Quitt. Els irresponsables són en vies d'extinció.
7Valoració

L’economia i el capitalisme esquarterats des de la posició més elevada. Butaques de cuir negre que simulen els trons dels déus grecs, des dels quals empresaris adinerats juguen amb la humanitat. Aquesta vegada, però, no es troben al cim del mont Olimp, sinó entre nosaltres.

Lluís Pasqual dirigeix al Lliure de Montjuïc “Quitt” de Peter Handke, en cartellera fins el 26 de febrer. Ens trobem davant d’una història escrita l’any 1973 i que és d’increïble actualitat. Hermann Quitt  (interpretat per Eduard Fernández) és un empresari d’alt nivell que, en un moment determinat de la seva vida, entra en crisi amb el món.  Quitt convoca una reunió amb altres empresaris al seu nivell, on els hi proposa associar-se per a dominar els mercats i eliminar la competència. Amb el temps, els empresaris descobreixen que Quitt no ha respectat el pacte, cosa que els portarà a la ruïna total. Quitt en aquest moment, està fart de la seva vida en els esglaons més elevats de la societat, intenta reconèixer-se enmig de tot el que ha construït (i destruït) sense arribar a trobar el què busca en realitat.

Durant les dues hores de funció (amb entreacte de vint minuts per canviar l’escenografia), ens trobem en una espècie de regne del poder, on tot és possible.  El públic és implicat en tot moment en la obra, essent la imatge de la societat manipulada de la què parlen els personatges. Un text molt ric el de Hanke, dur per a l’espectador no acostumat a aquest tipus de textos. Realment els monòlegs extensos i el llenguatge complex confereixen una meditativa qualitat a la peça.

Impecable a nivell actoral,  a destacar Jordi Boixaderas en una interpretació de sublim precisió de Hans, un servent-bufó, de Quitt; Eduard Fernández que treballa el personatge de Quitt tant a nivell corporal com de veu, creant una mena d’ésser repulsiu i altiu, alhora que proper al ésser humà més torturat  i Miriam Iscla, una senyora Quitt silenciosa i colpidora alhora. Boris Ruiz és el personatge que dóna la nota discordant, un petit accionista molt ben caracteritzat. La resta de l’elenc, encertat, creant entre tots una atmosfera de poder i control en la primera part, i de pànic i súplica en el segon, quan es veuen aixafats per Hermann Quitt.

Quitt Teatre Lliure

Escenografia precisa i preciosa. Una primera part on dos taules de billar dominen totalment l’escena, unes butaques de pell i una barra de bar plena de copes de bell cristall, perfectament il·luminat, conformen una atmosfera de poder i masculinitat que acompanya i acosta al públic a l’escena d’inici de tot plegat, on es cou el futur del capitalisme. Després, en aquest futur, ja només hi ha lloc per a Quitt, amb una gran Q il·luminada d’allò més pop, i un piano de cua que li dóna un toc més melancòlic i solitari a aquest moment vital del protagonista.

Una obra de text complex, però que es fa pròxim i vital per les interpretacions dels actors. Una aposta per un tema actual i punxegut. Un teatre dels què et fa pensar, dels què deixen pòsit en les capes més enrevessades del cervell.


Es pot veure a: Teatre Lliure
Text: Peter Handke
Intèrprets: Andreu Benito, Jordi Boixaderas, Jordi Bosch, Eduard Fernández, Míriam Iscla, Lluís Marco, Marta Marco, Boris Ruiz.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies