articles > festivals >IV Mostra Internacional de Cinema Europeu Contemporani

MICEC’08 

Tan a prop, tan lluny

Per Enric Ros - 09/06/2008

Del 29 de maig al 6 de juny, hem pogut gaudir a Barcelona de la quarta edició de la Mostra Internacional de Cinema Europeu Contemporani (MICEC’08). Una bona ocasió per comprovar la vitalitat de les cinematografies d’una sèrie de països que tenim molt a prop, però que les imposicions del mercat condemnen, en moltes ocasions, a convertir-se gaire bé en cinema invisible a les nostres sales.

Festivals com MICEC’08 ens recorden que existeix un altre cinema allunyat del que s'exhibeix en les nostres sales comercials. Un cinema inquietant, poc complaent, exigent, que espanta alguns espectadors àvids de blockbusters. La mostra de cinema europeu es converteix en una magnífica oportunitat per a descobrir una sèrie d'autors, propers geogràficament però lamentablement llunyans per imposicions del mercat.

El certamen ha revisat les filmografies de països amb una sòlida indústria com Alemanya, França o Itàlia sense oblidar cinematografies menys conegudes com les de Finlàndia, Àustria o Romania. No obstant això, el nexe d'unió entre tots els films seleccionats ha estat, sens dubte, l'aposta decidida pel cinema d'autor.

El festival es va inaugurar dijous passat 29 de maig amb la projecció de Actrices, l'últim film com directora de l'actriu Valeria Bruni Tedeschi. Com ja ens va demostrar amb el seu anterior film, la molt interessant "Es más fácil para un camello" ("Il est plus facile pour un chameau...", 2003), el cinema de Bruni-Tedeschi combina comèdia i melodrama, oferint retrats desencaixats, gairebé esperpèntics de personatges que remeten a allò que és autobiogràfic i incidint en les grans preocupacions de l'autora: el pas del temps, la pressió per la consecució de l'èxit, la llosa de la presència familiar. Si en la seva primera pel·lícula mostrava obertament el seu complex de culpa de nena rica (sense estalviar càrregues de profunditat contra la seva celebèrrima germana, la ineludible Carla Bruni), en aquesta ocasió, la pròpia Valeria interpreta a una actriu en crisi, preocupada pel rellotge biològic i aclaparada per treball i família, en un film sincer i malenconiós que creix fins a convertir-se en una magnífica pel·lícula de personatges.

En una altra línia completament diferent, el català Albert Serra va presentar "El cant del ocells" (2008), un film que, igual que el seu anterior "Honor de Cavalleria" (2006) presenta una nova visió sobre figures icòniques universals com El Quixot o Els Tres Reis Mags. La seva mirada entre innocent i autoconscient, decididament hipnòtica fins a sobrepassar el to bressonià, sobre les difuses imatges dels Reis ens revela un cinema essencialista que barreja els arquetips de la cultura popular amb la desvertebració del relat cinematogràfic proposada pel cinema de la Modernitat.

No obstant això, les propostes més interessants, al meu judici, han estat, d'una banda la retrospectiva dedicada a la figura del cineasta Arnaud Desplechin i, per un altre, la projecció de "The Pervert’s Guide to Cinema" (2006), el documental de Sophie Finnes.

Desplechin, inexplicablement ignorat per la distribució espanyola, pretén retornar la llibertat perduda al cinema creant un híbrid de tot allò que li ha apassionat, de Howard Hawks al Bergman de Fanny i Alexander. Les seves pel·lícules es roden en família, com les de Cassavetes o el seu admirat Resnais, defugint les fórmules trillades, tractant de recuperar –com ell mateix ha manifestat- l'esperit impredictible del primer cinema de la Nouvelle Vague. Pel·lícules com "Comment je me suis vdisputé... (ma vie sexuelle)" (1996) o "Rois et reine" (2004) són autèntic cinema-collage, pel·lícules que mutan d'un gènere a un altre, d'una situació a una altra completament diferent, fugint de les convencions i permetent que l'espectador recuperi la capacitat de sorpresa que ja semblava definitivament esgotada.

"The Pervert’s Guide to Cinema", per la seva banda, és un magnífic documental que esdevé autèntica màster class sobre cinema i psicoanàlisi, a càrrec de Slavoj Zizek, filòsof i psicoanalista de tendències lacanianes, reconvertit en estrella mediàtica. Zizek, provocador apassionat que es auto defineix com un intel·lectual clàssic, revisa instants màgics del cinema d'Alfred Hitchcok, David Lynch o Andrei Tarkovski, des de perspectives heterodoxes i il·luminadores, properes al ja exposat en llibres fonamentals com "Lacrimae Rerum" o "El acoso de las fantasías".

MICEC’08 va oferir també un programa de simposiums internacionals i debats dedicats a (re)pensar el cinema contemporani, en els quals vam poder escoltar a professors i assagistes com Doménec Font, Sants Zunzunegui, Alain Bergala o Jean-Michel Frodon.