seva execució i que aconsegueix enganxar l'espectador en tots els nivells de la narració. En definitiva, una història de superació personal trifurcada en el temps i que malgrat no ésser massa original en contingut sí ho és en la seva estructura, motiu que segur ha tingut alguna cosa a veure amb l’èxit que està tenint la pel·lícula.

 

Multiplicitat genèrica, doble nacionalitat

 

El segon dels mèrits de Slumdog millionaire passa pel joc que dóna la concepció de les petites parts que conformen el passat del personatge principal, en Jamal. Cada pregunta- resposta al concurs té la seva explicació vital i aquests petits fragments cinematogràfics, malgrat crear un trencaclosques general, estan tractats com a peces individuals, com a petites històries que tenen sentit complert en sí mateixes. Aquest tipus de construcció dinamitza la narració i alleugera la complexitat de l'estructura en tocar dins la mateixa pel·lícula gèneres tan dispars com la comèdia, el melodrama amb tints de cinema social, el cinema de gàngsters, l'aventura i el romanç. Aquesta multiplicitat genèrica permet respirar al conjunt i enriquir-lo, apropant la pel·lícula al públic sense arribar a cansar-lo per l'excés de cap dels seus tractaments.

En la mateixa línia de la barreja genèrica, trobem la barreja circumstancial que es crea al tenir una història basada en la cultura hindú però tractada de del punt de vista occidental. Aquest detall, que podria fer caure la pel·lícula en un exemple més del paternalisme colonial, és salvat per una mirada sense prejudicis de la situació de pobresa a l'Índia. No entra en cap moment a jutjar la cultura ni les seves costums i tota aproximació a ella es fa des d'un respecte encomiable, deixant de banda la condescendència de qui s'aproxima a una situació d’injustícia social sabent-se llunyà a ella. Tret d'un número final (durant els crèdits) en homenatge al cinema de Bollywood, Slumdog millionaire no pretén suplantar la personalitat del cinema nacional hindú (com feia Bodas y prejuicios) i es limita a assentar la seva història al país com a escenari triat per la vida i circumstància del personatge. Tot i això, no desaprofita l'ocasió per mostrar algunes situacions sensibles sense necessitat d'arribar a convertir-se en un pamflet. En aquest aspecte el projecte sembla ser conscient de quin és el seu paper a jugar i no vol capficar-se en temes de denúncia social que, possiblement, li quedarien massa grans.

Un bon guió en mans d'un bon director

Danny Boyle va seguir el guió de Simon Beaufoy pràcticament al peu de la lletra durant el rodatge, de fet les poques modificacions realitzades van ser fruit del debat amb l'equip sobretot per temes de diferències culturals. Treballar en base a un bon guió pot facilitar molt la feina del director, especialment per algú com Boyle que té un estil i una visió molt personal fàcilment reconeixibles en les seves pel·lícules. No resulta difícil imaginar per què en conèixer la història d’Slumdog millionaire els responsables van pensar en Boyle. En ella trobem temes en els que Boyle s'havia submergit abans en la seva filmografia: el món de la infància, els diners i els canvis que porten amb ells, la lleialtat entre amics/familiars, personatges normals en situacions extremes... En base a això, el director anglès afegirà de la seva collita el seu parer visual a un bon guió que caigut en mans d'un altre realitzador es podria haver convertit en una pel·lícula a l'ús.

El gran encert en la selecció de Boyle com a director de Slumdog millionaire passa per entendre que l'anglès té una visió estètica de les històries molt personal i no es limita a transposar les paraules del guió a imatges sinó que personalitza la posada en escena a cada situació. L'enorme ventall de tècniques cinematogràfiques de les que fa gala Boyle enriqueixen la pel·lícula i dóna una profunditat sensorial a cada escena. En els moments més tensos no dubta en fer servir la càmera en mà i apropar el pla als seus personatges per oferir una sensació de realisme que situa l'espectador en el centre de l'acció. De la mateixa manera juga amb la fotografia (d'alts contrastos en els moments més dramàtics), amb l'elasticitat temporal (alentint algunes escenes o fent servir la tècnica del fast motion), amb elements extradiegètics relacionats amb la història (l'ús del format de les preguntes del programa 50x15 al principi de la pel·lícula) o el muntatge paral·lel (que en les escenes inicials iguala l'estat d’ànim del personatge en la seva aparició al programa amb la tortura física a la que el sotmeten els policies). Una comitiva de tècniques sumades al bon fer d'un director que aconsegueix transformar històries típiques en pel·lícules formalment interessants (com va demostrar també amb Millions).

Un fenòmen amable

Analitzant una mica el per què Slumdog millionaire s'ha convertit en el fenomen d'aquest any hauria de portar-nos a pensar en la tendència dels darrers anys que converteix pel·lícules suposadament indies en productes vendibles a la indústria de Hollywood. O el que és el mateix: de com Hollywood s'adapta als nous gustos i vesteix d'indie alguns productes que en el fons no són tan atrevits o trencadors com en un principi podria semblar. Fa deu anys ens sorpreníem amb el cas d'American Beauty, que bufetejava a la cara a la societat americana i als acadèmics en fer-se amb l'Oscar a la millor pel·lícula. Les nominacions per Entre copas, Pequeña Miss Sunshine o Juno (l’últim fenomen Sundance) cobrien un contingent dedicat al món suposadament alternatiu dins el cinema acadèmic però poc queda ja de la mossegada de Mendes en aquestes últimes adquisicions. Slumdog millionaire tampoc mossega ni critica..., ven una bonica història amb el final feliç que no molesta a ningú: un noi (que podria ser qualsevol de nosaltres) que aconsegueix la noia, els diners i la felicitat. Res queda tampoc del Boyle més mordaç, de l'humor que el va fer famós gràcies a la gens lleugera escriptura de John Hodge. Slumdog millionaire no és una mala pel·lícula però acaba deixant la mateixa sensació que els magnífics focs artificials: un cop cremats, són només cendres.