El loco y la camisa
6Valoració

El loco y la camisa és una tragicomèdia que ens porta a l’interior d’una família argentina de classe mitjana per tractar de revelar-nos algunes veritats incòmodes. Al Teatre Romea fins el 8 de juny.

La companyia argentina Bansfield Teatro Ensamble, amb direcció de Nelson Valente, ens presenta El loco y la camisa, espectacle que ja s’havia pogut veure a Barcelona al 2011 dins del desaparegut Festival Ulls i que, havent-se representat a la Nau Ivanow i posteriorment l’estiu passat a La Villarroel, va tenir un èxit considerable.

L’obra ens parla d’una família modesta que viu a la perifèria de la capital argentina i que es disposa a rebre a dinar per primera vegada al nuvi de la seva filla, un noi de classe “bé” que viu a la “Zona Norte” de la ciutat i que representa un món de diferències amb els nostres protagonistes.

La família, però, amaga un secret o almenys ho intenta: en Beto (Gabriel Beck), el boig de la casa. O això és el que en principi se’ns diu que és en Beto: un asocial, un inadaptat, un excèntric, un llunàtic, un malalt, una nosa. Tantes paraules com definicions o concepcions de la bogeria.

Francament, a mi en Beto no em sembla pas un boig. Potser representa la disfuncionalitat envers una societat i unes regles establertes, però definitivament no és foll. És un personatge extraordinàriament lúcid, i a mi el que em sembla, és que té aversió a les tonteries, a les estupideses, a la hipocresia i a les mentides. Té una compulsió per la veritat, i això el confereix estatus de persona non grata.

En aquesta obra, les actuacions són remarcables i òbviament Gabriel Beck s’endú la palma ja que l’obra porta el títol del seu personatge, i s’agraeix que no en faci una caricaturització d’en Beto, sinó que l’estimi, el cuidi i ens el transmeti de tal manera que ens resulti entranyable i no tan “molest” com als altres.

La relació d’en Beto amb la seva família ens mostra com reaccionem els humans davant la por, l’estranyesa, la diferència o allò desconegut.

El pare (Carlos Rosas) representa la reacció de la por. No entén aquell nano, el molesta profundament que sigui fill seu, però sobretot, diria que li té por. I la por, moltes vegades, genera violència. La impotència i la incomprensió vers el seu fill li generen una frustració i una ràbia que fa pagar a la seva pròpia família, especialment la Matilde.

La filla i germana, la María Pía (Soledad Bautista) és la que pretén amagar i tancar son germà, tot per protegir que el pugui conèixer el seu nòvio pijo (José Pablo Suárez). És la vergonya com a resposta i també la por de perdre el seu futur somiat lluny de la llar paterna i del seu maleït germà.

El loco y la camisa Teatre Romea

I després ens queda la Matilde, la mare (Lide Uranga) que és l’amor incondicional, la que accepta el fill tal com és i pretén mediar en la seva relació amb el món i amb els altres. Lide Uranga i Gabriel Beck fan una actuació meravellosa, i la tendresa que destil•la la mare vers el seu fill “raro” s’encomana. A més a més la Matilde (i la Lide) té una vesant còmica també espectacular.

I tot això té lloc a una escenografia mínima: dos butaques, un sofà, una taula i tres cadires que representen les dues estances principals de la casa: el líving i la cuina. Una casa que representa estar tan gastada que funciona com a metàfora de la pròpia situació emocional del matrimoni que l’habita.

Es pretén que el públic sigui partícip de la intimitat de la família, per la qual cosa el Romea ha perdut la seva distribució habitual i s’ha traslladat l’escenari al pati de butaques, afegint-ne grades tot al seu voltant. La idea potser és bona, però el resultat per al espectador és força incòmode. En el meu cas, que em trobava a la grada lateral a l’esquerra de l’escenari, vaig tenir els actors d’esquena gran part de l’obra, perdent-me així la seva expressivitat facial. Una llàstima.

Així doncs, l’obra parla essencialment, més que no pas de la bogeria a la contemporaneïtat (i hagués estat molt interessant incidir més en els aspectes actuals de concepció de malaltia, de la seva comprensió o no a la societat i el seu tractament) sinó de la hipocresia de la societat, del seu vigent classisme i masclisme, i de com la veritat és un element molest, tant com sembla haver-ho estat sempre. Potser és el mateix que passa amb la bogeria.

Comparteix...
Tweet about this on TwitterShare on Facebook0Email this to someoneShare on Google+0Pin on Pinterest0Print this page


Es pot veure a: Teatre Romea
Text: Nelson Valente
Intèrprets: Gabriel Beck, Lide Uranga, Carlos Rosas, Soledad Bautista, José Pablo Suárez

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies