

Per Yolanda Aguilar - 14/05/2007

Doble sacrificio, 1932
Hacia las alturas, 1933
Gloria de un día, 1933
Las cuatro hermanitas, 1933
Mística y rebelde, 1934
Sangre gitana, 1934
Corazones rotos, 1935
Sueños de juventud, 1935
La gran aventura de Silvia, 1936
María Estuardo, 1936
A woman Rebels, 1936
Olivia, 1937
Damas del teatro, 1937
La fiera de mi niña, 1938
Vivir para gozar, 1938
Historias de Filadelfia, 1940
La mujer del año, 1942
Keeper of the flame, 1942
Tres días de amor y de fe, 1943
Estirpe de dragón, 1944
Sin amor, 1945
Undercurrent, 1946
Mar de hierba, 1947
Pasión inmortal, 1947
State of the Union, 1948
La costilla de Adán, 1949
La reina de África, 1951
Pat and Mike, 1952
Locuras de verano, 1955
El farsante, 1956
Faldas de acero, 1956
Su otra esposa, 1957
De repente, el último verano, 1959
Larga jornada hacia la noche, 1962
Adivina quién viene esta noche, 1967
El león en invierno, 1968
La loca de Chaillot, 1969
Las troyanas, 1971
A delicate Balance, 1973
El rifle y la Biblia, 1975
Olly Olly Oxen Free, 1978
En el estanque dorado, 1981
La última solución de Grace Quigley, 1985
Katherine Hepburn és una de les actrius més carismàtiques que ha donat Hollywood i una de les meves preferides. En la seva filmografia s'acumulen pel·lícules meravelloses i díficils d'oblidar per qualsevol amant del setè art com ‘Historias de Filadelfia’, ‘La fiera de mi niña’ o ‘La Reina de África’. La Hepburn tota una dona de caracter, rebel i malson dels directors de cinema va néixer un 12 de maig de 1907, ara fa 100 anys.
Katharine Houghton Hepburn, va néixer a Hartford, Connecticut un 12 de maig de 1907. Era la segona de sis germans. Filla de Thomas Norval Hepburn, un respectat uròleg i cirurgià i de Katharine Martha Houghton.

La parella va criar els seus sis fills -Tom, Kate, Dick, Bob, Marion i Peggy - d'una manera gens ortodoxa, en una atmosfera de completa llibertat. Com molts nens d'aquella època, només anava al cinema per veure pel·lícules de l'Oest, i es diu que el seu primer ídol va ser William S. Hart.
Un matí, el seu germà Tom no va baixar a esmorzar. Kate el va trobar penjat a l'àtic. El metge va dir que Tom duia mort 5 hores. Mai no va quedar clar, si l'alegre i popular Tom s'havia tret la vida a posta o potser havia estat intentant repetir un truc que havien vist en una funció matinal de màgia a Nova York. Durant aquell estiu, Kate es va bolcar totalment al teatre en la casa d'estiu que la família tenia a Fenwick, Connecticut.
Més tard Katherine adoptaria com a data de naixement la del seu germà Tom. La data del 8 de novembre com la del seu naixement consta en la majoria de les seves biografies fins que un llibre de Barbara Leaming va descobrir el secret.
Va morir als 96. Era un 29 de juny de 2003 a la seva casa de Connecticut acompanyada d’amics i familiars. Les ultimes aparicions a la pantalla van delatar l’avanç irreversible del mal de parkinson que malgrat tot no va aconseguir treure-li aquella mirada desafiant de la dona de caràcter indomable que era.

Després de graduar-se va arribar a Baltimore un divendres
del mes de juny, i es va presentar davant Mr. Knopf, en ple assaig de The
Czarina. Per no suportar més la seva insistència, li va donar
un petit paper com a dama d'honor en l'obra. Va ser la seva estrena com
actriu i el que li va obrir les portes Broadway.
Mrs. Hermet Roosvelt va estar seguint la trajectòria teatral de Kate
i va enviar un telegrama, parlant d'ella, a Merian C. Copper, productor
executiu de RKO Radio Pictures. El seu cap de producció, David O.
Selsnick, aviat li va oferir un contracte, però Kate va murmurar:
"No s'han fixat en mi fins que m'han vist les cames". El primer
oferiment per fer una pel·lícula li va venir de la Paramount
Pictures, però ella el va refusar sense contemplacions.
Kate només guanyava 100 dòlars per setmana en
el teatre. Ella no volia anar a Hollywood, per això va demanar el
que era un sou absurd de 1.500 dòlars setmanals. Era conscient que
l'estudi no ho acceptaria. De totes maneres la van convèncer perquè
fes una prova per ells. La gran sorpresa per Kate va ser que RKO va acceptar
el seu preu.
El 9 de juliol de 1932 va començar el rodatge de la seva primera
pel·lícula Doble sacrificio, i des del primer dia el director,
George Cukor, es va adonar de que havia escollit una actriu d'un gran talent
instintiu però amb un caràcter terrible.
Va ser una dona rebel, amb una bellesa fora dels canons de l’època,
una personalitat indomable i un sentit de l’humor força especial.
Era una extraordinària actriu que no volia sotmetre’s les exigències
dels estudis. El seu nom estava entre la llista dels considerats com "verí
per la taquilla". Malgrat que van voler fer-la caure en l’oblit,
el seu èxit a Broadway amb una obra que Philip Barry va escriure
especialment per ella "Historias de Filadelfia" i que la va fer
tornar al cinema amb un paper protagonista quan la Metro la va adaptar al
cinema al costat de dos actors cotitzats: Cary Grant i James Stewart.
Va popularitzar a la gran pantalla que les dones portessin
els pantalons però no ens referim només al seu vestuari: el
seu caràcter tossut feia que s’allunyés dels cànons
de dona sumisa que obeïa sense més a l’home. Ella duia
els pantalons literalment i figurativament. Katherine manava i no es deixava
manar.
Tenir un físic allunyat del ros daurat que imperava a l’època
i una personalitat fora del normal que va enamorar a alguns dels homes més
importants del setè art. Directors com John Ford, magnats excèntrics
del cinema com Howard Hugues i sobretot i per sobre de tots Spencer Tracy.

