Quan ens trobem cara a cara amb “El silenci dels arbres” no podem fer res més que emocionar-nos. I és que Màrquez explica de manera sensible i poètica una cosa tan horrible com és el setge a una ciutat… no importa quina. Els homes i les dones reaccionen de manera similar davant l’horror. Com diu l’autor, totes les guerres són iguals; a totes trobem jardineres amb pastanagues. I és aquí on segurament rau un dels elements més destacables de l’obra: la universalitat.

L’autor s’encara a temes que no són nous. Per tant, l’originalitat en el contingut no serà per a ell un objectiu a tenir en compte. En canvi sí que serà genuïna la forma amb què l’Eduard Màrquez ens explica les històries dels diversos personatges que conformen la novel·la.

Intercalant cartes de persones que pateixen el setge, enviades a amics i familiars que estan fora —i que són absolutament escruixidores— amb una narració en present marcada per la musicalitat, anem confegint tot un quadre de la situació. Però no ens enganyem. Contràriament al que pugui semblar, l’autor entona un cant per a l’esperança. Quan ens fixem en les persones i les seves circumstàncies veiem com aquestes treuen força d’allà on s’havia esgotat; solidaritat d’allà on va hi haver egoisme; amor d’on hi hagué odi… Com a lectors ens quedarà la sensació d’haver llegit una bella descripció d’uns fets i d’una història d’amor i desamor que s’esdevenen en el pitjor dels llocs: una ciutat assetjada.

Què és el primer que salta a la vista quan un comença a llegir El silenci dels arbres? Doncs l’acurat llenguatge, gairebé poètic però senzill, que actua com a contrafort per aguantar el pes de la desgràcia que traspua de les històries explicades. Quant la forma, el propi autor afirmà que conscientment va intentar donar al text una estructura musical. I ho aconsegueix de totes, totes. En molts fragments aconseguim escoltar el silenci. La narració va saltant del passat al present gaire bé sense adonar-nos-en. Una pedra llençada a l’aigua, per exemple, pot ser l’enllaç entre una persona adulta i la seva infantesa. Amb aquest joc d’ara i adés descobrirem l’amor apassionat entre una violinista i un luthier. Descobrirem com ambdós cerquen la perfecció estètica; com l’art sublima l’home.

Pel que fa la forma epistolar l’escriptor fa una pirueta literària molt efectiva: si bé les persones que escriuen les cartes, i per tant fan literatura del seu propi jo, són fictícies —tot i que basades en fets reals—, l’efecte aconseguit és el propi del gènere epistolar: diuen que les cartes neixen de l’absència i la solitud; i això l’autor ho sap i ho utilitza amb mestria tot mostrant-nos, com la guerra, el millor i el pitjor de cada persona.

En resum, aquesta obra pot ensenyar moltes coses. Qui sap si en el fons Màrquez pretén desenvolupar el paper d’Ernest Bolsi (un home que cada dia va al museu a explicar les obres d’art que ja no hi són) i no deixar de mostrar a qui ho vulgui veure la bellesa de la vida, fins i tot, en moments en què l’entorn és inhòspit; mostrar la transcendència de l’art, en definitiva. Qui sap si l’escriptor pretén, com els grans artistes, mostrar l’home a través de l’art, tot entrant a formar part, encara que de manera inconscient, d’un compromís de transformació social.


Editorial: Empúries
ISBN: 978-84-7596-636-6
Pàgines: 144

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies