L’iranià Jafar Panahi va estar esperant a casa una condemna que finalment no va poder evitar: sis anys de presó i vint sense poder fer pel•lícules. Una barbaritat pròpia d’un règim despietat contra qualsevol acte públic que s’escapi del ferri control governamental i que advoqui per la crítica, el pensament i la lliure expressió artística.
Panahi, fastiguejat de l’angoixant atmosfera domiciliària, va decidir documentar aquests dies amb l’ajuda del seu bon amic Mojtaba Mirtahmas, una càmera professional i un mòbil d’última generació. “In Film Nist” (“Esto no es una película“) és el títol d’aquest interessant document carregat de dures i seques intencions que utilitza el metallenguatge cinematogràfic com pont entre l’espectador i la repressió del protagonista.
Sosté Panahi la necessitat de documentar aquests dies i reivindica la importància de fer una pel•lícula en lloc d’explicar-la. El seu film és un exercici d’assaig ingenu i sarcàstic a manera de documental entre el testimoniatge i la declaració d’intencions. Pot ser que estigui lluny dels mètodes narratius convencionals i que en algun moment puguem posar-lo en dubte, però clar que és una pel•lícula perquè el seu objectiu és contar i emocionar.
Superat el mal glop de reconèixer que la primera mitja hora és un dels majors conyassos que puguin veure’s en una sala de cinema, no costa reconèixer que Panahi imparteix una classe magistral i extremadament nostàlgica de com fer cinema partint del gairebé gens. El millor que pot llegir-se entre línies és que la repressió no està només dintre de la casa, sinó també fora. El pitjor, no obstant això, és que triga massa a crear interès.
Cal reconèixer que, malgrat la dificultat, aconsegueix atrapar la nostra atenció durant bona part del metratge a través del fora de camp i de molt pocs elements vius o inerts. El pla seqüència final és una absoluta barbaritat, profundament intel•ligent i rematadament divertit. Potser l’única cosa rodona d’una pel•lícula amb massa vèrtex difícils de franquejar.
Pot ser que “In Film Nist” no sembli una pel·lícula de debò i que sens dubte mereixi un tracte especial pel peculiar context del seu autor, però la veritat és que el resultat global tot just aconsegueix mantenir-se en peus durant els seus pocs però interminables minuts. El cinema sempre és gran, sobretot quan vola en llibertat.
Envía una resposta