Frank Capra va dir d’ella "Hi ha dones i a més hi ha la Kathe. Hi ha actrius i actrius, i a més hi ha la Hepburn".
Explica l’anècdota que quan les dues estrelles
es van conèixer a l’inici d’un rodatge, Hepburn va dir:
"Em sembla, senyor Tracy, que és vostè massa baixet per
la meva alçada". Al que ell va contestar "No es preocupi,
la rebaixaré fins deixar-la a la meva alçada".
Aquest no va ser només l’inici d’una sèrie de
col·laboracions cinematogràfiques d’allò més
afortunades, sinó el principi d’una amistat i de molt més.
La relació sentimental entre Hepburn i Tracy va durar 26 anys i va estar condicionada per la negativa d’ell, un home catòlic i conservador, a abandonar la seva dona invàlida.
La seva relació professional va dur-los a fer deu pel·lícules on quedava clar en cada una de les escenes que compartien el seu magnetisme personal que traspassava la pantalla. "La mujer del año" (1942), "Sin amor" (1945), Mar de hierba" (1947), "El estado de la unión" (1948), "La costilla de Adán" (1949), "La impetuosa" (1952) i "Adivina quién viene esta nocher" (1967), que seria l’últim film de Tracy. La mútua admiració que sentien l’un per l’altre es traduïa en el apassionats intercanvis de mirades, gestos i repliques.
La seva compenetració es va prolongar fins 1967 quan
Katherine va acceptar un paper inferior a la seves possibilitats a "Adivina
quién viene esta noche" per poder treballar amb ell en els seus
últims dies de vida.
Quan va rebre el segon oscar per la seva interpretació per aquella
pel·lícula, Katherine es va limitar a dir "Sento com
si li hagués robat a Tracy".
Aquest amor llegendari ha estat posat en entredit per la biografia sobre
l’actriu realitzada per l'escriptor William Mann. En el llibre “Kate:
La dona que va ser Hepburn” d’Octubre de 2006 l’autor
afirmava que aquest amor tan apassionat com impossible era pura comèdia.
William Mann no solament assegura que l'actriu era lesbiana, sinó
que la seva “parella” d'anys era gai..

Al llarg de les 600 pàgines del llibre, dividit en tres actes, l'autor exhibeix el dilema de l'artista, "l'elefant de la seva intimitat".
L'autor dedica la primera part al seu alter ego “Jimmy”, un noi pèl-roig de pèl curt que al llarg de la seva infància i joventut va voler semblar-se al seu pare. Aquesta presència masculina, que persisteix durant tota la vida de l'actriu, és una de les parts més interessant del llibre. En el segon acte narra la carrera triomfal que va començar en el teatre i dóna un repàs a les seves 52 pel·lícules. Però sens dubte, la secció més atraient és la tercera, en la que Mann descriu l'atracció sexual i l'amor que Katherine Hepburn sempre va sentir per les dones: des de Laura Harding, coneguda pels íntims com «el marit de Katie», fins a la seva assistent personal, Phyllis Wilbourn, la seva passió secreta durant 40 anys i sobre la qual la pròpia Hepburn escriu: «Phyllis i jo som un sol cos, una sola persona».
Amb quatre Oscars, el primer per "Gloria de un dia, en
el seu haver i dotze nominacions a les preuades estatuilles la seva tendència
sexual és el de menys per valorar una gran actriu...per part meva
el que fes a la intimitat de casa seva poc importa.
Web optimitzat per a navegadors Firefox o Internet Explorer 6 o superior, a una resolució mínima de 800x600 píxels.
Cal tenir activades les opcions Javascript i CSS.