articles > cinema > Vampirs: de mite a personatge de ficció

Nous vampirs arriben al cinema amb "Crepúsculo" 

Vampirs: de mite a personatge de ficció

Per Yolanda Aguilar - 01/12/2008

Nosferatus, dràcules, vampirs...tots noms d’un mateix personatge. Però per molt que el seu aspecte i el seu nom canviï contínuament encara estan assedegats de sang. La literatura, el cinema i la televisió revisen el seu mite durant el pas dels anys...l’últim, un vampir adolescent de nom Edward.

Vampir, simbolisme i el naixement del mite

El vampir és un ser que torna a la vida des de la tomba però no està ni viu ni mort. Encara que és contradictori és un "mort vivent" que reposa en el seu taüt, condemnat eternament a viure/no viure sense repòs. Es mou per les tenebres de la nit, ames i senyores de l'espai infernal i a llum solar, símbol de Déu, el venç i destrueix. Es tracta doncs de l’eterna lluita entre el bé i el mal.

Una criatura a la que li ha quedat només el cos mentre que el seu esperit, la part divina de nou, ha desaparegut i per tant, no existeix el bé en el seu interior. La fi del vampir sempre ha estat pel mètode de desenterrar el cos i clavar-li una estaca punxeguda al cor.

Un ésser que surt de la tomba per xuclar la sang dels vius quan en totes les cultures, la sang és percebuda com una forma d'energia vital i fins a la pròpia Església Catòlica té com dogma la transsubstanciació del pa i el vi en cos i sang de Crist ("Qui ho mengi i begui, adquirirà les seves propietats, és a dir, la Gracia Santificant").

El vampir també representa al seductor depravat que penetra els seus ullals fàl·lics en la carn de la donzella verge vessant la seva sang virginal. Cau llavors en una letargia postorgàsmica, passada la qual desitjarà tornar a prendre sang fresca. Perduda la seva innocència, les víctimes es transformaran també en depredadores sexuals.

La seva llegenda troba els seus orígens en les tradicions mitològiques més antigues i en pràcticament totes les cultures del món. A la Grècia antiga, les ombres del regne de l’Hades són llamineres de la sang de les víctimes.

L'origen del mite del no-mort actual es remunta a l'Edat Mitjana, a les regions eslaves i els estats bàltics d'Europa de l'Est. El naixement de la configuració del mite podria tenir el seu origen en diversos fets històrics i per diverses malalties per llavors desconegudes.

Hi ha llegendes que relacionen l'origen dels vampirs a una secta cristiana que proclamava conèixer el secret de la resurrecció de Crist. Aquest grup va ser expulsat de Palestina per a assentar-se a Europa Central on van prendre poder com senyors feudals. És aquí on la versió històrica del nostre personatge pren forma. El fill d'un príncep transilvà conegut com Vlad Dracul, i que va regnar durant el S.XV, va ser prendre el sobrenom de Drácula. El seu pare va ser un heroi per al seu país i va destacar per defensar el seu regne contra les invasions Turques. No obstant això, va passar a la història per demostrar la seva crueltat amb els seus enemics, guanyant-se així l’alies de Vlad Tepes (l’Empalador). Així, els adversaris del Príncep de Valaquia eren enfilats vius en afilades estaques de fusta una vegada els havia torturat tallant-los peus i mans. Aquestes històries van ser explicades per monjos que transformaven i enriquien els fets per a fer-los més aterridors. Una d'aquestes històries explicava com el Príncep Vlad tenia costum per a menjar envoltat de cadàvers i moribunds. Mullava el pa en la sang dels cadàvers que els seus servents recollien en un bol. D'aquesta manera va ser forjant-se el mite del no-mort sobre una base de fets reals.

Al segle XVIII es produeix un increment de l’interès i la creença en els vampirs i s'associen a les morts sense resoldre i a les desaparicions. Molts contes infantils de terror s'omplen d'aquests personatges que arriben volant de nit per atacar les seves víctimes indefenses. La Inquisició els declararà criatures demoníaques i d’aquí sorgirà la creença de que retrocedien davant la creu.

Tot té la seva explicació?

Diferents patologies com la ràbia, la porfíria, la catalèpsia o l’esquizofrènia han pogut contribuir a l’edificació de les llegendes en relació amb els vampirs i dibuixar els seus trets específics fins que la ciència les ha identificat.

La ràbia produeix en els afectats atacs d’agressivitat acompanyats de mossegades, hipersexualitat, ansietat, vagabundeig i alteració del cicle entre la vigília i la són. El els atacs els pacients mostren els llavis enrera de manera que mostren les dents, la saliva no es pot empassar quedant en forma d’espuma i també manifesten fotofòbia i fòbia als miralls. També se sap que una epidèmia de ràbia castigava l’Europa de l'Est en el moment de l'aparició dels primers relats de vampirs.

També produeix aversió als miralls i el canvi de cicle de la son entre el dia i la nit l’esquizofrènia.

La porfídia és una malaltia de la sang amb símptomes que ens recorden algunes característiques dels vampirs ja que es manifesta per una pell molt blanca, amb resultat de fotofòbia ja que la pell sense pigment és greument malmesa per la llum solar i que es fa molt difícil despertar a aquells que la pateixen.

D'altra banda, una malaltia ha estat sobrenomenada malaltia dels vampirs: la xeroderma pigmentosum. Els individus tractats no es poden exposar al raigs solars, sota pena de veure aparèixer greus lesions a nivell de la pell; la pell assoleix també un color molt pàl·lid a conseqüència d'un bronzejat totalment inexistent. A més, els malalts han d'evitar a qualsevol preu el consum d'all que allibera un enzim agressiu.

La catalèpsia també era un fet habitual quan els mètodes de detecció de vida no estaven tant perfeccionats com ara. La gent era enterrada viva amb el que si pel motiu que fos els desenterraven el trobaven moguts o amb marques de sang per haver mirat de sortir amb el que refermaven el mite del vampirisme.

[segueix]